‘La plasticitat d’un flamenc’, per Bàrbara Raubert

Juan Carlos Lérida - Al baile. Blog del Mercat de les Flors

Según toda apariencia, el artista actúa com un ser mediumístico que, desde un laberinto más allá del tiempo y del espacio, busca la salida hacia la luz.

Marcel Duchamp

 

Una de les més agudes particularitats del flamenco és la seva obediència al ritme. A un ritme indicat segons el palo, que es conta amb l’un, un dos, un dos tres…, marcat amb les palmes i reblat amb el zapateado. Juan Carlos Lérida (1971) obeeix el ritme del flamenco però sobretot obeeix el seu propi, de metralleta sorda que apunta qualsevol cosa que es mogui amb oberta desconfiança. Apunta i dispara.

No és casual que el seu primer espectacle en solitari es titulés El arte de la guerra, estrenada a l’Akademie der Künste de Berlín fa deu anys, en companyia d’Oriol Rossell a l’electrònica, el piano de Julià Carboneras, la guitarra de Marta Robles, el cante de “El Pirata” i una animació d’Albert Comes, de teló de fons. Abans havia codirigit, coreografiat i interpretat De amor y Odio (2003) amb Joaquín Cortés i també fou el protagonista, l’any posterior, del primer musical flamenco, LosTarantos, dirigit per Emilio Hernández. Però és a partir d’El arte de la guerra que arrenca el seu reconeixement dins el flamenco d’avantguarda – aquesta fusió de flamenc i contemporani- al costat de noms com Israel Galván o Belén Maya. Amb aquesta última ha treballat a Souvenir (2007) i La voz de su amo (2008). També ha col·laborat amb Rosario Toledo, Marco Vargas o Chlóe Brûle, entre d’altres del món flamenco, i ha estat assessor en la incursió flamenca d’alguns contemporanis com Albert Quesada o Aerites Dance Company.

A Lérida el trobareu de camí, sempre entre Sevilla i Barcelona, sempre entre el flamenco (que va començar a ballar als 4 anys) i el contemporani (que no va descobrir fins a la vintena), a la recerca imparable d’una imatge on sentir-se reflectit. Hi ha plasmacions visuals i plàstiques del flamenco potentíssimes, des de les pintures de Vicente Escudero -que va arribar a convertir el seu Decàleg pel bon ballarí, en un quadre- a les fotos de Colita -retratista del Somorrostro barceloní-. Juan Carlos Lérida és hereu d’aquesta mirada que vol traspassar la pell per anar a dins, al més profund (a l’hondo), en un intent de dissipar aquesta identitat difusa del qui se sap entre dos mons. Des del treball gràfic dels cartells que li dissenya Dani Bravo, a les fotografies de Manuel Romalde o als retrats fets de fragments, de Paco Villalta, queda palesa aquesta necessitat d’esculpir-se una figura pròpia lluny de qualsevol rigidesa estereotipada.

La seva creació i manera de treballar estan més a prop d’un artista contemporani que no pas d’un productor d’espectacles, l’experimentació és constant i no té desenllaç obligatori. Bàsicament, proposa acostaments nous a objectius vells, la tàctica de flanquejar l’enemic i deixar créixer l’herba al seu voltant amb noves filigranes i colors, i veure com es converteix en part del propi paisatge.

El seu qüestionar-se també és dóna quan ocupa el rol de comissari -del 2009 al 2014 fou el responsable del Cicle de Flamenco Empíric del Mercat de les Flors- i també en el de pedagog -des del 2002 és professor de flamenc, dansa contemporània i composició a l’Institut del Teatre de Barcelona-, que són només altres formes d’investigar (col·lectivament) i amb les quals retro-alimenta la seva pròpia creació. Sempre deixa lloc perquè parlin i es moguin els altres, com a Bailografia (2014) on convidava als seus alumnes a formar part d’aquesta obra amb la que explicava la seva trajectòria.

I ara és el moment de tancar la trilogia en la que explica qui és aquest bailaor en el que finalment s’ha convertit i que ha passat de l’agressivitat a l’acompanyament graciós, del temperament que explota al diàleg impertorbable, de la rebel·lia a la força del treball. Al seu costat hi ha el dramaturg Roberto Romei, amb qui va endegar el 2011 una investigació sobre flamenco i biomecànica. Però, com en el cas de l’iconoclasta Marcel Duchamp, ni un cop saltades totes les normes significa que s’aturi la recerca, i justament aquest personatge és el guia ideal entre els esculls i les eixides de la seva empresa.

