‘La força de la vida normal’, per Quim Noguero

“Quin cos, si n’hi ha de molt diferents? El cos dels anatomistes i els fisiòlegs, el cos que veu i del qual parla la ciència… Però també hi ha un cos joiós carregat de relacions eròtiques, sense cap relació amb el primer.”

Roland Barthes: Le plaisir du texte (1973)

Importa el cos en l’obra de Roberto Olivan. Importen tots els cossos, totes les talles, totes les edats, tots els gèneres i totes les tipologies. Importa ser pel que un fa, s’estigui com s’estigui. Importa la veritat de cada cos, des del cos polític que els dona veu. Importa el cos sensual, la descoberta dels cossos dels altres, l’ànima del cos i el cos com a arma. Importa en el cos la tendresa que fa oferir-se de cor, agafar-se de la mà, obrir els braços i parar el pit, no pas a les punyalades adverses del món, sinó a la mirada amiga dels qui ens acompanyen en el camí. Importa el cos de ball per cada un dels que el constitueixen, diferents sí, però únics i tan protagonistes com el qui més, vells de tota la història de la humanitat, bells per tota la història de la humanitat. Som bèsties belles, monstres únics, simples cossos, dipositaris, però, d’una fe antiga: que junts podem ser millors, construir una humanitat millor, fer ca(u)sa comuna amb els maons heretats, trencar tots els murs per alçar-nos (i alçar-los) de bell nou com qui canta de bon matí. Com un nen. Con la criatura que juga. Com l’adolescent quan estima.

De vegades no calen gaires gestos per a això. N’hi ha prou amb el més simple i clar. Fixeu-vos en la universalitat de la senzilla coreografia que ajunta els quatre intèrprets, cara a cara amb els espectadors, en una seqüència tan elemental que convida a imitar-la. “T’obro el cor, aquí em tens, de cara, de perfil, tot jo”, sembla dir-nos. I ja és ben curiós que el més essencial i net s’imposi amb tanta força i es gravi tan a sang dins la memòria, com si hi hagués gestos primigenis equivalents als estats primers de la plàstica humana, siguin les figures impreses a la paret d’una caverna o el mural o la pissarra d’una classe de Primària, codificacions simples, però d’impacte plàstic tan segur com els dibuixos a la cova d’Altamira, els ocells de Miró o els traços dels infants. Directa, perfilada a l’aire pel concurs del cos, com el llenguatge dels sordmuts (clar i complet en el diccionari de les mans), la coreografía mínima que agermana en un moment donat els quatre intèrprets de Gold és or pur, la veta que brilla amb força al centre mateix de la mina que és per si sol cada un dels quatre cossos que veiem en escena. Hi cap la ràbia, dins seu, però també la fragilitat i la generositat. Hi cap la tendresa, en els cossos musculats, i hi cap la força més guerrera, en els femenins. De fet, esborren les fronteres de gènere, la de les edats i la dels problemes que els separen, per ajuntar-los —per agermanar-los— en una família d’adopció on se’ns convida a entrar. L’espai sonor té ecos de plaça de poble, de mercat meridional, de zoco àrab, de mediterrània antiga. Fa olor a poble, sona a veïnat i fins i tot a pati d’escola, respira flaires ètniques, textures amigues, memòria familiar, ressons de prop, arrels familiars que compartim, un aire entre casolà i de vella artesania, circ d’emocions, espai de convivència.

