“Saber que no escrivim per a l’altre, saber que aquestes coses que escriuré no em
faran mai estimar per qui estimo, saber que l’escriptura no compensa res, no
sublima res, que és precisament allà on tu no ets —és el començament
de l’escriptura”
Roland Barthes, Fragments d’un discurs amorós
“Quan dic Roland Barthes és a ell que anomeno, més enllà del seu nom. Però, com
d’ara endavant ell és inaccessible a l’apel·lació; com la nominació no pot
esdevenir vocació, adreçament, apòstrofe (…) és a ell en mi que anomeno, em
dirigeixo a ell en mi, en tu, en nosaltres, a través del seu nom. Tot el que passa i
es diu a propòsit d’ell queda entre nosaltres. El dol comença en aquest punt.
Jacques Derrida, «Les morts de Roland Barthes»
La història de la literatura és plena de cartes i d’històries de cartes. Hi trobem cartes que professen amor, que travessen oceans, que van dirigides al pare, que arriben massa tard, que són llegides i rellegides; però, sobretot, hi trobem cartes que es perden i que no arriben al seu destí. Best Regards parteix d’aquesta tragèdia: és una carta, en forma d’espectacle, dirigida a algú que no podrà llegir-la mai i, molt menys, contestar-la: Nigel Charnock (1960-2012), fundador de la cèlebre companyia anglesa de teatre físic DV8. Un espectacle, doncs, que és una carta, una cançó, un homenatge, un cant que ens planteja com fer el dol, com relacionar-nos amb qui ja no hi és i, sobretot, com continuar.
Com la famosa carta robada d’Edgar Allan Poe i com totes les cartes que cita aquesta peça, Marco D’Agostin travessa un recorregut interessant, heterodox i complex fins a arribar a la dansa. Durant els anys 90, D’Agostin s’entrenava en el món de l’esquí de fons o de competició — ‘sci agonistico’, com diuen en italià. D’aquella època el coreògraf relata que era “un noi als 90 a qui no li agradava el futbol sinó l’esquí de fons —i també ballar, però com no sabia cap moviment, solia copiar els de l’esquí”. Amb tan sols 11 anys, D’Agostin coreografiava els moviments de l’esquí a la seva habitació i somiava a crear un espectacle sobre la campiona olímpica Stefania Belmondo, la qual cosa faria realitat el 2018 amb l’espectacle First Love.
Aquella peça està íntimament lligada a Best Regards i no només perquè començava amb una carta, oferida a cada espectador, on a la primera pàgina es llegia «il mio cuore la nostalgia». En aquella ocasió, D’Agostin s’enfrontava al repte d’homenatjar algú que admirava, repte que troba el seu eco a Best Regards, dedicada al ballarí i coreògraf anglès Nigel Charnock. Mestre de Marco D’Agostin, Charnock va obrir-li la porta a una altra manera d’entendre la dansa —a entendre-la com un espai d’absoluta llibertat on tot pot passar. Poc abans de la seva mort el 2012, plegats van començar a preparar una peça, que mai va poder estrenar-se. Best Regards no és aquell espectacle interromput, sinó més aviat és l’intent de crear un espectacle sobre allò ininterrompible: l’amistat.
Marco D’Agostin obeeix aquell cèlebre vers de Paul Celan a Canvi d’alè: «Die Welt is fort / Ich muß dich trägen» (“El món se n’ha anat / Jo he de portar-te”). Un amic sobreviu l’altre, el deixeble sobreviu el mestre i té la responsabilitat de portar-lo, a ell i al seu món. Però, com fer-ho amb justícia i respecte? Com fer-ho sense apropiar-se de l’altre, ni idealitzar-lo? Com portar-lo dins nostre i no ventriloquar-lo? Pot encarar aquesta tasca, la dansa? És capaç d’apostrofar, és a dir, d’adreçar-se als morts i a la mort?