Va començar amb Al toque (2010), on la guitarra era objecte fetitxe, company de ball i cosificació del desig eròtic. El propi cos del ballarí es convertia en instrument -el zapateado sonava a arpegi-, mentre la guitarra ballava sola, sota el focus de llum. D’aquesta manera, s’operava una suplantació d’identitats entre el ballarí i l’instrument i, com en els objectes trobats de Duchamp, el significat de cada cosa quedava metabolitzat per la mirada que li atribuïa l’espectador.

Després va venir Al cante (2014) on el seu col·laborador durant més de cinc anys, “El Niño de Elche”, esdevenia el material d’estudi primari, i a través del qual s’indagava en l’impuls musical i literari dels moviments: el dit que apunta enlaire; la mà que s’obre amb un crit i s’enretira en el silenci; el cap que es tomba de costat llastimosament, fent de la queixa una melodia. Lérida resseguia tots aquests moviments espontanis, assenyalant-los -com aquell índex de Duchamp indicant on hem de dirigir la mirada- i creava una coreografia del sol fet de mirar, de retratar un ball que no pretenia ser-ho. A continuació, el text era repetit per una veu en off maquinal i el ti-qui-ri-qui-ti i l’ay-ay-ay es convertien en hilarants enunciats dadaistes.

L’estrena d’El baile trasllada l’observació al centre de la dansa, però, com no podia ser altrament, qui balla no és un, sinó tres. David Climent, de la companyia de teatre físic Los Corderos.sc, i Gilles Viandier, improvisador de música i dansa contemporània, , a més d’arquitecte, són els seus dobles imperfectes, els que permeten observar com cau el vestit flamenco a uns cossos de tan diversa procedència. Es tracta d’un desdoblament que, com en el cas de Duchamp amb el seu alter ego Rrose Selavy, serveix per renovar el vidre a través del qual mirem la realitat (el flamenco, en aquest cas).

Perquè la identitat que interessa a aquest bailaor no és la dels cànons estrictes i hetero-normatius d’aquest ball i, per suavitzar-los, es col·loca al costat d’altres disciplines, que li permeten dirigir la intenció cap a recerques formals o d’identitat poc corrents. De fet, parlar d’arrels en flamenc, encara que és habitual, no té gaire sentit, quan s’ha anat fent de constants impregnacions i barreges, amb aportacions de gitanos i moriscos, troballes d’ascendents àrabs i hebreus. El seu futur dins l’avantguarda passa novament per canviar de vestit i mantenir-se en el paper de mèdium -igual que va fer Duchamp- entre la seva sintaxi i el món que l’envolta.

El vestuari d’Al toque era sobretot blanc, com el de la núvia que espera; el d’Al Cante, era blau, color de serenor i pau. El vestit dels tres intèrprets d’Al baile és del color del flamenc, és a dir, rosa. Que és el color de l’amor (i del Decàleg d’Escudero!).

 

JUAN CARLOS LÉRIDA presenta Al Baile al Mercat de les Flors del 21 al 23 d’octubre

 

WEBS:

web Juan Carlos Lérida

http://juancarloslerida.com/

Colita, fotos de flamenco

http://www.colitafotografia.com/flamenco.html

web loscorderos.sc

https://loscorderos.wordpress.com/

Web El Niño de Elche

http://www.ninodeelche.net/

 

————————————————————————————————————————-

VÍDEOS:

Juan Carlos Lérida i El Niño de Elche, Al cante

Juan Carlos Lérida,  Al toque

Belén Maya, Souvenir

Vicente Escudero (1965) (Arxiu NO-DO)

Marcel Duchamp, entrevista a la BBC (1968)

El Niño de Elche, “El comunista”

María Muñoz i El Niño de Elche”Siete Lunas”

Albert Quesada, “UnDosTresUnDos”

 Aerites dance company, “Planites”

————————————————————————————————————————-

LECTURES:

JM Caballero Bonald/Colita: Luces y sombras del flamenco. Fundación José Manuel Lara. Sevilla, 2006

Carmen Pardo: En el silencio de la cultura.  Sexto Piso. Madrid, 2015

Lola Fernández: Teoría musical del flamenco. Ritmo, Armonía, Melodía, Forma. Ed. Ventilador. 2004

William Washabaughm: Flamenco. Pasión, política y cultura popular.  Paidós Ibérica. Madrid 2005.

Deixa un comentari