• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘De no voler passar per davant del foc, però de remoure’n les brases’, per Jordi Ribot

‘De no voler passar per davant del foc, però de remoure’n les brases’, per Jordi Ribot

SOM

Arran de la presentació de la temporada d’El Mercat de les Flors, el passat mes d’octubre el diari ARA publicava un article a doble pàgina on es feia ressò de quatre coreògrafes catalanes. Una de les ‘quatre cracs de la dansa que hauries de conèixer’ era en Miquel Barcelona. A banda de celebrar el trobar-me amb un article de divulgació sobre dansa en un mitjà generalista amb un petit gemec de plaer, la lectura em va deixar una mica descol·locat. El fil vermell de l’article, el que unia a les quatre veus en un sol tot, era la idea un tant suada que es tractava de creadores relativament desconegudes perquè s’havien hagut de buscar les garrofes fora de casa. I tot i ser cert, i tot i la claredat i la potència dels arguments i denúncies de totes elles sobre les mancances del sistema d’ajudes i de suports a la distribució de la dansa a Catalunya i a Espanya, sobretot en el cas d’en Miquel Barcelona aquest angle em va semblar una mica pobre.

Perquè en Miquel va tornar fa temps, ja. I l’univers que s’ha anat construint des de llavors està fortament imbricat en allò local. L’aura màgica del valor d’allò que ve de fora aquí no aplica, o no hauria d’aplicar en solitari. Aquest ‘crack’ l’hauríem de celebrar, també o sobretot, pel que ha sabut extreure d’aquesta terra tant fèrtil i erma a la vegada i per la seva defensa del potencial de la dansa com a motor de canvi de la realitat en la que s’esdevé. En el seu cas: Aquesta, la d’aquí.

I, un cop entès això, hauríem de mirar de multiplicar-li la subvenció per quatre.

Aquesta vocació d’impacte en el seu context més proper es pot abordar des de dues bandes. En primer lloc, destacant el perfil de Barcelona de muntador incansable de tinglados varis, projectes culturals transversals i sempre col·laboratius com l’espai nunArt. Un espai amb més de deu anys d’història on el pont entre cos i col·lectivitat, entre espai i barri, segueix essent un dels pilars del projecte tot i que ell ja no hi segueixi directament vinculat. Perquè a partir de 2018 Miquel Barcelona va treure un peu fora de l’ombra relativa d’allò cooperatiu i va crear, per centrar-s’hi, la seva pròpia companyia amb el seu nom al capdavant.

Ara bé, el nom no necessàriament fa tota la cosa. Els cinc eixos d’interès de la companyia són territori, memòria, sostenibilitat, educació i generació de públics. “Entenent la pràctica artística com una eina per a la transformació social” – resa la seva web – “la Companyia esdevé un espai de trobada proper, interdisciplinari i creatiu amb el context amb què es relaciona”. Companyia amb C majúscula i compromís directe, missioner, amb la terra que trepitgen els seus cossos i la gent que l’habita.

La Companyia Miquel Barcelona s’entén a si mateixa, en definitiva, des d’una primera persona en plural i de sentit ampli, un SOM més que no pas un ÉS o un SÓC.

SOM – SOMA

El segon vincle entre l’univers poètic de Miquel Barcelona i allò local és temàtic i metodològic. La primera peça de la companyia, [Kórps], per exemple, feia immersió en el món de les tradicions populars catalanes per explorar físicament nocions relacionades amb la violència, la vetlla i la mort. A Rojos, que s’estrena al Mercat el 20 de gener, la violència segueix formant part de l’eix temàtic de la proposta, però aquest cop la mirada s’enfoca a un període molt concret del nostre passat col·lectiu: la postguerra. De nou: la d’aquí, la de la Civil. Més específicament, Rojos ‘va de’ les violències oblidades per les grans narracions històriques: La que van patir les dones i les persones del col·lectiu LGBTIQ.

