‘Això és dansa?’, per Miquel Valls

taller d'espectadors

“La cultura és una conversa permanent en la qual ningú té raó”

(J. Wagensberg)

El passat mes d’octubre va començar la tercera edició del taller d’espectadors del Mercat de les Flors, un conjunt d’activitats al voltant de la programació que s’allargaran fins al final de la temporada. A la sessió de tancament del taller de la temporada passada, un dels participants va dir: “El que trobo més interessant del taller d’espectadors és que posa en contacte un grup de persones inquietes que d’una altra manera no ens trobaríem”. Doncs ens hem tornat a trobar! A l’equador de les activitats del taller, destaquem algunes impressions del que ha passat fins ara.

Quan vam visitar el centre de creació de El Graner, l’artista resident Quim Bigas estava fent els últims retocs a la peça “Aquesta conversa/Appraisers” que presentaria dies més tard al Festival Sâlmon. La vintena de talleristes que érem allà vam fer de “conillets d’índies” d’aquesta peça que pretén crear un context de conversa entre els espectadors i el propi projecte, una itinerància a través de diferents materials -llibres, notes, apunts- repartits per l’espai. A la sortida Bigas remarcava els valors de la conversa, com “l’acte de reunir-nos i girar junts”, en oposició al diàleg, de caràcter bidireccional i associat al combat d’idees o a la defensa de posicions. Una de les talleristes va explicar què li va havia semblat tot plegat i al final es preguntava, “això és dansa?”

La pregunta, com a bon clàssic, ens va estar rondant pel cap alguns dies, interrogant-nos sobre el sentit i l’enfoc de les activitats del taller. Una solució seria resoldre la pregunta, imaginem a través d’una sèrie de conferències d’història de la dansa on es repassessin els diferents estils i disciplines hagudes i per haver. Una altra opció és mantenir el dubte, però atenent i preocupant-se del problema. Des d’aquí és des d’on ens agrada pensar els tallers d’espectadors, espais en els que operi el principi de “l’aprendre fent”, espais de recerca i investigació, i on la raó es construeixi en la mesura que parlem els uns i els altres.

De fet això és el que fèiem l’any passat en unes sessions postfunció entre espectadors (sense la presència dels artistes ni especialistes), en les quals es tractava de compartir l’experiència de l’espectacle d’una forma directe i no disciplinar. Aquest any, aquestes sessions s’han transformat en tres tallers que porten el títol genèric de “Narrar la dansa”. La primera d’aquestes sessions la conduïa el periodista i crític francès Jean-Marc Adolphe, que explicava com va introduir-se al món de la dansa. Va ser durant la seva joventut, a Montpeller, quan un amic el va convidar a veure un solo d’una ballarina. Mai abans havia vist un espectacle de dansa i veient aquell cos a l’escenari, tant diferent al seu, va ser com si reconegués alguna cosa dins seu que li era desconeguda. Una obra d’art no produeix coneixement, sinó la sorpresa o el trauma del reconeixement. El crític francès explicava que davant de quelcom que no coneixem, la nostra feina com espectadors ha de ser intentar reconèixer-ho.

Abans de les festes de Nadal, encara ens quedava una última sessió del taller amb la darrera producció de la companyia Baró d’Evel. A la conversa de després de la funció de “Bestias”, més de 120 persones ens vàrem quedar a la carpa, molts encara commocionats. En aquesta ocasió, la periodista Bàrbara Raubert feia les preguntes i és curiós perquè en algun moment es va repetir la mateixa situació quan fa un parell de temporades, el crític de circ Jordi Jané, feia aquesta mateixa conversa amb Blai Mateu (Baró d’Evel) després de l’espectacle “Obres”. Em refereixo al contrast entre la mirada de l’observador i la sorpresa de l’artista, com si no fossin del mateix món. Potser perquè altre cop va aparèixer la mateixa pregunta: “i això és circ?”

Doncs això, que continuïn les preguntes.

Deixa un comentari