‘Extra-terrestres’, per Bàrbara Raubert

Lonely Together

Perquè, en tant que humans, no tenim l’experiència del temps geològic, però tenim, en canvi,
l’experiència de l’instant humà i l’instant geològic compartits: el pes gloriós, essencial, d’un
cos en terra. I per això la gravetat és un do, com si el món es nodrís del pes nostre i nosaltres
brotéssim del seu.
Perejaume, Paraules locals (2015)

Contra l’extensió d’una producció global a escala local -l’anomenada globalització-, hi ha qui recupera el valor de la localitat, per bé que oberta al món global, inevitablement i afortunada. Perquè l’exotisme ens allunya de la realitat i menysprea uns llocs en front d’uns altres, Soweto i Deltebre no són Venècia i Hawaii, però el valor de l’instant i del lloc precís, com indica Perejaume, són la riquesa que tots tenim a l’abast. I per això Roberto Oliván i Gregory Maqoma són dos creadors locals i de terra.

Hi ha ballarins més aeris, com la mítica Louise Lecavalier; altres d’aquàtics, com Wim Vandekeybus, que construeix llacs virtuals a l’escenari; altres de fogosos, casi incendiaris com Hofesh Schefter… però Oliván i Maqoma són pura terra. Accepten el do de la gravetat per deixar-se caure de mil formes diferents i reconeixen la curvatura terrestre com un trampolí des d’on saltar noves cabrioles. El ritme dels seus passos converteix la terra en timbal i la seva mirada és infinitament propera, reconeixent cada solc i cada llum de l’entorn, i per això s’entenen, perquè es troben l’un en l’altre, a soles o acompanyats, com a Lonely Together (a soles junts).

Per reconèixer la cultura utilitzem uns marcs que l’expliquen i la validen. El marc institucional d’un museu o d’un teatre, per exemple, marca allò culturalment valuós. Són centres de poder -cultural, educatiu, instrumental-, propers als econòmics que s’instauren en les grans metròpolis i capitalitzen els descobriments, l’avantguarda, la formació. Nuclis que tenen les seves afores al voltant, els seus cercles d’influència una mica més lluny i que viuen totalment d’esquena a les seves perifèries, amb més aviat poca consideració pel que en pugui sorgir i on se suposa que només hi arriben rampoines que el centre no vol digerir.

P.A.R.T.S. / Performing Arts Research and Training Studios fou creada el 1995 a Brussel·les per Anne Therese de Keersmaeker i a dia d’avui és un d’aquests centres que atrau gent de tot el món per formar-se en dansa contemporània. Per les seves aules hi ha passat el belga-marroquí Sidi Larbi Cherkaoui, la danesa Mette Ingvartsen, la Lali Ayguadé i el Pere Faura. També Gregory Maqoma i Roberto Olivan van estar-hi entre 1994 i 1996, quan es van conèixer, però a diferència d’altres, van voler tornar als seus orígens, a les seves respectives perifèries, per lluny que estiguessin dels centres de poder on es van formar: Maqoma va crear el 1999 la companyia Vuyani prop del seu Soweto natal, a Johannesburg, Sud Àfrica; i Oliván, després de ballar uns anys amb la companyia Rosas de Keersmaeker, va re-situar el seu projecte Enclave entre els arrossars del sud de Catalunya, on també creà el Festival Internacional Deltebre Dansa l’any 2004.

Soweto i Deltebre no tenen gaire coses en comú, més enllà del fet que els dos llocs són el sud (d’Àfrica i de Catalunya) i que estan lluny de tot. Però les distàncies són útils en tots els casos, ajuden a donar espai al pensament i a imaginar noves maneres de resoldre conflictes. Com a artistes, Maqoma i Oliván van començar per declarar-se insubmisos respecte la massa i per acceptar els riscos d’obrir les portes que més tard servirien a molts d’altres. Des del sud de cadascú, es van dedicar a trencar les barreres culturals, acostant la dansa a la gent, a les escoles, al carrer. Demostrant que la dansa pot curar ferides i sobreposar-se al llegat de pobresa.

Però Maqoma i Oliván també han sabut utilitzar els marcs institucionals i els relatius centres de poder que tenien a l’abast. Maqoma ha tingut el suport del festival Dance Umbrella de Johannesburg, l’esdeveniment de referència per a la dansa contemporània africana, on s’ha presentat catorze vegades, la darrera l’any 2014 amb Lonely Together, la peça creada conjuntament amb Roberto Oliván. Oliván ha estat Artista Associat del Mercat de els Flors els darrers quatre anys, una etapa que tanca justament amb la presentació d’aquesta obra.

