‘Que acabi el silenci o crido’, per Bàrbara Raubert

KIDD PIVOT I ELECTRIC COMPANY THEATRE - Betroffenheit (Del 28 al 30 d’abril de 2017 al Mercat de les Flors)

La mente como una mosca incordiante.
Manotazo.

Chantal Maillard. La mujer de pie (2015)

El temps suspès com si no hi hagués demà. I tu voldries que retrocedís, que anés fins a la casella prèvia, el lloc on poder encetar el curs cap a un altre present. Però ell continua endavant, imparable, implacable. L’instant ens escanya i no permet ni un gemec ofegat.

Aquest és l’estat del que ens parla (i balla) Betroffenheit, la paraula alemanya per commoció, un espai de estupefacció gèlida on es troben dos dels més grans artistes canadencs del moment: la coreògrafa Crystal Pite (British Columbia, 1970) i el dramaturg i intèrpret Jonathon Young (Ontario, 1973). Aquest segon, amb la voluntat d’exorcitzar una vivència personal duríssima -de pèrdua, addiccions, la caiguda al pou més profund i, finalment, la recuperació- a través de l’art escènic.

Idea romàntica, la de transformar la vida a través de l’art, però certament viable pel que fa a la possibilitat de manifestar l’univers d’emocions d’una manera creativa més enllà de l’obligada uniformitat quotidiana. D’això es tracta la catarsi, formulada per Arístides Quintilià el segle V aC com aquella acció de desfogar els sentiments amb l’esperança de proporcionar un alleujament, no només en aquells que actuen, sinó també en aquells que observen. I, de totes les arts, la dansa és, pel mateix relator, l’art que més intensament té la capacitat de transformar i “purificar les ànimes”.

Ja entrat al segle de la modernitat (i de les grans guerres), les idees estètiques clàssiques quedaren enrere, però Mary Wigman continuava veient en el ballarí un mèdium i en la dansa una transició d’estats amb funció catàrtica. I avui, fent un cop d’ull a la programació recent d’aquest teatre que ara acull Betroffenheit, podem veure que no són poques les obres que els mou el remoure: des de la maternitat problemàtica de Moeder (de la companyia belga Peeping Tom), a les preocupacions sobre l’art i el mercat a P Project (del búlgar hiperrealista Ivo Dimchev) o, en temporades recents, Lo Real, aquell calfred sobre l’extermini de gitanos (d’Israel Galván), i també El cinquè hivern amb una mirada introspectiva cap el pas del temps (de Mal Pelo). Una altra particularitat que comparteixen totes les obres esmentades és l’ús de la paraula.

Justament Maria Muñoz, de la companyia Mal Pelo, en un llibre que acaba d’aparèixer titulat Quan arriba el silenci, parla del valor del text en els seus espectacles, i diu que amb la paraula s’obren vies de comunicació que se sumen al moviment (sense necessitat de tapar ni de refermar el que digui el cos), “afegint textures” i, segurament també, apuntalant als observadors més lletraferits, per bé que “l’empatia cinètica de l’espectador resol immediatament la comunicació”.

D’entrada, doncs, la dansa parla sense necessitat de paraules. Però, és possible pensar sense paraules? Si donem per fet que l’estructura del pensament sempre és verbal, segons indiquen alguns psicolingüistes o l’enunciat de Wittgenstein que aconsella que “Del que no es pot parlar, és millor callar”, semblaria que la dansa estigués en un indret de suspensió d’aquest pensament estructurat i, per tant, més a prop de la mística. Tanmateix, el cos és raó i realitat absoluta, com dubtar del que ens diu?

La dansa-teatre, a partir de Pina Bausch, va integrar paraules en les seves obres per fer-les ballar i acostar-se a la realitat amb aquest aspecte de la comunicació verbal que ens empeny a la narració. Narració lineal i raonament positiu sí que necessiten obligatòriament de paraules, com també és cert que hi ha tot un camp de coneixement immens que no entra per la via de la raó, i en el que sustentem també les nostres històries.

