Parlem amb Andrés Corchero

Com és, per a tu, la relació pare-fill?

A diferència de la relació de la mare, que és una relació més de l’estómac –és clar, sortim del seu ventre-, amb el pare és una relació més de la mà. El vincle l’establim des d’un lloc que no és interior i, si no el treballes, es perd ràpidament. Només quan t’independitzes, amb el pas del temps, pots tornar a trobar el pare. Jo sempre he parlat d’aquest pas del temps.

Aquí presentes tres obres sobre l’absència: la del pare (Camí de Silenci i Pare) i la de l’amic (La música del teu nom). L’absència pot ser una bona companyia?

Sí, tot i que una de molt trista. També passa que de vegades estàs amb algú físicament, i tampoc no hi és, mentre que l’absència d’algú que has estimat pot omplir-te molt.

Com la del pare o la de Joan Saura?

He assolit l’edat que tenia el meu pare quan va morir, i sentia la necessitat de tornar a la peça que vaig fer aleshores i de crear un solo per parlar de la figura del pare, ara que també soc pare, d’una manera més general. I en plantejar-me parlar del pare, em venia la figura del Joan, que és una de les absències més grans que he viscut. La música del teu nom serà un dia especial on els seus amics – l’Agustí Fernández, el Liba Villavecchia, el Nuno Rebelo i jo– ens retrobarem amb la seva música. En el temps de preparar aquestes obres ha mort una alumna, la Laia Merino, i la meva tieta… M’he fet un fart de plorar. Però la mort està al voltant de la vida. Hauríem de normalitzar la mort, crec que és la millor manera d’acostar-nos a la vida.

Sempre treballes des de l’autobiografia?

No és autobiogràfic, és vivencial. I toca les coses essencials i profundes, el preguntar-me què és la vida i, per tant, què és la mort. Per això em nodreixo de poetes com ara Gamoneda, Valente, Formosa… També Odori Gokoro (2011) era un agraïment als mestres Min Tanaka i Kazuo Ohno, que havia mort uns mesos abans. I Present vulnerable (2003) partia del Cançoner que Feliu Formosa va escriure arran de la mort de la seva dona.

Fins a quin punt els morts habiten la teva creació?

Sempre m’han acompanyat. Quan vaig estudiar amb Kazuo Ohno començava totes les classes dient que ell ballava amb els ulls oberts per no espantar els quals estaven mirant-lo sense ser vistos. Jo també penso que els que ens han deixat han d’estar en algun lloc per aquí, hi penso mentre ballo. I toco molt de peus a terra, jo! Però ballar és el moment en el qual et pots connectar amb la divinitat, si és que això existeix. I m’agrada poder-ho compartir.

Potser perquè el butoh és la dansa de la foscor.

El butoh és la bellesa de la foscor, més que la foscor en si mateixa.

Fa uns anys, el butoh estava de moda, van sortir festivals i adeptes pertot…

M’he allunyat molt del que seria el mundillo del butoh perquè hi ha una formalitat superficial que no té a veure amb el que és realment. Hi veig més butoh en Mònica Valenciano (i ella mai no ho diria) que en alguns espectacles que es diuen de butoh. M’he allunyat del butoh però no perquè no me l’estimi, sinó tot al contrari. Entenc que encara se’m col·loqui l’etiqueta, perquè la societat et cataloga per estètiques, però la dansa no s’hauria de catalogar així. Jo simplement ballo.

ANDRÉS CORCHERO presenta ‘Absències’ al Mercat de les Flors, del 16 al 19 de gener. El 18 de gener hi haurà sessió d’Una Hora Abans.

Deixa un comentari