‘El cos, braille de l’ànima’, per Quim Noguero

“Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.”

Jaime Gil de Biedma: “No volveré a ser  joven”,
Poemas póstumos (1968)

 

El cos dansa, quan respira. Inspira, expira, inspira. El cos dansa pel sol fet de respirar (hi estaria d’acord un altre gran representant de la lentitud com a arma –ànima– expressiva com és el videoartista Bill Viola: com molaria una col·laboració seva amb Corchero!). I el cos que dansa no es mut, quan estira les línies dels membres com a partitura, com a paper pautat del que diu per a tots, universal en el lèxic, expectant des del gest, intemporal en el curs del temps que passa i que, per això mateix, és. Com sempre ha fet en escena i a la vida, Corchero balla el que l’habita, el que viu, el que veu endins de si mateix, amb els ulls girats o tancats del ballarí butoh que profundament sap ser. Sense l’estètica, sense el decorativisme sobrer de les etiquetes, lluny de cap estereotip superficial, però amb tota la seva ètica més profunda i espiritual: la que connecta amb el butoh dels seus mestres Kazuo Ohno i Min Tanaka, la que arrela també en l’expressionisme alemany, en les ombres de l’esperit, i convoca vius i morts en una sola dansa. La del llegat de les generacions. No hi ha absències, doncs: hi ha permanència, continuïtat.

Podríem recordar així fins i tot aquell simple filferro com de penjar la roba que exercia d’horitzó o de fil umbilical enmig de l’escenari d’Odori Gokoro (2011), l’espectacle amb què Corchero homenatjava els seus dos mestres japonesos, i també en el díptic d’ara podrem detectar-hi aquest mateix punt vital i alegre de c0ntinuïtat entre generacions. De nou, Andrés Corchero omple de pell l’espai de l’emoció i cerca sentit en el silenci de les absències. D’una banda, recupera el Camí de silenci que el 1995 dedicava a la mort del seu pare, una peça amb què aleshores omplia de vitalitat serena i de reconeixement emocionat aquell buit recent; i, de l’altra, l’enllaça amb una peça nova, Pare, quan vint-i-cinc anys després reflexiona sobre aquest rol (el de pare) des de la doble perspectiva que avui té per a ell (pare al seu torn, amb la mateixa edat que llavors tenia el seu, en morir prematurament). Ordenat cronològicament a l’inrevés, d’avui a ahir, el cos del ballarí exerceix de nus de carn entre tots dos moments: baula de la cadena generacional, punt d’unió entre temps, mà que passa el testimoni del llegat que ens uneix, corda o barana per avançar ferms… i contents.

Quants anys fa que a Catalunya veiem ballar Corchero? Doncs, era cap al 1983 quan sabem que el va impressionar veure a Barcelona la companyia japonesa Sankai Juku, confundada per Amagatsu Ushio el 1975, i decideix anar-se’n al Japó a aprendre butoh. La seva formació teatral anterior ja s’havia orientat més cap al gest que cap a la paraula, influït per Eugenio Barba i l’Odin Teatret. Estudia aleshores amb Albert Vidal, que ja havia treballat amb Tanaka i Ohno, i és tot seguit, de 1986 a 1988, que viu al Japó per conèixer-los també ell de primera mà. Tanaka és el seu principal mestre diari, més sistemàtic, de metodologia més clara. Però Ohno, amb qui es troba setmanalment, el marca de manera molt fonda, i és qui l’ha inspirat en el vessant més poètic i espiritual del butoh. Al Japó hi viu un parell d’anys, però durant deu hi manté força contacte, ja que fins al 1996 forma part de la companyia Maijuku, de Tanaka. En el que seria la seva trajectòria futura, esdevé del tot cabdal el contacte amb el poeta i home de teatre Feliu Formosa, que el veu ballar Lorca, li agrada, i es posen d’acord de seguida per fer junts A un poeta futuro (1991), a partir de poemes de Jaime Gil de Biedma. Rere aquest espectacle li arriben els primers reconeixements. I va ser arran d’una altra col·laboració amb Formosa, El bufó sota la tempesta (2002), que el ballarí és guardonat amb el premi Nacional de Dansa a Catalunya. En aquest mateix registre, s’aproxima també a la poesia de José Ángel Valente (A modo de esperanza, 2001, amb el compositor Agustí Fernández, un altre dels seus grans companys de viatge) i a la d’Antonio Gamoneda (Despacito, 2006).