Lluny de voler fer mera difusió documental de testimonis d’arxiu, però, Rojos ha anat bastant més enllà en la seva manera de relacionar-se amb aquest pòsit. La peça escènica emergeix d’un procés llarg de més de dos anys de durada, defensat a capa i espasa contra els hàbits i els cicles de producció imposats per les superestructures de la indústria cultural. Durant aquest temps la companyia ha organitzat fins a quinze intervencions en centres cívics i festivals repartits pel territori. Un cop rere l’altre, el treball físic i en progrés de les intèrprets s’ha anat posant en contacte amb veus i cossos carregats de records i vivències en primera persona d’aquell temps fosc. Facilitant trobades i converses, la Companyia ha anat obrint així espais encara molt necessaris per poder fer aflorar allò que durant anys ha romàs sota les pedres de la por, de la vergonya o de l’oblit forçat per la repressió. La Companyia ha anat fent, literalment, companyia.

Sembrant i recollint a l’hora, la pràctica corporal i artística que ha dut a la creació de Rojos ha resultat, per una banda, en petites emergència prèvies, aperitius, si es vol, de l’espectacle que ara s’estrena. La peça de carrer Roges, per exemple, o el duet masculí Violetes, amb un focus específic sobre l’amor gai viscut des de la clandestinitat. Però el procés ha generat, també i per tant, un entramat de moments de present i de principi de reparació de negligències passades per aquelles persones que han vingut a dir-hi i a viure-hi la seva.

El procés de Rojos ens parla d’un posicionament tant poètic com ideològic i polític. Un posicionament que defensa, entre altre coses, el poder revolucionari i curatiu de l’experiència somàtica, reclamant la necessitat de deixar a la dansa SER sense passar-la en tot moment pel sedàs de la raó. I que convida, en canvi, a assumir-ne les reverberacions des de la confiança, l’abandonament i l’amor. Atenció: invitació que s’estén tant a qui li dona cos com a qui l’observa.

Durant els últims dos anys pandèmics, en Miquel Barcelona ha anat donant paraules a aquest posicionament en diversos articles publicats a la revista Núvol. En un d’ells desgranava les diferents capes discursives que conviuen en la vivència física i molt concreta del tremolor, aquesta preciosa reacció fruit de la vulnerabilitat d’un cos commogut. Cito: “Un cos vulnerable es deixa commoure. No es commou, es deixa commoure. (…) Es tracta de ‘fer’ un ‘no fer’.” A partir d’aquí, Barcelona ens convidava en aquell mateix article a mirar el nostre entorn amb una actitud igualment reactiva, contemplativa, no-activa: una mirada lliure de tota expectativa.

La dansa de Miquel Barcelona, per qui la veu, és una invitació a fer precisament això, a mirar així. A deixar-nos ser, sentir, afectar-nos, i commoure’ns mitjançant i a través del SOMA – que vol dir cos.

SOM – SOMA – SUGGESTIÓ

En una conferència no publicada de l’any 2003, el crític i teòric de la dansa tradicional catalana Delfí Colomé diferenciava, per sumar-les, aquesta dimensió de la dansa com a activitat natural, somàtica i antropològicament necessària per la humanitat i la seva dimensió lingüística, la de la dansa com a sistema codificat de moviments.

Un dels camps més rics de possibilitats discursives quan ens posem a pensar o parlar de dansa és la que aborda el diferents modes en què aquests codis es poden tornar llenguatge, la manera en com la dansa es pot relacionar amb un possible significat. I per ajudar a posicionar-nos com a espectadores davant d’un espectacle determinat és molt interessant entendre el posicionament del coreògraf o coreògrafa de torn en aquest sentit.

Pina Bausch, per exemple, deia que hi ha situacions que ens deixen completament bocabadades. Que tot el que podem fer per aproximar-nos-hi és insinuar-les, apuntar cap a la seva direcció (hint at things, en anglès). Bausch no treballava el moviment perquè fos símbol expressiu d’una emoció concreta i intel·ligible, sinó com a signe, com a senyal. Un concepte que ens parla d’una distància més gran de separació entre el gest i la seva potencial naturalesa semàntica. I és aquesta distància, precisament, el que ens permet establir, quan en som espectadores, una relació amb el tot que proposen les obres de Bausch més proteica i paradoxalment directa, personal.