Tot això, aquest esperit que creua Europa com dins d’una caravana gitana o jueva o sota la carpa d’un circ, ha format part de la trajectòria més transdiciplinària i mestissa del coreògraf tortosí Roberto Olivan ja des del temps a l’escola PARTS (Performing Arts Research and Training Studios) i el pas breu, però intens, per la companyia belga Rosas, d’Anne Teresa de Keersmaeker. L’experimentació —la recerca entesa com una exploració viatgera, més que no pas tancada en cap cripticisme formal solipsista— i el diàleg viu, orgànic i tens amb la música, viscuda com l’aire que respiren els intèrprets, són part del que manté d’aquells orígens. També l’assimilació sense vergonya de la cultura popular, sigui la d’arrel tradicional (és del Delta de l’Ebre, director del Deltebre Dansa, i en els primers anys de la seva companyia Enclave hi va integrar de forma molt festiva les arrels centreuropeus d’algun dels seus companys), sigui la de masses (que va de Bruce Lee i Michael Jackson a Maddona, Jane Fonda o qui faci al cas, com a espais compartits de memòria emotiva que són). És la seva magdalena proustiana tota aquesta cultura popular (la dels boomers, de fet). I la màgia il·lusionista i il·lusionada de l’ampli univers del circ n’ha format part repetidament al llarg dels anys. Encara aquí se li’n nota la flaire: el circ entès com a espai de convivència entre diferents, galeria de monstres (éssers únics), convertits en reis de la funció; el circ com a artesania, un espai real de construcció; el circ com a lloc on les coses passen de veritat, viscut amb un pacte de confiança absoluta entre els seus integrants, reconeguts com a iguals. La interdependència és emocional i física. O em refio de tu o me la foto. O m’ajudes o me la foto. Al circ l’única “representació” és la dels pallassos, paròdia del món adult i de les seves relacions de poder. La resta és tal com passa i és per com passa. En el circ, l’excepció constitueix la regla i, doncs, la pista iguala, quan mostra l’or amagat de cada intèrpret i ens el posa a la vista de tots marcat amb lletres d’or al cartell del programa. Tot això encara és a Gold (2022), de la mateixa manera que era a De farra (2004), Homeland (2006), Mermaid’s Call (2009), Socarrel (2017) o Cuculand Souvenir (2018).

De fet, si en la peça del 2018 Olivan venia a dir que podem parar bojos sotmesos al bombardeig incessant i fragmentari dels souvenirs de la cultura mediàtica i virtual d’avui, a Gold hi ha trobat la clau per fer les paus: apagar el soroll, esquivar tot virtuosisme, despullar-se en la senzillesa, confiar en la veritat dels seus intèrprets (la seva família, la nostra), escollida la fragilitat i la tendresa per defugir la ràbia i les pors. Quan l’Ilies o l’Encarni, en moments diferents de la peça, li donen la mà com nens petits, sento en ell la maduresa d’un pare que es mira amb alegria i generositat com juguen les criatures. L’amor s’imposa a Gold. I la valentia de viure i de saber-se donar als altres. És l’únic que cal entendre de l’obra: just el que sentim. Els més petits s’identificaran amb els jocs de Lego amb què blocs de peces construeixen ninots tan fràgils com nosaltres o cases de mentida que és bo que tingui portes i no ens tanquin enlloc. Els adolescents reconeixeran el flirteig tímid dels moments en què l’Ilies i la María se sedueixen amb vergonya d’infant i tremolors de descoberta. Els uns i els altres s’enorgulliran de la princesa guerrera que és l’Encarni, meitat gitana, meitat punki, veritat de cos i de paraula que s’imposa “por el acento”, una actitud exaltada i energètica de cap a peus, la bella i la bèstia refoses en un sol rol complet de persona que roda a cor obert, metadona tatuada, cosina de sang de feres com la Picó o la Puyo. Les paraules de l’Encarni en el monòleg al micròfon que exerceix de columna vetebral dramatúrgica de l’obra, les ha escrites una icona trans, però les podrien subscriure la Bella i la Bèstia del conte i fins i tot l’Anna Frank. Gold defensa que tots hem de poder ser tan rars i tan diferents com ens hagi fet la naturalesa, monstres rars en les nostres singularitats, però que això no ens ha de privar de continuar formant part de la cultura del grup. I quin nen no té por de ser diferent i només aspira a ser estimat? I quin adolescent no es reconeix en la María quan lluita amb la deformació de la seva imatge al mirall o amb l’Encarni quan vol ser lliure, no sap estar-se quieta i bota i es rebota per deslligar-se?