En plena estupefacció, Betroffenheit fa un pas del pensament (amb les paraules escrites per Jonathon Young que enceten la història) a l’expressió corporal. I un altre pas de les sensacions (sense paraules, de la coreografia de Crystal Pite) a frases que vibren durant tot l’espectacle. L’eco dels mots repercuteix en l’espai i en els cossos que l’habiten, com les imatges també reverberen en la nostra retina i continuen per totes les cavitats corporals, fins articular noves expressions verbals. I de l’eco, que és l’ombra del so, a la imatge en negatiu, que mostra la foscor en la claror i permet convertir l’estupefacció en admiració.

O de la desesperació a l’humor, un gir que Crystal Pite sap emprar amb finor coreogràfica i una gran inventiva visual. Actualment és artista associada doblement al Canada’s National Arts Centre i al Sadler’s Wells de Londres, i va debutar al Bristish Columbia Ballet. Després de passar per la companyia de William Forsythe a Frankfurt, l’any 2002 va crear la seva pròpia, Kidd Pivot, sense deixar de col·laborar amb altres artistes -com Robert Lepage a The Tempest (2012)- i altres formacions: el Cullberg Ballet, The National Ballet of Canada, Les Ballets Jazz de Montréal, Louise Lecavalier/Fou Glorieux o el Nederlans Dans Theatre, on va encetar la seva col·laboració fa dos anys amb Jonathon Young a The Statement (2015), el mateix amb qui avui firma Betroffenheit.

Jonathon Young fou un dels creadors de la companyia  Electric Company Theatre l’any 1996, i n’és l’actual director artístic al costat de Kim Collier, amb qui comparteix l’afany d’explicar històries (servint-se dels mitjans dramatúrgics, plàstics i electrònics que demani cada situació). Young també és un celebrat actor de televisió, especialment pel seu paper de Nikola Tesla -l’inventor, d’entre molts altres ginys, del control remot- a la sèrie Sanctuary del canal públic canadenc. Aquí s’interpreta a ell mateix i al seu dolor, que es pot explicar en paraules però se sent en el cos i a través del cos se sublima, s’eleva. El dolor fet art i el cos alliberat. Perquè el temps que no s’atura ni retrocedeix, ens esperona a crear i ballar.
KIDD PIVOT I ELECTRIC COMPANY THEATRE presenta Betroffenheit al Mercat de les Flors del 28 al 30 d’abril de 2017
Web de la companyia Kidd Pivot

Home

Web de la companyia Electric Company Theatre

Home

Links

Sobre el Canada National Arts Centre

https://nac-cna.ca/en/

Sobre Sadler’s Wells

http://www.sadlerswells.com/

Sobre la dansa al Canadà

http://www.thecanadianencyclopedia.ca/en/article/dance-history/

 

Bibliografia

Nelson Goodman: Los lenguajes del arte, Barcelona: Seix Barral, 1976

Eduardo Bustos: Filosofía del lenguaje, Madrid: Uned, 2012

Jean-Baptiste Du Bos: Reflexiones críticas sobre la poesía y sobre la pintura, València: Universitat de València, 2007.

Arístides Quintilià: Sobre la música. Madrid: Gredos, 1996

 

Viodegrafia

P Project, d’Ivo Dimchev (2012)

http://mercatflors.cat/espectacle/transaccions-p-project-2/

Lo Real, d’Israel Galván (2013)

http://mercatflors.cat/es/espectacle/lo-real-2/

El cinquè hivern, de Mal Pelo (2015)

http://mercatflors.cat/espectacle/el-cinque-hivern/

Moeder, Peeping Tom (2016)

http://mercatflors.cat/espectacle/moeder/

The Statement, Nederlands Dans Theatre (2016)

La dansa de la bruixa, de Mary Wigman (1926)

https://www.moma.org/interactives/exhibitions/2012/inventingabstraction/?work=238

Un jour Pina a demandé, de Chantal Akerman sobre Pina Bausch

https://vimeo.com/channels/dimanchesakerman/158035065

Sanctuary (resum de les millors escenes, 2014)

The Tempest, Robert Lepage (2012)

Deixa un comentari