A la ja mencionada defensa de Miquel Barcelona de viure i veure la dansa des de la intuïció i la confiança somàtica cal sumar-hi la seva apologia per la capacitat de la dansa de ser suggestiva, de suggerir quelcom. Barrejant moviment, cant i paraula, a Rojos les històries, les veus i les barbaritats recollides durant dos anys de procés respiren al fons de cada gest i de cada escena. Hi ha una voluntat clara de relacionar-se amb un magma de situacions indicibles com les que descrivia Pina Bausch – una coreògrafa que es va criar sota l’ombra fosca d’una altra postguerra, la de l’Alemanya marcada per la vergonya severa dels anys cinquanta del segle passat – i de brindar-nos-hi un accés.

Les veritats enterrades per la repressió mereixen veure la llum. Com la sang que brolla d’una ferida, com l’aigua que s’allibera d’una esquerda. Però la llum que brinden Miquel Barcelona i Companyia no és la d’una flama – incendiària i efímera – sinó la del reflex de les brases, remogudes amb cura per assegurar per aquest Rojos un impacte poètic, polític i somàtic sostenible en els contextos i les persones gràcies a les que s’ha gestat. I a nosaltres, espectadores, se’ns convida a connectar-hi des del silenci sensible i no obstant això immensament eloqüent del cos en moviment.

Jordi Ribot i Thunnissen

CIA MIQUEL BARCELONA presenta ‘Rojos’ al Mercat de les Flors del 20 al 23 de gener de 2022

Web de la companyia: Cia Miquel Barcelona

Videos:

Rojos. Teaser

– Kórps. Teaser

nunART – el documental: 10 anys i encara som aquí

PINA – Wim Wenders. (Tràiler)

Bibliografia i Videografia:

BARCELONA, Miquel. Revista Núvol, 27-03-2020. “La importància de la v/bellesa”:  https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/dansa/la-importancia-de-la-vbellesa-90210

BRANDSTETTER, Gabriele: Poetics of Dance: Body, Image, and Space in the Historical Avant-Gardes Oxford: University Press, 2015

COLOMÉ, Delfí. ‘Maredansa’: Nou camins i espais per a la dansa tradicional escènica. Intervenció no publicada. Manresa, 31 Octubre 2003.

ESTELLER, Sara. “La dansa és una causa”. Entrevista amb Miquel Barcelona, arran de Parrà. 18-11-2019: https://recomana.cat/recomanaccions/a-la-cuina/la-dansa-es-una-causa

FERNANDES, Ciane. Pina Bausch and the Wuppertal Dance Theater: the Aesthetics of Repetition and Transformation. New Studies in Aesthetics, Volume 34. New York: Peter Lang Publishing, 2001

FRATINI, Roberto. A Contracuento. La danza y las derivas del narrar, Barcelona: Mercat de les Flors, 2009

JUANICO, Núria. Diari ARA, 03/10/2021: “Els quatre cracs catalans de la dansa que has de conèixer”: https://www.ara.cat/cultura/cracs-dansa-marina-mascarell-miquel-barcelona-nuria-guiu_130_4133664.html

KNIP-MOOIJ, Suzanne. Bewegen in Gelatenheid, een kleine fenomenologie van performance, Amsterdam: UvA, 2016.

NOGUERO, Quim. “La conversa dels cossos és recerca”. Blog del Mercat de les Flors, 2-05-2018: https://mercatflors.cat/blog/la-conversa-dels-cossos-es-recerca-de-quim-noguero/

PAKES, Anna: Choreographing the invisible, Oxford: UP, 2020

RIBOT, Jordi. Springback Magazine, 16-04-2020. “There is only one rock”. Dins de l’editorial collectiva A virus in the System, ed. Sanjoy Roy: https://springbackmagazine.com/read/covid19-virus-dance-editorial/

RIBOT, Jordi. “Dolça Quimera”. El Blog del Mercat de les Flors, 08-04-2021: https://mercatflors.cat/blog/dolca-quimera-per-jordi-ribot/