‘NUYE i el circ d’autor’, per Jordi Jané

Amb dotze anys d’existència, la Companyia de Circ “eia” (2009) és una de les companyies catalanes de circ contemporani més ben valorades i de més projecció al continent europeu. La seva trajectòria es caracteritza per unes posades en escena pròximes i suggeridores que no cauen mai en la banalitat ni en l’entreteniment gratuït.

Els cinc espectacles estrenats fins ara reflecteixen no tan sols una manera pròpia i genuïna de construir circ, sinó també la voluntat de vincular estretament l’espectacle circense a una reflexió ètica, seriosa i madura sobre les dinàmiques socials de la conducta humana. Si el primer muntatge (CAPAS, 2011, ja fora de repertori) era “un reflex directe de les vivències personals dels integrants de la companyia”, el vitalista inTarsi (2016) és una metàfora de l’encaix de l’individu en la diversitat d’un grup humà; si Espera (2017) involucra l’espectador en una delicada cerimònia ritual sobre el pas del temps, La Pranza! (2018) atorga una dimensió íntima i festiva a l’acte de cuinar, perquè “cuinar és un record ancestral, un perfum, la passió que ens connecta amb les arrels”.

NUYE
Aquest cinquè espectacle (2021) continua aprofundint en les relacions humanes, però ara posant el focus en el cos físic i tractant-lo com a símbol i eina comunicativa alhora. Com passava a CAPAS i a inTarsi, a NUYE també s’hi amalgamen les tècniques acrobàtiques amb un attrezzo escenogràfic de singular eficàcia dramàtica. Sis acròbates exploren una àmplia gamma de relacions de parella i/o de grup, i hi inclouen subtilment les afinitats que una part de la societat occidental s’entesta a estigmatitzar encara avui. L’espectador hi pot percebre moltes de les heterogènies sensacions, vivències i estats d’ànim que ens provoquen l’acostament a i l’experiència amb “l’altre”, ja sigui aquest “altre” un ésser anònim, un col·lectiu de persones o la parella sentimental. Inquietud, recel, dubte, por, dualitat, dominació, possessió, escapada, col·laboració, complicitat, confiança, joia, distància, joc, separació, dolor… un mar de terbolins emotius que flueixen en escena i penetren els sentits de l’espectador per burxar-li l’ànima i el cervell.

Les relacions humanes són sempre un viatge de dins enfora que torna indefectiblement al nostre jo, un trajecte d’anada i tornada agarbuixat d’estímuls nous –però mai neutres ni innocus–, una experiència que els cossos d’aquests sis artistes tradueixen i sublimen acrobàticament amb metàfores visuals carregades de poesia escènica –el miracle del cos poètic, pel qual tant va treballar el mestre Lecoq.

Foscor. Flaixos de fragments corporals: mans, braços, peus, cames, un cap… Una inquietant successió de combinacions anatòmiques de surrealisme gairebé pictòric en una atmosfera que tant pot evocar un gabinet d’il·lusions òptiques com un museu anatòmic o un mostrari d’exvots. Llenguatge escènic adreçat directament al llindar perceptiu de l’espectador. A l’essència per l’abstracció. Després, els cossos/ànima buscaran altres cossos/ànima i se’ns manifestaran els estímuls, la densitat, la complexitat i les tensions de les relacions humanes. Tot, mostrat a base de suggeriments i de jocs que no volen significar exactament jocs, amb un tractament que no exclou un humor fet de distanciament, ironia subtil i un silenciós crit vital.

Com els anteriors espectacles de la companyia, NUYE és una creació col·lectiva que ha necessitat molts mesos de preparació. El resultat escènic és un mecanisme de rellotgeria, un molt ben sincronitzat treball d’equip en què les individualitats només brillen en el conjunt –i això, que pot semblar una paradoxa, és en realitat un valor buscat, una metàfora afegida a les moltes que conté l’espectacle.

