IF Barcelona. Cos, objecte, moviment.

Sostenir, impulsar, caure. Les condicions de possibilitat del moviment es regeixen per la gravetat: indispensable per a l’equilibri, per a la gràcia. Objecte i vulnerabilitat són sinònims, també en l’escena. Com els cossos.

La reguera de forces que afecten els objectes és la constitució de la seva complexitat: un batec de traces, línies i rastres sempre a l’aguait. De fet, l’etimologia del mot “objecte” conté aquesta efervescència latent: del llatí obiectus, participi que rep l’acció del prefix llatí ob– (damunt) i del verb iacere (llançar). Qualsevol llançament és sosteniment, impuls i caiguda.

I, en aquesta caiguda, les trajectòries s’entreforquen. Més enllà dels recorreguts possibles entre el pes i la lleugeresa, en els objectes s’hi confronten dues forces, dos vectors que, des del creixement i des de l’evanescència, es complementen en un equilibri fràgil. D’una banda, sobre cada objecte s’hi concentra un pòsit creixent d’usos, vivències i vincles: una arquitectura del record basteix la memòria que, subreptíciament, l’impregna fins a l’atròfia, l’oblit. Una trajectòria en forma d’arc.

D’altra banda, tot objecte és un procés d’evanescència encapsulada. Tard o d’hora, els seus límits físics es comencen a desdibuixar i a perdre el contorn que subjecta i defineix la seva consistència. Sovint, i encara dins els confins d’un ús convencional o ordinari, comencen a clivellar-se i a traspuar, furtivament, la seva extinció. Processos naturals o accidentals (rovell, putrefacció, corcs, humitat, el foc) i voluntaris o derivats de l’ús (desgast, trencament, reciclatge) garanteixen un procés indefugible d’acabament, cloenda i dissolució. Una caiguda.

El mateix joc de correlats que tensa el fil que hi ha entre l’absència i la presència en el pla del lloc, guiat pel pes de l’enclavament i les trajectòries de l’impuls i el trasllat, podem jugar-lo al tauler del record. Si la condició del moviment i de la manipulació d’objectes és el sosteniment de l’equilibri davant la caiguda, també ho és la restitució de la seva memòria, de la seva integritat. Els seus negatius també poden ser una condició vàlida: la pèrdua, la destrucció, l’emblanquinat.

IF Barcelona, des del seu naixement, abranda aquest tauler i posa en escena la vulnerabilitat de tot equilibri: desdobla amb figures, emmascara, juga amb miralls que multipliquen els possibles, estira els fils que són tant la guia a través del laberint com la resistència a la gravetat i a la caiguda.

Aquest 2022, la biennal presenta una edició en forma de recapitulació. Al llarg de gairebé un mes s’embasta un seguit de trajectòries, impulsos i quimeres que, en la seva maduresa, configuren un recer des d’on atendre els marges. Elisa Gálvez i Juan Úbeda, de El canto de la cabra, conviden amb Gota a gota a una celebració de la vida, de la mort i dels finals, amb dos mil fils que pengen del sostre i sostenen l’arquitectura de la vulnerabilitat. Macarena Recuerda Shepherd es multiplica, divideix i transmuta en un joc de miralls a The watching machine. Xavier Bobés, a Corpus, fa un desplegament de disjecta membra, membres –o fragments– manllevats d’altres d’unitats o ordres de sentit que, a partir de la seva reconfiguració, constitueixen constel·lacions que conviden, sempre, a un viatge insòlit i proper. Federica Porello desplega un espai de possibles entre la gravetat i la lleugeresa a NOWHEN. Jaime Refoyo planteja un espai des d’on preguntar-nos sobre les traces i les empremtes. Xesca Salvà obre les cases al joc i a l’escolta. El degà de la llum Tadeusz Wierzbicki esquerda les maneres en què hem mirat fins ara.

I fora del Mercat, Ángela Milano, a Hogar, transforma un armari en un taüt, amb un cos que en la seva vitalitat constructiva és interromput per la inevitabilitat de la mort. Natalia Barraza ens demana què som i com ens construïm, a Nowhere. Javiera Gazitua planteja, a Miope, la incapacitat de veure el món en termes de l’altre. A El titellaire, l’ombra i el doble, Antoni Rumbau ens convida a submergir-nos en els misteris de l’ofici de titellaire.

Jordi Alomar

Director artístic d’IF Barcelona – Biennal de teatre visual i de figures
Associació Interseccions

Bona part de l’IF Festival Barcelona 2022 tindrà lloc al Mercat de les Flors del 5 al 20 de novembre

Deixa un comentari