Aquí vam conèixer Maqoma l’any 2011 amb un solo preciós titulat Beautiful Me, inspirat en seqüències coreografiades pels seus amics Akram Khan, Vincent Mantsoe i Faustin Linyekula, a partir de les quals va crear un solo sobre la identitat combinant dansa amb converses imaginàries amb dictadors i déus, a més d’escrits d’alguns intel·lectuals com el premi Nobel Wole Soyinka, que ens recordava que el passat mai no mor. Maqoma ha posat un mirall a la seva societat i, acariciant les cicatrius que havia deixat l’Apartheid, s’ha fet poderós.

El poder més gran d’Oliván ha estat d’entusiasmar un poblet d’arrossaires per fer una gran festa dedicada al moviment i, sempre amb ells, crear cada estiu una ciutat efímera poblada per grans artistes i millors professors, que va deixant un pòsit de convivència i creixement artístic als camps i a la seva gent.

Per tant, parlem d’uns creadors que amb el seu art han superat la idea d’obra -que també en fan- convençuts que la creació pot anar dirigida a la comunitat, no al seu ego ni a la matèria. Són creador-curadors, en la línia de la visió de Perejaume: ja hi ha prou obres al món, potser que comencem a restituir els materials a la terra i la cultivem amb saviesa. La paraula cultura i la paraula cultiu tenen una mateixa arrel, que les acosta a la terra, a l’indret. Per tant, la cultura des de la terra humil, la que no té lloc als diaris ni està en les llistes de turisme internacional, és un doble cultiu, perquè treballa la creació alhora que treballa l’indret.

Aquesta actitud artística que transcendeix la idea d’obra va aparèixer per primer cop involuntàriament, l’any 1863, justament de la mà d’uns artistes refusats pel marc institucional, i que van organitzar el seu propi Salon des Refusées. És un gest que podria semblar de renúncia, però que en realitat és de valentia, de construcció, de reconeixement. Un gest que els ennobleix com a creadors i com a persones, que saben qui són, d’on vénen i què volen. Des que la dansa s’ha convertit en un espai per a la reflexió estètica i aquesta ha incorporat en primer pla la narració social, aleshores és normal que la dansa retorni a la societat posant-se al seu nivell, interactuant de tu a tu. No es poden construir més castells d’ivori i exclusivitat, l’art s’ha de barrejar amb la vida per estar viu. I la genialitat s’ha de transformar en humanitat, el valor més compartit entre Maqoma i Oliván.

GREGORY MAQOMA / ROBERTO OLIVAN presenten Lonely together al Mercat de les Flors del 16 al 18 d’octubre 

 

LINKS

Moving Into Dance

http://www.midance.co.za/

https://www.facebook.com/movingm

Vuyani Dance Company

http://www.vuyani.co.za/

Deltebre Dansa

http://www.deltebredansa.cat/en/

Beautiful me, de Gregory Maqoma

http://mercatflors.cat/es/espectacle/beautiful-me/

P.A.R.T.S. / Performing Arts Research and Training Studios

http://www.parts.be/

Dance Umbrella Johanesburg

http://www.danceforumsouthafrica.co.za/dance-umbrella.html

Louise Lecavalier

http://www.louiselecavalier.com/index_en.html

Blush, de Wim Vandekeybus

http://www.ultimavez.com/en/productions/blush

Political Mother, de Hofesh Schefter

http://mercatflors.cat/es/espectacle/political-mother/

Web de la cia. Rosas

http://www.rosas.be/en/rosas

Babel, de SIdi Larbi Cherckaoui

https://www.youtube.com/watch?v=7YiNE2KrUaQ

Buda, de Mette Ingvartsen

https://www.youtube.com/watch?v=rYcasmz8qfA

Incógnito, de Lali Ayguadé

https://www.youtube.com/watch?v=5u4wr5dPNGc

Sin baile no hay paraíso, de Pere Faura

https://www.youtube.com/watch?v=0mJOgAjghpw

 

BIBLIOGRAFIA

Nicolas Bourriaud: Formas de vida. El arte moderno y la invención de sí. CENDEAC, 2009

Perejaume: Paraules locals, Tushita edicions, 2015

 

 

Deixa un comentari