‘Les relacions com a lligam d’una societat en moviment’, per Adeline Flaun

Héla Fattoumi i Éric Lamoureux, del Centre Dramatique National de Bourgogne Franche-Comté compten amb un llarg recorregut d’investigació i de creació compartides, utilitzant el cos com a eina d’exploració de l’espai i de l’alteritat –com per Wasla (1998), Exode (2001), Oscyl (2017), etc. Akzak es va estrenar dins el marc de la temporada cultural Africa2020 impulsada per la xarxa dels Instituts Français amb l’objectiu de visibilitzar la creació africana contemporània a França. Els coreògrafs van reunir col·laboradors del món sencer per  posar en escena una proposta juvenil de dotze ballarins on cohabita la francofònia africana –o, més aviat, diverses d’elles (Burkina Faso, Egipte, Marroc, Tunísia, etc)– amb França. Hi interpel·len la llibertat entre els intèrprets, el seu enteniment escènic i la forta percepció de la seva presència, en complementarietat de la diversitat del seus orígens, de les seves formacions o experiències artístiques.

En aquesta època de desconnexió creixent amb el cos o amb allò perdurable, Akzak sona doncs com a utopia, o potser com a somni perdut. No ens estranyarà, doncs, que els creadors hagin parat gran esment al llegat del pensador i poeta martiniquès Édouard Glissant com a referent ideològic de l’obra, en particular per la seva Filosofia de la Relació que exposa la urgència de reconèixer el món com un “Tot-Món” on el llenguatge cultural comú seria el fruit dels llenguatges culturals posats en comú –concepte antropològic que altres pensadors de la mateixa illa (Jean Bernabé, Patrick Chamoiseau, Raphaël Confiant) resumirien amb el terme de creolitat.

A les recerques de Glissant, que analitzen habitualment la construcció lingüística-cultural des d’un punt de vista  verbal, s’ha d’incloure una poètica de llenguatges interculturals sospesos per allò corporal. Per tal de reflectir aquest tipus de construcció, Akzak planteja diferents terrenys comuns. Potser en destacaríem quatre.

El primer, sonor: ritmes produïts en directe per un percussionista o pels ballarins mateixos i que permeten objectivar l’escolta dels intèrprets en el ball de conjunt o en un contrast de l’individu i del grup, enlloc de les lògiques comparatives que tradicionalment marquen la prestació dansística. Tant el joc com la multiculturalitat dels intèrprets apel·len a les aportacions de la mítica companyia britànica Stomp, i es renoven aquí en una expressió no tant urbana però sí més essencial.

El segon, espacial: un escenari diàfan amb pols de terra ocre que imprimeix els recorreguts dels ballarins com a empremtes efímeres, desdibuixades per les peuades de qui el trepitja; aquest terreny fluid i mòbil sembla provenir de totes les terres africanes i pertànyer al pas del temps i de les migracions.

El tercer, coreogràfic: escenes corals on la proesa no consisteix en la reproducció estereotipada d’una conducta estàndard, sinó en el valor dels gestos individuals i col·lectius que cadascú aconsegueix aportar des de la seva peculiaritat.

El quart, material: tubs de plàstic multicolors similars a pals de relleus que materialitzen les relacions propiciades pels diferents ballarins.

La proposta s’allunya força del Nomade de Sidi Larbi Cherkaoui (més contemplatiu i conservador) i es converteix en una vivència enèrgica que només dura 45 minuts. Interessaria estudiar l’efecte catalitzat en els públics per la presència solidària d’aquestes forces singulars i habitualment invisibilitzades; l’ocupació d’un espai on expressar-se, reafirmar-se, a la vegada que responsabilitzar-se del bé general, aquí permet als intèrprets cohabitar de manera més lliure, més igual, més fraternal. Aquesta va ser la promesa sobirana francesa del 1789, a la qual una societat pluricultural com la catalana fa encara referència i avança (a dures penes) gràcies a entrebancades mesures sociopolítiques. Per sort, perduren les arts escèniques per assajar els reptes de les societats en l’esdevenir.

Akzak (o “contra-temps” dins la música otomana) ocorre, doncs, per i gràcies a la creolitat d’un grup de joves a l’escolta d’allò comú i d’allò peculiar. En aquest escenari, les fronteres del jo es deixen impregnar per la trobada amb l’altre; gràcies a les percussions (la llengua en comú, estructural i conservable) que s’ofereixen com a punt de partida de la convivència, ballar junts (el llenguatge creat, evolutiu) n’és el resultat. L’actitud dels intèrprets a escena no deixa dubtes que aconseguir tal porositat no pot només ser el fruit de tímids intents; és l’efecte d’accions, és gest orientat cap a l’alteritat, amb respecte i interès, escolta individual i esforços repetitius. Acceptar el món com un “Tot-Món” requereix d’un compromís amb el “Viure-Junts”, però també d’un apoderament personal.