A més de les imprescindibles forma física i perícia acrobàtica, tots sis artistes (tres homes i tres dones) demostren una inusual flexibilitat corporal –una souplesse molt més freqüent en la dansa que no pas en el circ– amb què enriqueixen notablement tant l’acrobàcia i l’equilibri (jocs icaris, mans a mans i altres equilibris acrobàtics) com les trapelleries gimnàstiques a què els convida la dinàmica relació amb la polimòrfica i polivalent escenografia-attrezzo.

NUYE és circ contemporani amb un fort segell d’autor. S’ha hibridat amb teatre gestual i d’ombres en un tot unitari i coherent d’atmosferes lumíniques i sonores treballades amb molt de tacte. Dramatúrgicament no hi ha mimesi, no hi ha literalitat, no hi ha sintaxi argumental, no hi ha pràcticament text. Funciona amb una rigorosa escriptura escènica feta a partir d’unes idees molt precises vehiculades amb absoluta llibertat creativa i expressades amb l’abstracció poètica marca de la casa.

NUYE és per a tothom, però és especialment llaminer per a l’espectador actiu (l’espectador-intèrpret, com el denomina el dramaturg Miguel Ribagorda). Cada  persona, a la seva manera i amb els propis referents vitals, hi pot practicar un exercici de gimnàstica perceptiva i/o analítica similar al joc a què ens conviden els poemes visuals de Joan Brossa. Per cert, Brossa (que als anys cinquanta potser hauria considerat NUYE com a postteatre) el 1983 es preguntava des de les pàgines de Serra d’Or on era “el teatre alternatiu paral·lel a Miró, al primer Dalí o a Tàpies”. Avui li podríem afirmar que, pel que fa al circ, els nous llenguatges bateguen vigorosament en espectacles com aquest NUYE de la Companyia de Circ “eia”.

Amb l’objectiu de divulgar els enfocaments artístics del circ contemporani, la companyia prepara un documental sobre el procés de creació de NUYE. És una idea excel·lent. El fet de proporcionar eines de comprensió als destinataris de l’obra artística és una de les maneres de democratitzar l’art i d’enriquir culturalment la societat.

Hibridació, mestissatge, fronteres líquides i bla-bla-bla

El veritable creador fuig de fórmules paralitzadores, i una bona manera de fer-ho és submergir-se al pou de la seva imaginació tot recobrant l’espontaneïtat originària.
(Joan Brossa sobre l’art d’avantguarda, abril 1980)

Sovint, a la sortida de segons quins espectacles, se senten comentaris (alguns d’indignats, d’altres d’encuriosits, alguns altres de perplexos) que coincideixen en no saber si s’ha vist circ, dansa, teatre, varietats o què s’ha vist. Són reaccions en certa manera lògiques només en certa manera. Perquè potser tots plegats hauríem de començar a fer un reset i recordar que les arts que avui anomenem escèniques (del mim a l’òpera, del circ a la performance, dels titelles a la dansa, del ballet al teatre textual) tenen orígens rituals comuns, i que les denominacions amb què les classifiquem avui, a més de ser relativament recents, tenen data de caducitat –les etiquetes, que no les arts. Cada cop és més evident que, per raó de la creixent transversalitat entre disciplines, aquestes etiquetes són com més va més imprecises i menys contenidores.

Encarant frontalment aquest tema, al seu article Etiquetes sense nom, o el desbordament dels formats escènics (digital ‘Entreacte’, 1/2/2021), la crítica de dansa Bàrbara Raubert plantejava: “¿La puresa és realment un factor necessari per aprofundir en un llenguatge?¿Els contagis fan la dansa menys dansa? ¿No seria, tot al contrari, que el diàleg ens ajuda a moure’ns per aigües més pregones?”. Mesos després –disculpin-me l’autocitació, sisplau–, un servidor secundava el posicionament de Bàrbara Raubert amb l’article Teatre independent, arts parateatrals i fronteres líquides (la ruta de les etiquetes), publicat al número d’aquest desembre de la revista ‘Serra d’Or’ (l’article l’havia lliurat al setembre). Al novembre, el crític teatral Andreu Gomila ressituava la qüestió amb un article de títol explícit que, sense pèls a la llengua, apuntava a la inconsistència d’algunes modes (Ser híbrid o poca-solta, ‘Entreacte’, 10/11/2021). Aquests i altres articles publicats els últims mesos evidencien que el tema és sobre la taula i reclama discussió i anàlisi –perquè ni convé sucumbir a les modes ni es pot matar tot el que és gras (v. apartat “Enllaços”).