Hi ha obres que demanen descodificació, i en aquell cas reclamar als espectadors que es limitin a sentir pot semblar paternalista o esnob. Ningú pot limitar-se a sentir davant del millor poema líric xinès, si no sap xinès i no l’hi tradueixen. Però tothom domina l’idioma de Gold. N’he gaudit molt una preestrena a Tortosa al costat d’alumnes d’institut, una colla d’adolescents que han rigut, han cridat, han callat i s’han manifestat al llarg de la peça amb la mateixa intensitat amb què els de la generació d’Olivan i d’un servidor vivíem les pel·lícules de reestreena als cines de barriada dels anys setanta. Georges Bataille va dir que l’experiència no pot ser comunicada sense llaços de silenci, d’ocultament, de distància. Però aquí el que l’obra calla o oculta és justament el que els adolescents mateixos callen i oculten, però intueixin i senten, en el seu dia a dia i al carrer. Per això aquell dia a Tortosa, els joves vivien Gold amb una empatia tan absoluta envers els intèrprets, fins i tot demanant-los l’instagram, als dos més joves (la María i l’Ilies), només acabada la funció. Abans, en un moment en què l’Ilies es confronta al públic, exhibint el tors musculat i herculi, un xicot va dir “joder, qué cachas”. I en un altre moment en què l’Ilies manté la mirada al públic amb el seu rostre d’apol·lo àrab, pòmuls marcats i barbeta de galant, una noia va dir fluixet, com si se li escapés i sense ni una mica d’ironia: “qué guapo”.

Que bé que els arribava i ho entenien tot, ja abans que ho explicités el monòleg de l’Encarni. Entenien que no cal ser perfectes per ser bells. Que el bonic de les famílies és que no són perfectes. Gold ho confia tot a la veritat dels quatre intèrprets. Són cossos amb pes propi. I la saviesa dramatúrgica de Roberto Olivan troba aquí els seus principals pilars en la generositat i la humilitat. Deixar que les coses passin i saber reconèixer quines valen. Vet aquí la més gran i valenta de les ambicions. Ensenyar-nos la grandesa de la vida petita, la força més autèntica de la vida normal, per atalalats que anem, per histèrics que ens posi, per por que faci, per tantes coses com desitgem i el molt que tardem a trobar-les i a reconèixer-les. Les coreografies de contacte troben aquí el seu més ple sentit. Som miralls uns dels altres. La força que ens mou continua més enllà de cada un de nosaltres.

Joaquim Noguero

ROBERTO OLIVAN presenta ‘GOLD’ al Mercat de les Flors del 1 al 3 d’abril de 2022

Links:

– Sobre Roberto Olivan, l’Obrador i ROPA (Roberto Olivan Performing Arts)

– Roberto Olivan parla de la seva trajectòria

– Roberto Olivan a Jo sóc Erasmus de TV2

– “Crear ballant, per què no?”, xerrada de Roberto Olivan al TEDxREUS

– Retrat coreogràfic de Roberto Olivan per al Mercat de les Flors (direcció i guió de Núria Olivé Bellés)

– Conrad Duran entrevista a R. Olivan com a artista tortosí al programa Òmnium 238 (2013)

– Trailer de Cuculand Souvenir (GREC 2018)

– Classe de Roberto Olivan (Zabalik 2017)

– Entrevista a R. Olivan per al Mercat de les Flors, parlant de la peça A place to bury strangers (2013) en el context de l’exposició Arts del Moviment a l’Arts Santa Mònica

– Presentació de l’Obrador, espai de creació, a Deltebre

– Entrevista al Canal 21 Ebre

– Lluïsa Bertomeu del programa Estret de Magallanes visita l’Obrador i entrevista R. Olivan per parlar de l’espai de Deltebre i el festival Deltebre Dansa

Altres links

Biografia de Roberto Olivan al seu web

– Cuculand Souvenir (2018), teaser

– Cuculand Souvenir (2018), presentació

– Socarrel (2017), full performance

– Tràiler de Lonely Together (2014), de Roberto Olivan amb Gregory Maqoma

– Mermaid’s Call (2009), teaser

– Mermaid’s Call (2009), teaser 2

https://www.youtube.com/watch?v=c3kZPSUEFWg

– Homeland (2006)

– Impro (solo) de Roberto Olivan

Bibliografia

Deixa un comentari