Raravis, la companyia creada amb Rosa Muñoz el 1993, li aporta un punt de frescor i d’humor desacralitzador molt interessants. Amb la companyia, les col·laboracions es multipliquen, sempre des de la contenció i la sobrietat, coherents fins i tot amb els orígens creatius de tots dos creadors. I des de mitjan anys noranta, forma part en paral·lel del col·lectiu IBA (Improvisadors de Barcelona Associats), junt amb músics com Agustí Fernández, Joan Saura i Liba Villavecchia, una experiència que l’obre a la improvisació davant del públic, vessant que ha estat bàsic des d’aleshores en la seva manera d’afrontar la dansa. Li agrada recordar que, com deia Tanaka, ell no balla amb el cos, sinó que balla el cos. El cos i tot el que l’envolta, inclòs l’espectador, simple corretja de transmissió del món. I balla amb moviment o sense, ja que, ni que sigui microscòpicament, res no para, tot tremola, també la immobilitat vibra.

Així, contra l’encarcarat i superficial mal de Sant Vito social, Corchero ha representat sempre la fonda humanitat d’algú que sap esperar que el cos parli, ni que sigui fluix o baixet. Ofert sencer tot ell al tacte de la mirada, gest i membres són un llibre obert. En el fons, ja ens en parlava així mateix A un poeta futuro, quan la veu del poeta Feliu Formosa llegia uns versos del poeta Jaime Gil de Biedma que en parafrasejaven d’altres del poeta anglès John Donne (mans que s’agafen a altres mans, entre generacions i temps diversos) per recordar-nos que l’esperit sols reïx a expressar-se per mitjà del cos. “Para saber de amor, para aprenderle,/ haber estado solo es necesario./ Y es necesario en cuatrocientas noches/ –con cuatrocientos cuerpos diferentes–/ haber hecho el amor./ Que sus misterios,/ como dijo el poeta, son del alma,/ pero un cuerpo es el libro en que se leen”, això ballava Corchero que deia Formosa que havia escrit Gil de Biedma amb ecos de Donne, sardana en cercle de mans entrellaçades.

De tot plegat, Corchero n’ha fet poesia callada. Té el to silent, íntim i humil que sovint ell mateix trobava en la música del seu amic Joan Saura, a qui també homenatja aquests dies en la improvisació La música del teu nom al costat dels músics Agustí Fernández, Liba Villavecchia i Nuno Rebelo. A tots cinc els ha unit la llibertat coratjosa de qui improvisa en diàleg amb altres: una obertura que arrela en el cor de l’ofici, en l’artesania dels sabers heretats. Corchero reconeix en Saura un PAREntiu adoptat per afinitats electives. Hi troba un germà de l’ànima en el cos del taller. La comunió és evident. Enmig de l’escena, “tot el que ha arribat a passar entre el teu temps i el meu em sembla com un pont”, diu Feliu Formosa en un dels poemes de Per Puck, punt de partida de l’espectacle de Corchero El bufó sota la tempesta. “Cada gest davant del públic intenta una nova convenció”, diu el final d’un altre poema. I finalment, amb Formosa citant Artaud, llegim en el mateix llibre que “hi ha una poesia dels sentits, com hi ha una poesia del llenguatge”.

El parentiu d’aquestes paraules amb Corchero és absolut. Així entra humil a escena el cos madur del ballarí. Com un “bufó sota la tempesta”. Com “el plany del pallasso”. Com un “remotíssim ritual” per a “la creació del futur”. Formosa dixit. I Corchero. Tots dos de la mà de Puck.

Joaquim Noguero

 

Links:

Altres links:

Bibliografia:

  • Joaquim Noguero: “Compañeros de viaje, entre la realidad y el deseo”, text de presentació per a les pàgines 4-7 del catàleg Al llarg de tota una impaciència, en celebració dels deus anys de la cia Rara Avis 1993-2003.
  • Andreu Gomila: “Abstraccions (poesia i dansa). Arran de Present vulnerable, d’Andrés Corchero, a partir de la poesia de Feliu Formosa.Reflexions entorn de la dansa, número 4 (Mercat de les Flors, temporada 2009-2010), pàgs. 36-37.

 

Deixa un comentari