‘Voyeurs de la fragilitat’, per Quim Noguero

La Taimada busca una dansa expressiva, la comunicació de la fragilitat de l’ésser humà, el contrast dels cossos i la violència de la mirada que hi depositem, voyeurs, a vegades cruels. La companyia neix el 2004, amb Olga Álvarez en diàleg amb un quadre expressionista homònim de l’austríac Egon Schiele, deixeble de Gustav Klimt. Això diu molt. L’expressionisme revela el més abrupte del que duem dins, ho descobreix trencat, mig desfet, fràgil, en descomposició. Així el sexe i les pors. Així el desig i totes les nostres inquietuds. Així el misteri que conté la materialitat dels cossos. L’expressionisme exagera, monstruós, allò que dissimulem. I el nom de la companyia ho diu tan clar com el quadre de Schielle, La taimada.

L’expressió de la dona retratada el 1910 és inquietant: el gest de rebuig de la boca, la mirada de gairell, el tors nu i una cosa al cap que tant podria ser el cabell esbullat de forma radicalment boja com una gran pamela que li fa ombra. El nom n’apunta intencions ocultes: una mena d’astúcia dissimulada, de mirada lateral picaresca, que pot acabar descol·locant-nos. I això mateix persegueixen les peces de La Taimada, la companyia que el 2015 es va reformular amb la codirecció de la ballarina Olga Álvarez i el videoartista Jordi Cabestany. La Taimada és treball d’investigació pausada al voltant de la nostra ànima abonyegada (la rima és aquí com les seves repeticions visuals en escena, insistent en la idea, que es demora tant com calgui). En donen fe peces com Crash (2013), El vuitè dia (2014), Lo.li.ta (2016), La mort (2018), Oblea (2019), Filia et Fobia (2021) i L’infern (2022).

A El Jardí d’ara, títol que remet a El jardí de les delícies del Bosco, hi ha fins a 39 ballarins de capacitats diverses en escena. No cal parlar-ne com a dansa integrada. Són cossos reals tan integrats a la vida i a les dificultats de cada dia com els de tot(e)s nosaltres. En la seva destil·lació màxima, això sí. En parlem amb la codirectora artística Olga Álvarez.

— En les creacions de la Taimada, primer és la idea o la imatge? Partiu del quadre del Bosco o aquest acaba il·lustrant la idea de cossos diferents en contacte?

— A La Taimada som dos caps pensant alhora. El Jordi prové del món visual, de les arts plàstiques i el vídeo; en canvi, en el meu entorn la paraula hi ocupa un lloc important. I totes dues mirades les hem barrejat amb el treball de cos. La manera de fer de la companyia sorgeix de forma instintiva. És una destil·lació de dues formes diferents de mirar-se el món i de pensar-lo.

— Però com inicieu el procés?

— Cada recerca comença sempre en el joc. Tibem del fil d’un «i si… ». Explorem possibilitats, a veure on porten… I si féssim això? I si hi poséssim allò altre? Sembla una partida de pilota. Ens llancem preguntes que ens deixen als dos fent-hi voltes. Intercanviem fotos, vídeos, comentaris… Aquest primer període de trànsit pot ser força llarg, passa temps fins que sabem quina forma agafarà tot plegat.

— Però no és a cegues aquest camí…

— No, jo sempre dic que és com si de mica en mica concretéssim una certesa que ja dúiem dins. Aquí no vam començar en el Bosco. Ens el vam trobar perquè el que representa ja era en nosaltres, encarna una idea que hem estat treballant a les peces anteriors. Forma part de la nostra cerca del monstre: ens agrada el moment en què l’ànima esclata de forma violenta amb formes no normatives, diferents… Moments d’aquells que té tothom de «o expresso això o em moro». El duende neix d’aquí i conviu amb el monstre. No el trobem en la bellesa clara, neteta, apol·línia, lleugereta… Viu dins la nostra cara més fosca.

— Com l’excepció que confirma la regla, la singularitat de cada un?

— Simplement, l’ànima humana és així. Quan ens vam conèixer amb el Jordi, ens vam adonar que estàvem buscant el mateix des de bandes diferents, per això hem coincidit tant. A La Taimada ens preguntem què som, què punyetes fem aquí, quin sentit té tot plegat… Com pot ser que aquest animal que era un més sobre la terra de cop es pensi que té un ànima i senti aquesta necessitat expressiva, artística, de deixar petja més enllà del que és en aquest món en un moment donat. És estrany perseguir això que té més de diví que d’animal, i que ho tractem com una realitat tangible. La bellesa és simplement una percepció, una sensació, però hi perdem el cap, no deixa de ser un moment de comunió amb alguna cosa més elevada que se’ns escapa.

— La dramatúrgia de la peça sorgeix d’aquell joc que deies abans?