El teòric de la dansa André Lepecki ens diria que no solament n’és capaç, sinó que el mateix concepte de coreografia neix d’aquest desig i necessitat. Ens explicaria que a Orchésographie, el tractat de dansa de 1589, se’ns narra la història del deixeble de Thoinot Arbeau, l’advocat Capriol, el qual demana al seu mestre que inventi un mètode perquè la dansa no desaparegui i perquè l’alumne, fins i tot en l’absència del mestre, pugui retrobar-lo sempre. Per això, Arbeau inventa la coreografia, una escriptura que fixa la dansa, però que permet la repetició, és a dir, la re-producció d’un passat que ha desaparegut.
D’Agostin prendrà un camí completament oposat a Capriol i rebutjarà la mera repetició. Repetir, reproduir, imitar o senzillament citar el mestre no faria res més que insistir en la seva absència real, en la impossibilitat que l’original que estimem parli i balli per si mateix. L’espectacle-carta de D’Agostin fuig de pressa d’aquesta treball de dol i opta per no parlar com Nigel Charnock —fins i tot es podria dir que opta per no parlar a Charnock, ni tampoc sobre ell. «Anomenar un mort és fer perir una segona vegada la seva existència», escrivia Bernard Noël. És «esborrar allò que aquest home era realment per a esdevenir la meva creació», continuava. D’aquí que puguem dir que Best Regards més aviat parla amb Nigel Charnock. D’Agostin ens parla a nosaltres, tot parlant amb el seu amic. I ens parla del món, d’allò que ens enllaça els uns als altres, com les cartes. Best Regards ens parla de l’esperança, del silenci, dels finals i del continuar després de la fi.
Malgrat la decisió de no ventriloquar el mestre, és impossible no trobar ressonàncies de l’univers estètic de Charnock en aquest espectacle-carta. D’Agostin porta el seu món sense repetir-lo. Per això, ens ofereix la seva versió d’un dels elements fonamentals dels espectacles de Charnock: l’entreteniment. En una entrevista, el coreògraf anglès confessava què el va dur a deixar DV8 i a crear els seus propis solos: “I wanted to do something that was a bit stupid and silly and camp and careless and carefree, and be on a small stage, on my own. I wanted to tell stupid jokes, and speak“. A la seva manera, D’Agostin proposa un espectacle creat des d’aquell mateix lloc i desig; un espectacle que, com la cita de Charnock o una màquina de jukebox, juxtaposa desacomplexadament elements ben variats: la conferència performativa, el musical, el pop, els objectes i nombrosos tipus de dansa, des de la més teatral fins a la més abstracta. Amb Best Regards, D’Agostin no només demostra la capacitat de la dansa per a l’apòstrofe (o sigui, per a parlar amb els morts), també ens ensenya que és possible fer-ho des del pop, la irreverència, l’estridència, l’èxtasi i els extrems.
En una ficció recent, l’escriptora Hélène Cixous confessava: «El que s’ha acabat, s’ha acabat, diu la meva mare; el que s’ha acabat continua, dic jo. Jo escric per a continuar». D’Agostin coreografia per a continuar: segurament la millor manera d’encarar la mort, de resistir l’oblit i d’homenatjar els nostres morts.
Oriol López
MARCO D’AGOSTIN presenta ‘Best regards’ del 25 al 27 d’octubre de 2024 al Mercat de les Flors
BIBLIOGRAFIA
–––. Cada vez única, la fin del mundo. Pre-textos, 2005.
–––. Memorias Para Paul de Man. Gedisa, 2008.
–––. Carneros. El diálogo ininterrumpido: entre dos infinitos, el poema. Amorrortu, 2009.
–––. Mdeilmm. Parole de taupe. Gallimard, 2022.
–––. Il faut bien aimer. Séminaire 2004-2007. Ed. Marta Segarra. Gallimard, 2023.
Lepecki, André. “Masculinidad, solipsismo, coreografia”, a Agotar la danza. Performance y política del movimiento. Centro Coreográfico Galego, Mercat de les Flors i Universidad de Alcalá, 2009, p. 45-87.
Noël, Bernard. Treize cases du je. Flammarion, 1975.
Phelan, Peggy. Mourning Sex: Performing Public Memories. Routledge, 1997.
LINKS I VÍDEOS
