‘La incontinència del gest’, per Laura Alcalà Freudenthal

The appeal in dance is the power of the body transforming and the power to let the body transform. Transformation; it is exceedingly close to the pleasure of death on the edge. We dance and become mad. Dance fragmentizes the self. Within the crack and crushing, and within the power of catastrophe and intoxication, we meet the rhythm of the body, of darkness.

                                                                                (Ko-Murobushi, 2015, web)

Aina Alegre és ballarina, performer i coreògrafa, nascuda a Vilafranca del Penedès, viu i treballa entre Barcelona i París, a on actualment té base la companyia que des de 2015 dona cabuda als seus projectes: STUDIO FICTIF.

STUDIO FICTIF és, citant l’Aina, “un espai mental, oníric, una ficció, una… com diu Virginia Woolf Une chambre a soi ”, una habitació pròpia imaginada a on entrar a crear, dipositar idees i poder convidar a d’altres artistes col·laboradores per a fer matèria els projectes de la creadora.

Aina Alegre treballa des de la hibridació de llenguatges i referències, compta amb un imaginari plàstic molt potent reforçat per referents cinematogràfics de ciència-ficció. Entén la coreografia com una ficció arquitectònica viva a on reinventar el cos, el cos com una massa en constant esdevenir, el moviment com un ritual per explorar el que hi ha més enllà de la pell i la pell com una superfície a on escriure, a on deixar traça. Posa atenció al què movem i des d’on ho movem: movem memòries passades i futures, movem energia, movem matèria… i ho fem des de l’imaginari, des de la pell, des del sensible i des de la ficció.

La coreògrafa inicia la seva formació en música i dansa a Barcelona a on comença la seva amistat amb Quim Bigas –assessor artístic i dramatúrgic habitual de les seves creacions–, interessada en la dansa, però també en la música, el teatre, la sociologia i el cinema, marxa, mig de casualitat, a continuar la seva formació en dansa al CNDC d’Angers (2007-2009) –en aquell moment sota la direcció d’Emmanuelle Huynh–. Allà es forma amb estudioses i artistes com Isabelle Launay, Ko-Murobushi o Alain Buffard; estudia clàssics –i encara comparteix escenari amb els seus fanstasmes– com Valeska Gert o Bronislava Nijinska, a l’escena contemporània del moment descobreix artistes com Meg Stuart, Marlene Morteiro Freitas o François Chaignaud i comparteix estudis i carrera amb creadores com Volmir Cordeiro o Betty Tchomanga.

Des de 2009 combina les seves creacions amb el treball com a ballarina amb diferents artistes. La seva primera feina com a intèrpret és amb David Wampack en l’espectacle “Cassette” (2011) i repeteix amb “Veine” (2014), entre ambdues creadores comença una relació de complicitat artística que s’estén fins a l’actualitat amb la creació conjunta de “Concrerto” (2020), una peça per a quatre ballarins en escena, “a partnership which responds to a mutual desire: to share, join forces, critique” (Alegre i Wampack, web).

L’any 2012 inicia amb No se trata de un desnudo mitológico el que serà una llarga relació amb la persistència en el gest, a on la insistència i la repetició son eines compositives a través de les quals la ballarina s’endinsa en un viatge d’estats del cos. En aquest solo, Aina Alegre recull gests extrets de representacions visuals d’arquetips femenins al cinema de terror i de cossos gimnàstics –en record a la seva pròpia experiència en la gimnàstica durant la infantesa– per a contenir-los en un cos geomètric alhora que vibratori que desborda el gest per a deixar pas a la constant metamorfosi del cos tot interrogant formes de fanatisme físic.

En resposta a aquest solo d’escriptura casi mecanitzada, la coreògrafa sent la necessitat “d’entrar en un espai més dilatat, una escriptura molt més de l’acció” (Aina Alegre, entrevista), així, l’any 2015 crea Delices, un duet amb Charlie Fouchier, que explora la pell com a frontera, com a relació, com a connexió, a partir de la pregunta “què fa un cos davant la impossibilitat de fusionar-se amb l’altre?”. Continua amb l’escriptura de l’acció l’any 2017 amb Le jour de la bête, una peça per a cinc intèrprets que vol treballar al voltant de la celebració tot rescatant “gests o estats de cos que venen de manifestacions col·lectives, que passen als espais públics, que tenen aquesta idea de crear una relació, un ‘en comú’ des d’un lloc molt efímer, no des d’un lloc polític però des de l’experiència del cos” (Aina Alegre, entrevista). Ara el gest és, doncs, matèria pels cossos que vibren per un viatge col·lectiu que pren el ritme com a element connector, una polifonia que es va generant amb sabates de claqué, respiració i veu tot creant diferents polirritmes en expansió.

