“Matèria Circense. Quan els elements del circ ens parlen” per Jordi Aspa

-Eiii, que ja han tancat la carpa! No us feu els estrets i les estretes! -cridava el mosquetó de la corda llisa de l’Antonhy.

L’Antonhy era un noi australià que havia deixat la seva pàtria per venir a Europa a treballar en el que sempre havia desitjat fer: un número de força, tendresa i poesia amb una nuesa absoluta.

-Va, que estan sopant tots, sortiu! -tornà a cridar el mosquetó.

Del fons de la vela, vingué una veu, completament arrugada.

-Jo avui estic una mica cansada -deia la xarxa dels trapezistes volants-. Avui m’han caigut moltes vegades damunt i m’han estirat totes les costures. Tinc agulletes.

Els trapezistes eren la tropa “Los Carlinez”. Eren mexicans d’origen, tot i que en Roberto s’havia casat amb una sueca i, la Xochitl, la joveneta de la tropa, feia córrer tots els homenots que podia. Hi havia moments que aquella tropa semblava l’ONU. Eren dos germans més, l’Abelardo, que era el company de l’Antonhy, i en Bolívar, que festejava amb la filla del Sr. Rodolfo Karakawa, l’encantador de serps i cocodrils.

-Vinga monsieurs i monsieures, ai! Mesdames, tothom a pista, avui és la gran gala del circ!

Era la veu del barret de copa del Mr. Loyal, el presentador, el xarlatà, l’home del bigoti contorsionista. Li deien M. Rom, tenia orígens gitanos. La seva veu, esquerdada i profunda, semblava un cante jondo que esqueixava cors quan feia les presentacions dels números.

-No podem esperar que tothom estigui ben inspirat i en plena forma, al circ ja se sap, quan no hi ha un all, hi ha una ceba. Vinga grillons, mosquetons cordes de totes mides i colors, trapezis, cables d’acer, creuetes, antenes, matalassos que sempre dormiu, teles, cortines, barrets i botons d’americanes de mosso de pista, tothom a pistaaaaa! -cridava imitant la veu del cap del qual normalment es recolzava.

Es posà davant d’un megàfon, d’aquells cònics, de llautó. El peu del micròfon es va oferir per fer-li de suport. De mica en mica, la pista s’anava omplint dels que serien els artistes de la propera gala. Uns quants eren nous i encara no sabien de què anava aquella cita i feien cara d’al·lucinats. Els ganivets del llançador i les destrals, les bitlles i les pilotes de malabars, les taules d’icari, l’escala d’equilibris i el fuet de la domadora de cavalls venien al darrera demanant si algú li podia traduir tot allò al francès. Se li oferí el tamboret dels elefants, que amb el seu ensinistrador, Il grande Togni, havia voltat molt per França i la llengua gàl·lica se li donava molt bé. A més, d’ençà que havia arribat aquella tralla gavatxa, el tamboret frisava cada cop que sentia els seus espetecs, i els barrots de ferro i el vellut del que estava folrat, florejaven plegats fins posar-se’ls la pell de gallina.

-Feu pas, feu pas, que no aixafin a ningú! -pregonava el barret des del darrera d’aquell embut sonor.

Arribaven les peses de l’home forçut, Ursulindus, l’home més fort del mon, si no fos que per dins era un home tou, feble i tendre. Gairebé no parlava mai amb ningú. S’entrenava hores i hores al darrera la seva caravana. Una bella caravana arrodonida, tota de fusta, com les dels gitanos d’abans. Tenia un balcó al darrera on ell feia mitja vida. Enretirava la taula i les dues cadires, estirava una catifa i traginava parsimoniosament les peses, degustant el pes del trajecte i les rodes que grinyolaven queixant-se de la pesantor de la massa de l’acer. De la vela a la roulotte i de la roulotte a la vela, amb aquell carretó que havia construït ell mateix.

Baixaven les peses i la bola del canó que entomava Ursulindus al final del seu número. Encara faltava un dels protagonistes de la pista. Al fons d’un bagul que hi havia al darrera les cortines, se sentien uns udols i una veu prima, ofegada. Els ganivets hi van anar, lluint el fibló. Era un mundu vell i tronat de fusta, amb tot d’adhesius que dibuixaven el món amb paraules. Adhesius de circs i ciutats d’arreu del planeta. Els ganivets dringaren els uns contra els altres i en un atac sec, obriren les tanques. S’esperaren un moment, tots en rotllana, amb la tapadora oberta. Al cap d’uns instants, un nas de pallasso tragué el nas pel bagul. Un cop al llom de la paret, feu un xiulet, tot mirant dins i d’un salt d’aparença àgil, aparegueren un parell de sabatots que no trigaren a  entrebancar-se i rodolar per terra mentre el nas s’ho mirava ben encuriosit. Els ganivets esclafiren a riure. La catifa estreta es posà al centre del darrera cortines per fer corredor als ganivets que, amb la seva lluentor, il·luminaven, fent la rateta a les sabates i al nas del pallasso. De cop, del fons de la vela, on el tècnic de llums es posa normalment, a la part central de la graderia, els cables i la taula de llums començaren a xisclar d’alegria:

-Ha arribat l’electra, ha arribat l’electra, yuhuuuuuu!