Personalment, sóc del parer que el nom no fa la cosa si la cosa ens fa emocionar o té la capacitat d’obrir-nos finestres mentals. Si aquesta “cosa” no aconsegueix tocar-nos ni el sistema emocional ni l’intel·lecte, aquesta “cosa” és candidata a un nom molt precís i descriptiu que m’estalvio d’expressar. Ja fa un cert temps que detecto que el públic s’orienta més per les trajectòries creatives dels autors i els seus resultats artístics que no pas per les etiquetes de gènere dramàtic, estil o tendència, etiquetes que –de vegades subreptíciament– obeeixen a conveniències no estrictament artístiques dels programadors, els subvencionadors o dels mateixos creadors.

Sarà contemporaneo, ma non è circo!
Tinc gravada al cervell aquesta expressió, proferida iradament en un simposi circense internacional a mitja dècada dels noranta per un significat representant del circ tradicional italià. El sector circense clàssic de l’Estat espanyol també ha mantingut (i, en bona mesura, encara manté) una posició adversa quan no bel·ligerant davant les “noves” expressions circenses aparegudes als anys setanta del segle passat i que, d’aleshores ençà, ja han demostrat a bastament el seu potencial i el seu impacte.

Aquesta tardor, el funàmbul, malabarista i creador circense Manolo Alcántara ha rebut el Premio Nacional de Circo 2021 de l’INAEM (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música del Ministerio de Cultura y Deporte). El Jurat ha reconegut Manolo Alcántara com un “artista integral de circ”, n’ha valorat la trajectòria i –atenció– n’ha destacat “la capacitat d’introduir en les seves creacions elements procedents d’altres disciplines escèniques”. Però aquest Premio Nacional ha reactivat la recurrent sonsònia “esto no es circo” en els àmbits artístic i empresarial del circ clàssic i els seus altaveus, desairats uns i altres pel que els sembla un tractament discriminatori envers el seu sector.

En una elogiosa prèvia sobre la gira espanyola de l’espectacle de Manolo Alcántara Déjà Vu (Entre Kafka y Buster Keaton, ‘El País’, 30/10/2021), Javier Vallejo (que descriu Manolo Alcántara com “un artista completo, imaginativo, inspirado” i fins i tot s’arrisca a comparar-lo amb James Thiérrée) no parla per a res de la consolidada trajectòria circense d’Alcántara (ni com a artista ni com a inventor d’aparells acrobàtics i d’equilibri), i esquiva constantment la paraula “circ” quan parla del seu treball. Definint Déjà Vu com a “puro teatro físico, surreal, onírico” (i da-li, amb la puresa!), opta de manera tàcita per donar entenent que el circ contemporani no és circ. Vallejo recull el malestar del circ tradicional espanyol per aquest Premio Nacional (“¡Menudo cisco se ha montado en torno al Premio Nacional de Circo, con la protesta enviada al ministro de Cultura por los profesionales de los circos de carpa!”), i al paràgraf final de la seva prèvia fa una definitiva declaració de principis: “Alcántara crea un universo de una sugestión comparable con el de James Thierrée, nieto de Chaplin. Bien merece por ello un premio nacional, aunque tal vez todo se podría resolver desdoblando el premio, atendiendo a la petición de los artistas de carpa: uno para el circo y otro para el teatro físico, cinético y visual”. Per a aquest articulista i el seu entorn estètic, doncs, Manolo Alcántara no fa circ –o potser és que el circ contemporani no existeix.

Si els cervells pensants de l’INAEM es decidissin a desdoblar aquest Premio Nacional de Circo en dos apartats (circ clàssic i circ contemporani) seria especialment encertat, una decisió de justícia històrica i una posada al dia per part del Ministerio de Cultura. Ara bé: seria imprescindiblement higiènic que aquests Premios els decidissin dos jurats diferents, no dic hermètics entre si, però sí coneixedors cada un en profunditat de l’àmbit respectiu (clàssic o contemporani). I, evidentment, que a tots dos Premios se’ls atorgués la mateixa rellevància i la mateixa dotació econòmica.