Si abans ha explorat la diürnitat de la bèstia (“Le jour de la bête”, 2017), a partir de gestos i corporalitats extretes de celebracions populars, Aina Alegre continua ara amb La nuit, nos autres (2019) explorant la nocturnitat de la intimitat dels cossos en celebrant. Mentre que a Le jour de la bête el viatge està en la col·lectivitat –una formada per cinc cossos connectats a partir del ritme– a La nuit, nos autres tres cossos cohabiten en un espai oníric mentre cada cos es celebra a si mateix, des de la nocturnitat, connectat amb la llum de la lluna; “La bèstia és el que circula entre els cossos, La nuit… és molt més melancòlica com a peça” (Aina Alegre, entrevista).

El motor coreogràfic de La nuit, nos autres és el fet de buscar un autoretrat híbrid en transformació permanent  –prenent com a referencia la pràctica fotogràfica de l’artista Claude Cahun i la seva exploració de la identitat– combinat amb l’afectació (com a element compositiu) dels tres cossos entre sí. La peça s’escriu des del viatge dels estats –de fer i de ser– dels cossos, cossos híbrids i en constant transformació que podrien pertànyer al mon mineral, vegetal i animal sense aferrar-se a cap identitat.

La nuit, nos autres funciona com una mena de ficció emancipadora tot oferint un diorama construït a partir de la idea de naturalesa, un artifici per a transformar amb i des del cos en ressonància amb la música (Romain Mercier) que es completa en directe amb la sonoritat de les criatures que aquí se’ns presenten (Isabelle Catalan, Cosima Grand, Gwendal Raymond). Passeu, passeu per a ser testimonis d’un viatge íntim i presenciar la traça de la transformació d’aquest espai i aquests cossos, cadascun d’ells us descobrirà el seu jardí secret.

L’any 2018, girant per primera vegada la vista enrere, Aina Alegre desenterra el que serà el motor coreogràfic per a la següent peça –R-A-U-X-A (2020)– i que serveix de punt de partida per la recerca que camina amb ella des d’ençà –ESTUDIS–. Aquest motor és el gest de picar, no pel contingut del gest en si mateix si no per la traça que se’n desprèn, literal i figurada. Amb aquesta retrospectiva –que marca l’inici d’un nou cicle– la coreògrafa descobreix que és un gest recorrent en la seva trajectòria com a creadora, ja sigui des de la imatge, des del ritme o des de la repetició, el picar apareix de forma més o menys evident en totes les seves creacions.

A ESTUDIS, Aina Alegre recull –tot realitzant una mena de cartografia– diferents experiències físiques del picar arrel de converses i trobades amb els seus practicants, pertanyents a diferents àmbits que van des de les danses populars – per exemple els bastoners de Sitges-Vilafranca (ESTUDI#3) o Fandango del País Basc (ESTUDI#4)–, passant per la música o pel món industrial o agrari. “S’estan obrint molts camps en els que aquest gest apareix, és un disparador, i el que a mi m’interessa és poder entendre justament la paraula de persones que no es dediquen a la dansa” (Aina Alegre, entrevista), una traça que porta la creadora a estudiar territoris del cos i pensaments entorn el cos de diferents persones, col·lectius i cultures descobrint sorprenentment molts ponts entre elles. Aina Alegre, així, està creant una mena d’arxiu sonor, d’entrevistes i experiències amb les que, quan el context ho demana, es posa en diàleg per a generar una performance. Aquest “és un treball molt íntim que té a veure amb com jo incorporo o absorbeixo la paraula d’aquestes persones i com treballo un material potencial físic i coreogràfic a partir del que em genera escoltar i escoltar i escoltar les converses” (Aina Alegre, entrevista) i, sense ser l’objectiu principal dels ESTUDIS, a través de les performances és com aquesta recerca va cristal·litzant.