Venien de Reus i en lloc de dir electricitat en deien electra. Aquestes coses ja les tenen els de la capital del Baix Camp. Havia arribat en el bon moment. De totes formes, ella, la electra, ja els va explicar que vindria disfressada perquè els humans no la detectessin a les seves retines. Tot i així, podrien gaudir de llum i brillantor per fer la soirée. La garlanda que voltava tota la vela per dins, encengué les seves resistències. Donava caliu a l’ambient amb els seus tons alegres, de coloraines. També es posà en dansa l’equip de so. Les vibracions arribaven als materials i entenien tot el que se’ls deia. Un disc saltà dins la platina i començà a tocar música. Era el top de l’estiu i tots els presents començaren a xiular-lo, els que podien dringar, dringaren i els que podien fer fressa en feren. L’electra, per un moment, desaparegué. El disc hagué de tornar a la seva caixa i quedar-se mut. Hauria d’esperar una altra circumstància per lluir-se.

Llavors fou quan les cortines de vellut de color sang seca, s’obriren i la comitiva feu cap cap al mig de la  pista. Allí, el barret, amb la seva negra integritat, presentà el pallasso “patata” i les seves germanes albergínies. La punta de les sabates del pallasso era de color albergínia i recordaven dos culs d’aquesta verdura. El pallasso que normalment feia servir aquests estris era un home molt vell que amb la seva saviesa sabia fer riure a tothom. Tenia recursos i números per grans, mitjans i petits. Cada dia, improvisava una part del repertori i els músics que l’havien de seguir amb les seves melodies, anaven de cul. Cada dia de funció, canviava l’ordre dels números i, a més, en feia de nous que improvisava hàbilment.

Un redoble del tambor de la bateria, seguit per gemecs dels instruments de vent donaren l’entrada a la pista al nas i a les sabates del pallasso. La xarxa del trapezi ja s’havia estès i era plena de les crispetes que havien sobrat de la funció. Les crispetes perfumaven l’espai i feien frisor quan es movien per allí al damunt. Els caramels i els refrescs eren asseguts a la graderia, esperant que la funció comencés. Hi havia una certa excitació. De cop, els canons de llum s’engegaren, enfocant al presentador. I els instruments tocaren una altra entrada. Començava la funció.

-Estris, instruments, accessoris i objectes en general! Molt benvinguts a la funció especial del circ -anuncià el barret tot lluint una franja vermella de setí que tenia just abans de l’ala-. Avui quan el temps passa a ser pols i la matèria a ser vida, el color de la poesia amagada surt a la llum. Estem als instants de la llibertat i de l’anarquia somiada per tots els racionals. L’anarquia que ells mai aconsegueixen. Es perden enmig de somnis complexes i de rumiaments massa espessos. Benvinguts a tots al gaudi integral de la matèria, a la sensualitat pura i a la bellesa de la taula periòdica dels elements.

-Ueeeeehhhh! Ohhhhh! Yuhuuuuu! -cridaren de joia els estris, accessoris i matèria en general.

Mentre el presentador feia la seva entrada, al darrera les cortines, els que volien fer un número s’anaven preparant i posant d’acord. Els grillons es fregaven amb un drap per lluir bé l’acer inoxidable que els formava. Les cordes anaven fent moviments sinuosos, escalfant els cordills i fils que les composaven. La trompeta vella del pallasso s’atreví a provar d’escopir foc. Tenia les cortines massa a la vora i el foc també va voler fer el seu número. Sort que l’extintor sempre al peu del canó, el canó de l’home bala, escopí fort i d’una bufada apagà l’intrèpid foc. Per un moment hi va haver una mica de tensió però de seguida s’apagà, mai tan ben dit. Les sabates i el nas començaren a caminar pel mig de la pista. Silenci sepulcral, només trencat pels esclafits de riure que provocaven les sabates amb poca traça, que començaren a entrebancar-se i a fer tot un seguit de cascades. El nas les seguia i anava fent udols mentre s’amagava, de tant en tant, sota el voral de la pista. Les crispetes reien i feien un cruixir molt escandalós. Els caramels, els bombons i tot tipus de galindaines, feien sorolls amb els seus embolcalls. S’acabà la reprise còmica amb una forta ovació de tots els presents. De mica en mica, la pista s’anà omplint d’artistes, grillons, matalassos, peses i bales de canó, bitlles de malabars, cordes i mosquetons. Els llums donaren tot el que podien i la pista era plena de brillantors, com els vestits d’alguns artistes del circ. Els grillons i mosquetons, més atrevits que ningú, s’enfilaren a dalt del trapezi volant i començaren a gronxar-se d’un trapezi a l’altre fent cabrioles i figures ben originals. Les peses i boles de canó feien un número de contrapès amb una bàscula, les bitlles jugaven a empaitar-se fent acrobàcies i cabrioles. Els hula-hop començaren a rodolar i a fer de cèrcol per on salten les feres ferotges. Alguna americana dels mossos de pista feia un número de contorsions. Els instruments s’inventaren la melodia. Era el que en el circ s’anomena un “Xarivari”. Les xurriaques de la domadora i el tamboret dels elefants, festejaven darrera cortines i per una escletxa d’un ullet de la vela observaven el darrera la carpa.

Al fons del terreny, sota una magnòlia preciosa, la gran caravana del Sr. Togni, il·luminada a la llum d’espelmes. Darrera les cortines d’aquella roulotte, dues siluetes humanes, cada vegada mes properes, gesticulaven i xerraven. Dues copes de vi varen treure el nas d’entre mig de la cortina fent un “clinc” afinat. I picaren l’ullet als altres dos enamorats.

 

ESCARLATA CIRCUS formarà part de la primera Constel·lació de circ del 23 de maig al 2 de juny, al Mercat de les Flors

Deixa un comentari