Cal insistir un cop més en l’evidència que el circ contemporani no pretén suplantar el circ clàssic en cap dels seus àmbits, sinó, senzillament, fer el propi camí artístic Quan avui, després de quaranta-cinc anys d’existència del circ contemporani, encara cal anar repetint aquestes obvietats, espectacles com NUYE i el documental que la Companyia de Circ “eia” prepara per divulgar els enfocaments artístics de l’actual circ d’autor són magnífics arguments que ens estalvien de predicar en deserts mentals.

Jordi Jané

La Companyia de Circ “eia” presenta ‘NUYE’ al Mercat de les Flors del 27 al 30 de desembre de 2021 i del 2 al 4 i del 6 al 9 de gener de 2022

Enllaços:

Companyia de Circ “eia”:

circoeia.com/ca/

Capas (4’29”):

inTarsi (work in progress, 1’48”):

InTarsi (tràiler, 2’21”):

Espera (2’29”):

La Pranza (1’47”):

NUYE (2’02”):

Reflexions sobre hibridació, transversalitat i nous llenguatges

  • Bàrbara Raubert (‘Entreacte’, 01/02/2021): Etiquetes sense nom (o el desbordament dels formats escènics).

http://entreacte.cat/entrades/perspectives/a-fons/etiquetes-sense-nom-o-el-desbordament-dels-formats-escenics/

  • Alba Cuenca (‘Entreacte’, 28/9/2021): Marion Betriu, els fruits de la incertesa (entrevista a la directora del Festival Terrassa Noves Tendències).

http://entreacte.cat/entrades/actualitat/marion-betriu-festival-tnt-els-fruits-de-la-incertesa/

  • Manuel Pérez i Muñoz (‘Entreacte’ 8/11/2021): Hibridació: quan la forma també és missatge.

http://entreacte.cat/entrades/perspectives/a-fons/hibridacio-quan-la-forma-tambe-es-missatge/

  • Andreu Gomila (‘Entreacte’, 10/11/ 2021): Ser híbrid o poca-solta.

http://entreacte.cat/entrades/perspectives/a-fons/ser-hibrid-o-poca-solta/

  • Jordi Jané (‘Serra d’Or’ núm. 744, 1/12/2021): Teatre independent, arts parateatrals i fronteres líquides (la ruta de les etiquetes).

https://www.pamsa.cat/serra-dor-744-desembre-2021/

iQuiosc (3,99€): https://www.iquiosc.cat/serra-d-or/numero/744

L’espectador actiu

  • Miguel Ribagorda: ¿Qué se aprende de un espectador gracias a las ciencias cognitivas? (Artez, 22/3/2021)

https://www.artezblai.com/que-se-aprende-de-un-espectador-gracias-a-las-ciencias-cognitivas/

  • Miguel Ribagorda: El espectador manda (Artez,i 17/5/2021)

https://www.artezblai.com/el-espectador-manda/

  • Miguel Ribagorda: La percepción del espectador según Merleau Ponty (Artez, 6/9/2021)

https://www.artezblai.com/la-percepcion-del-espectador-segun-merleau-ponty/

Tendències i línies temàtiques del circ contemporani

  • “A propòsit d’inTarsi” (2017):

http://mercatflors.cat/blog/a-proposit-dintarsi-per-jordi-jane/

  • “Théma-cirque”: panorama thématique du cirque contemporain (2021)

https://www.artcena.fr/actualites-de-la-creation/magazine/tendances/thematiques-du-cirque-contemporain

  • Premio Nacional de Circo 2021

https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2021-19292

  • Javier Vallejo: Entre Kafka y Buster Keaton (‘El País’, 30/10/2021)

https://elpais.com/babelia/2021-10-30/entre-kafka-y-buster-keaton.html

 

Deixa un comentari