La incontinència del gest de picar ofereix a l’artista, doncs, dos projectes específics que es relacionen però operen de maneres oposades: Els ESTUDIS,  una recerca que cartografia la traça del gest de picar que apareix en múltiples contexts i cultures tot recollint relats en relació al cos que pica. D’altra banda, R-A-U-X-A (2020), és una “peça escènica la qual s’ha anat alimentant de tots aquest relats i vivències però que a la vegada treballo amb altres artistes (so, llums i escenografia) i a on hi ha la idea de memòria del gest, cos del passat, cos del futur i gest que persevera”.

R-A-U-X-A és determinació en el fer, impuls del gest i caprici en l’escriptura. Una escriptura precisa  basada en la perseverança del gest –Aina Alegre afirma que vol “la peça sigui escrita que si algú l’ha d’agafar està allà, no està en el meu cos, està en l’escriptura”–. El gest conté i desborda memòries passades i futures. El cos vibra tot obrint noves dimensions i dibuixa arquitectures en ressonància amb el so (Josep Tutusaus), les llums (Jan Fedinger) i l’espai (James Brandily) que, de manera inter-autònoma, componen una dansa híbrida que posa a friccionar l’arcaic i la tecnologia obrint dimensions passades i futures, espais pel cos que ja estaven aquí abans que arribéssim, un paisatge per a la contemplació.

Laura Alcalà Freudenthal

AINA ALEGRE presenta ‘R-A-U-X-A’ al Mercat de les Flors el 26 i 27 de febrer de 2022 i ‘La nuit, nous autres’ el 2 i 3 de març de 2022

Webgrafia

Aina Alegre

CNDC Angers

David Wampack, “Concrerto”, 2020

Ko-Murobushi, “For young coreographers”, 2015

Enllaços d’interès

– “Étude 4, Fandango et autres cadences” d’Aina Alegre (Angers, 2021):

– Entrevista Aina Alegre per Núria Cañamares, “Estudi 3” (2020):

– Entrevista a Aina Alegre sobre R-A-U-X-A, NEXT ArtsFestival (2020): https://www.facebook.com/Festival.NEXT/videos/aina-alegre-r-a-u-x-a/672270646817475/

– Sobre Claude Cahun

– “Múa”, Emmannuelle Huyng (1999): https://www.numeridanse.tv/en/dance-videotheque/mua

– “Guintche” de Marlene Monteiro Freitas (2013)

– “Inês” de Volmir Cordeiro (2015)

– “Ensemble, ensemble” de Vincent Thomasset (2017)

– “Aujourd’hui sauvage” de Fabrice Lambert (2018)

– “Fix me” d’ Alban Richart (2018)

– “Romances inciertos”, François Chaignaud & Nino Laisné (2018)

– “Bolero 2 – etrangler le temps”, Odile Duboc for Boris Charmatz and Emmanuelle Huynh

– “Mascarades” de Betty Tchomanga (2020)

– “Parades” for FIAC, François Chaignaud & Cecilia Bengolea (2020)

– Entrevista François Chaignaud, La Villette (2020)

– Rosi Braidotti, CCCB (2021)

– CAMILLE & ULYSSE (2021)_a film by Diana Toucedo with the philosophers Vinciane Despret and Donna Haraway: https://www.cccb.org/ca/multimedia/videos/donna-haraway-i-vinciane-despret/236550

Bibliografia

Cites Aina Alegre extretes d’entrevistes fetes per l’autora (Laura Alcalà) entre novembre i desembre 2021.

Entrevista 1: 23 de novembre 2021. La Central del Raval, Barcelona.

Entrevista 2: 9 de desembre 2021. La Central del Raval, Barcelona.

Entrevista 3: 27 de desembre 2021. Online.

Andrea WEISS: “París Era Mujer: Retratos de la orilla izquierda del Sena”.

Claude CAHUN: “Confesiones inconfesas”

Donna J. HARAWAY: “Manifesto Cíborg”, 2020, Editorial Kaótica

Donna J. HARAWAY: “Seguir con el problema: Generar parentesco en el Chthuluceno: 1 (el origent del mundo)”

Isabelle LAUNAY: “Mémoires et histoire en danse”

Rosi BRAIDOTTI: “Coneixement posthumà”

Vinciane DESPRET: “Qué dirían los animales… si les hicieramos las preguntas correctas?”

Valeska GERT, “Je suis une sorcière. Kaléidoscope de ma vie”

Virginia WOOLF, “Una habitación propia”

Deixa un comentari