— Les preguntes duen a imatges, i aquestes es van ordenant de mica en mica d’una manera molt holística, no programada. Vam arribar al Bosco com un estadi més d’un procés que havia començat per voler veure en escena una colla de cossos diferents que s’atrevissin a buscar-se i a estimar-se des de la fragilitat de cada d’un d’ells. Tant el Jordi com jo som de combustió lenta: l’obra sorgeix primer del que ens inquieta, de forma poc meditada. És després que s’ordena.

— Què t’hi suma el Jordi des del vídeo?

— M’agrada molt la seva mirada sobre els detalls: sobre el pas, el peu, la mà, la respiració… Focalitza l’atenció no tant en el moviment com en una cosa més essencial, més micro i més important alhora. Amb la seva mirada jo vaig aprendre a frenar els cossos, a parar-m’hi d’una altra manera, i ell va trobar en el meu treball una articulació que feia sortir millor el que, si no, ell havia d’esperar que passés mirant-s’ho des de fora d’una forma més voyeurística per, després, buscar-ne l’essència en el material gravat.

— Junts, veig que feu delimitacions successives. Primer tu canalitzes els cossos en una direcció, i després ell els emmarca encara més. Calvino ja deia que l’essència de l’art és en aquesta idea del marc: què queda fora i què hi ha dins, tot es redueix a dirigir la mirada.

— Treballem una dinàmica de preguntes-respostes mútues. Les seves són molt visuals, les meves més d’articulació dels cossos perquè passin coses. Tot per parlar de qüestions tan essencials com la fragilitat de l’ésser humà o la violència, però també l’amor pel proïsme: l’ésser humà és tan capaç del pitjor com del millor. A vegades ens queixem molt de la humanitat, però n’hi ha exemples de generositat sense límits. Totes les nostres peces han girat sobre això, des que vam coincidir a Madrid el 2014. El gener del 2015 ja teníem El vuitè dia, la nostra primera peça.

— I la companyia d’ara és?

— Sorgeix de les nostres necessitats expressives, de la cerca que ens interessa. Cap de nosaltres dos en viu. Això ens dona molta llibertat per parlar amb el nostre to i des del nostre imaginari. Potser no agrada a tothom, a vegades és una mica molest com estabilitzem les imatges i les allarguem en el temps. Es pot fer pesat a algú, sobretot a la gent que té una necessitat narrativa més dinàmica. Però ho necessitem fer així, és la nostra mirada.

— Al capdavall, els temps del cos són lents, la vida orgànica…

És una mirada sobre el cos sense violentar-lo. Sobre la vida, sí. Una mirada d’acord amb el ritme real del cos. La vida és molt fràgil i molt petita, tot és molt micro, per això cal insistència en la mirada. Aplicar-hi un zoom. Tot ha de ser molt senzill, molt clar, molt innocent, però també molt reiteratiu, molt de tornar-hi a passar les vegades que calgui. És després de fer passar l’espectador molts cops pel mateix lloc, de forma gairebé obsessiva, que se n’endurà alguna imatge a casa, hi somiarà i pot arribar a algun tipus de revelació. Després de molta estona d’avorrir-se, li pot passar alguna cosa. O no, tampoc no és imprescindible. N’hi ha prou que a alguns els passi.

— Busqueu incomodar l’espectador?

— El convertim en voyeur, i jo parteixo de la base que el voyeur sempre està incòmode. A l’espectador l’inquietem, quan el fem autodescobrir-se voyeur d’aquest trànsit d’altres. Si s’hi trobés còmode hi entraria, estaria dins, però se sent fora, es manté al marge, perquè és més segur. Voyeur es qui no vol que la vida l’embruti, l’esquitxi, el fereixi; qui encara sent la timidesa de l’acció i prefereix limitar-se a mirar. Mirar i pensar és lliure, no hi corres cap perill. Entrar en acció té conseqüències, bones i dolentes, t’arrisques. Sempre m’ha interessat molt aquesta tria. Modula un caràcter, modula un ideari. Per a La Taimada és molt important aquest concepte: partir de la consciència, de la mirada, de la intimitat, del voyeurisme de la majoria de la gent per examinar a fons materials que, de forma directa, potser no t’atreviries mai a viure o, al revés, que desitges, anheles, somies profundament. Per a nosaltres com a companyia, aquesta actitud voyeur de l’espectador ÉS l’obra.

Joaquim Noguero

LA TAIMADA estrena ‘El jardí’ del 13 al 15 d’octubre de 2023 al Mercat de les Flors

Links:

Web de la Taimada: www.lataimada.com

Sobre Crash (2014): https://dancefromspain.feced.org/lo-li-ta/

Sobre Lo.li.ta (2016): https://dancefromspain.feced.org/lo-li-ta/

Sobre La mort (2018): https://dancefromspain.feced.org/la-mort/

Sobre Filia et Fobia (2021): https://dancefromspain.feced.org/fillia-et-fobia/

Sobre L’infern (2022): https://dancefromspain.feced.org/infern/

Altres links:

Bibliografia: