‘Jo i els altres’, per Bàrbara Raubert

“L’estrangeria no comença als marges dels rius, sinó als de la pell”

(Clifford Geertz, Los usos de la diversidad, 1996)

L’espai territorial es delimita per la jurisdicció. L’espai escènic marca el món construït per l’artista, els seus dominis simbòlics, on funcionen les lleis per ell inventades. Però aquests territoris i els seus límits estan avui en qüestionament: murs cauen i murs s’aixequen gràcies a la política, i realitat i ficció comencen a desdibuixar-se dins del teatre. I qui no vulgui ser un foraster, un bàrbar, que alci la veu!

Aquest plantejament de la situació és vàlid per a les obres de Hofesh Shechter que es presenten en aquesta temporada al Mercat de les Flors (i també per a la política territorial que s’està duent a terme al nostre continent; la lluita entre bàrbars de corbata forma part del nostre present).

A Political Mother (2010), el ressentiment és total. “I don’t forgive you” (no et perdono), és la frase amb la que tanca la peça. La pàtria opressora, la mare que abandona, i l’apàtrida que no para de córrer, entre el terror i l’eufòria, estan en aquesta obra -i en la vida- de Shechter. De pare israelià i mare alemanya, decideix marxar del seu país natal i establir-se a Londres, però els seus orígens, la seva formació en danses folklòriques i el seu pas per la Batsheva Dance Company, tenen una empremta que, lluny d’esborrar-se, són marca de la casa. Vam veure Political Mother fa quatre anys a la mateixa sala que torna, ara amb intèrprets locals: desenes de no professionals de Salt i Girona que encarnen les ànsies i els patiments del coreògraf. Tractant-se d’una obra punyent sobre la condició de l’individu, el fet d’haver-la passat a gent del carrer, multiplicant els cossos en escena i reforçant la idea de societat colèrica, crea un contrapunt redemptor. Podria servir aquesta fúria escènica per calmar el malestar social?

Al festival Grec 2014 s’hi presenta Sun, un recorregut per la història de la humanitat a partir de la usurpació de territoris i llibertats, amb vidrets de colors a canvi de vides. Aquella mateixa setmana, Israel bombardeja Gaza en un atac contra civils de difícil justificació. La història surt de l’escenari i es fa real. Shechter no en diu res. No cal.

Seguint amb la celebració del seu èxit, el 2015 Londres li dedica un festival en diferents teatres. Political Mother s’hi presenta en una de les sales de rock més importants de la ciutat, la O2 Academy, Brixton, on el soroll ensordidor de les guitarres elèctriques i de la bateria desbocada que ell mateix ha tocat en ocasions, pren el protagonisme que sempre havia imaginat l’estrella en la que s’ha convertit, de rock o de dansa, tant és. En l’espai oposat del territori cultural, el setembre feia la primera incursió en l’òpera amb Orfeu i Eurídice, de Gluck, presentada al Covent Garden londinenc.

Malgrat el contrast entre la sala de rock i la casa de l’òpera, el fet és que Shechter ha sabut encaixar la dansa, aquest art minoritari per excel·lència, en espais de cultura de masses. Elements de festes rave, música rock, i situacions on la gent es deixa envoltar per les ones acústiques perdent tota voluntat individual, són alguns dels sintagmes del seu llenguatge. Per això li proposen de participar en la telesèrie britànica d’adolescents Skins l’any 2008, just quan estava creant la seva pròpia companyia. La presència televisiva és una mostra de la seva pregnància i un impuls a la seva popularitat.

I arriben els Barbarians, darrera peça de Shechter en la que continua la seves danses dionisíaques de clavegueram, els moviments d’una societat submergida que ell il·lumina amb clarobscurs de ciència ficció a l’estil de Stanley Kubrik, llums de colors difuminats de les macro-discoteques de desert o focus policials.

Bàrbars són els estrangers, els que no som nosaltres. I contra ells construïm murs alts i controls fronterers, perquè no ens encomanin la seva barbàrie, el seu salvatgisme, el seu no res. La por al desconegut desperta amb aquests estrangers sense domicili, i així es disparen els mecanismes de classificació que funcionen a base d’estereotips i prejudicis. Però aquí, Shechter utilitza els bàrbars per parlar-nos d’amor.

Barbarians és una trilogia de tres petites peces, dues d’elles presentades de manera autònoma uns mesos abans: The barbarians in love (els bàrbars enamorats; una situació blanca i plena de formes marcials) i tHE bAD (el dolent o, llegint només les majúscules, el cap; és el capítol daurat, de descontrol brillant). Després d’aquestes dues coreografies abstractes, monocromàtiques i majoritàriament rítmiques, arriba la melodia amb Two Completely Different Angles of the Same Fucking Thing (dos angles completament diferents de la mateixa fotuda cosa). Aquesta part és un duo que amb el que ens pinta un paisatge relacional per parlar de la infidelitat. Mentrestant, una veu en off ens explica que tot plegat són els pensaments que ballen en la ment del coreògraf.

El material narratiu de les seves peces sempre ha tingut una base autobiogràfica més o menys difosa, i en aquest cas també. Però no és més que un element del seu joc, una línia fronterera que l’artista mou com li plau. Shechter és conscient del poder de les imatges que crea, i se sap permeable a l’entorn, però també internament creatiu i, per tant, el traspàs entre realitat i ficció pot donar-se en molts moments i en diferents direccions: de la vida a la creació, del teatre a la vida de l’espectador, de l’emoció de l’espectador a l’entorn mediatitzat…

Aquí la pell és l’únic límit i, encara que impermeable a la pluja, és absolutament franquejable per les emocions. Shechter ens posa la pell de gallina, ens penetra pels ulls i ens aboca a l’abisme. Tots som bàrbars enamorats.

 

La HOFESH SHECHTER COMPANY presenta Political/Mother el 31 de gener i Barbarians del 4 al 7 de febrer al Mercat de les Flors

 

Web de la companyia: http://www.hofesh.co.uk/

Links de vídeo:

Primera obra de Hofesh Shechter, Uprising (2006):

 

Fragment In your rooms (2007):

http://www.numeridanse.tv/en/video/313_in-your-rooms

 

Coreografia de Hofesh Shechter per a Skins (2008):

 

Trailer del festival Hofest (2015):

 

Trailer de Sun (2014):

 

Sobre Gaga a la Batsheva Dance Company:

 

 

Peces de dansa d’Israel:

Inbal Pinto and Avshalom Pollak Dance Company, Oyster

 

Maria Kong, Fling

 

Batsheva Dance Company, Home Alone

 

Altres links:

 

Entrevista a Hofesh Shechter: http://www.telegraph.co.uk/dance/what-to-see/hofesh-shechter/

Festival Hofest: http://hofest2015.tumblr.com/

Sobre l’abstracció en la dansa: http://centdanses.mercatflors.cat/3-labstraccio/

CAVAFIS, Constantino (1863-1933), Esperando a los bárbaros: http://www.ciudadseva.com/textos/poesia/euro/cavafis/esperan.htm

 

Bibliografia:

CROMPTON, Sarah (2013), Sadler’s Wells dance house. London, Oberon Books.

 

GEERTZ, Clifford (1996), Los usos de la diversidad. Barcelona, Paidós.

 

HAN, Byung-Chul (2014), La agonía del Eros. Barcelona, Herder.

MARTÍNEZ ROSSI, Sandra (2011), La piel como superficie simbólica. Madrid, Fondo de Cultura Económica.

Deixa un comentari