Akzak és tremendament vital, revitalitzadora i esperançadora, com per demostrar que les realitzacions humanístiques depenen del goig dels seus protagonistes i que es contagien quan se celebren com a oportunitat de creixement universal, no quan es viuen com a renúncies identitàries. Prèn encara més rellevància que els coreògrafs encomanin la viabilitat d’aquell futur a la joventut de pobles anímicament ferits per l’“antic” imperi colonial.

Tots i totes ens hem vist atrapats entre els murs de la Modernitat, de l’avarícia i la híper-consumició, una sobre-explotació dels recursos els profits dels quals no beneficien a les zones espoliades, infraestructures de transformacions urbanes i mitjans de transports que provoquen desequilibris ambientals i humanitaris gairebé irreversibles, i que afecten tant a les poblacions empobrides com a les que en són usufructuàries; a banda de tot això, alguns encara aviven creences geopolítiques a favor d’un enfortiment de les fronteres com a garantia d’estabilitat interna i la culpabilització xenòfoba o racista per part de ciutadans igualment explotats. Aquesta és l’alienació de la qual ens és difícil extraure’ns –si no és a base de meditacions o succedanis virtuals que ens aïllen de la resta dels altres éssers humans-. En resposta als mecanismes que posem tots en marxa per expulsar allò diferent (cf Byung-Chul Han), Akzak creu i aposta per la Relació glissantiana com a eina de superació d’allò que ens distancia.

L’any 2020 tot es va parar. La gira d’Akzak es va anul·lar. Els jocs olímpics de Tòquio no es van celebrar fins el 2021, sense espectadors físicament presents a les butaques –tot i que els participants van lloar la postura de l’organització nipona, el caliu dels voluntaris, i la cura mútua entre els competidors-; les relacions humanes van propiciar la celebració i el benestar de qui es trobava en aquest país llunyà. Encara que el context descrit aquí és incomparable amb el de 1992 i hagués sigut inimaginable fins ara, van ser també les relacions clau per l’èxit de la trobada barcelonina, i els dirigents catalans es van superar en el repte de convertir un poble amb somni de rellevància turística en una terra on els colors olímpics brillarien en tots els racons de la fita internacional. Aquell èxit va promoure la ciutat comtal i ella va recuperar l’esplendor dels millors anys de la època dels Indians i de les exposicions universals. Ciutat portuària rodejada pel Mediterrani, per França i la resta de la Península Ibèrica, Barcelona necessita fonts de riquesa forastera pel seu desenvolupament. Mentre assistim a heretgies polítiques que intenten criminalitzar els fluxos de poblacions internacionals, la necessitat de termes com “interculturalitat”, “pluriculturalitat” o “post-colonialisme” s’està afortunadament esgotant; reclamar-ne encara l’aplicació podria semblar inclús desfasat, ara que la majoria de les nostres consciències no poden renegar la legitimitat dels diversos moviments socials i culturals progressistes.

Akzak no només reflecteix un alè panafricà, sinó que proposa una lectura actualitzada de l’universalisme, ens convida a considerar la trobada amb l’alteritat com a font principal de sostenibilitat i com a celebració de la convivència. La creolització de les cultures no és una amenaça per a les llengües, és l’oportunitat de generar llenguatges de coexistència pacífica, d’harmonització de les convivències. Utopia? No, distòpia, fins que les nostres reticències permetin que tal tendència comunicativa pròpia de la joventut es generalitzi de manera orgànica en la resta de la societat.

Adeline Flaun

VIADANSE. HELA FATTOUMI I ERIC LAMOUREUX presenten ‘AKZAK, la impaciència d’un jove connectat’ al Mercat de les Flors el 26 de març de 2022

Enllaços d’interès

Canal Youtube de Stomp

Nomade de Sidi Larbi Cherkaoui, Arxiu de Arte TV

Bibliografia

Édouard Glissant, Filosofía de la Relación, Miluno, 2019

Jean Bernabé, Patrick Chamoiseau, Raphaël Confiant, Elogio de la creolidad, Editorial Pontificia Universidad Javeriana, 2012

Byung-Chul Han, La expulsión de lo distinto: Percepción y comunicación en la sociedad actual, Herder, 2017

Deixa un comentari