• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘Mestre en dansa’ per Joaquim Noguero

‘Mestre en dansa’ per Joaquim Noguero

“La dansa no és sols una activitat física: és un llenguatge artístic
que allibera molts sentits per mitjà del cos. […] Cal recórrer les trajectòries
dels ballarins i els coreògrafs, per comprendre’n les obres; aprendre’n a diferenciar
els elements fonamentals (quins sabers, sabors i històries)”

MARCELLE BONJOUR (presidenta i fundadora de Danse au Coeur, França)

Una conferència de dansa és dansa? La pregunta és pertinent perquè, en la història de la dansa catalana, aquest conferenciant que es mou davant de tota mena d’auditoris com pocs conferenciants, tan flexible de cos (d’aptituds) com d’actitud, és una estranya singularitat. A Catalunya, Toni Jodar ha estat sempre un pioner. Ja ho era a l’Estudi Anna Maleras de finals dels anys seixanta com a ballarí de dansa jazz i de les primeres classes de modern dance (Graham i Limon, més tard Cunningham) i ho ha estat també al servei de companyies amb noms avui fonamentals dins la història de la dansa i l’avantguarda escènica autòctona. Posem-hi Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Albert Vidal o Carles Santos, però també company de viatge de les paraules del poeta Joan Brossa o protagonista d’alguns fotogrames del cineasta Pere Portabella. Qui millor que ell, doncs, per fer-nos ara cinc cèntims sobre què es mou en la dansa actual?

El testimoni del mestre Toni Jodar és directe, sentit i viu, a estones divertit i tot, fruit sempre de l’experiència personal de quaranta i tants anys en moviment. No és fàcil de creure pel bé que es mou encara amb més de seixanta, i per com il·lustra les paraules amb un cos madur i savi que apunta els moviments amb l’efectivitat de fer-nos-els veure a l’aire, és a dir, de fer-nos-els imaginar de debò. Els té tan assimilats que el discurs llisca fluid i orgànic, il·lustratiu i clar. Jodar arriba als joves i al neòfit perquè és molt més real que cap professor limitat a la paraula o al suport de la imatge de vídeo, però també perquè és molt més clar i apassionat que cap ballarí que cregui que n’hi ha prou a deixar sol l’espectador davant de les obres. Ell sempre ha estat algú que es pot confiar de tenir al costat quan faci falta, això és evident, i així mateix ho sentim ara en aquesta conferència ballada. ¿Voleu més confiança en un espectador actiu que la que mostra parlant de tu a tu als assistents, com a vells amics que podem gaudir del mateix que ell?

Com a ballarí, Jodar ha estat prou bo per arribar a ser mig invisible en escena, un simple suport del moviment o dels personatges d’altres creadors. I no és menys generós el paper central que ara ocupa de nou dins l’escenari. Reclama la nostra atenció tan sols per poder informar-nos bé, com l’amic que ens rep en una ciutat estranya que coneix millor que nosaltres per com hi ha viscut mitja vida. Quan ens explica així (de primera mà) què ha passat i passa en la dansa d’ara, la més actual, la dels darrers quaranta anys, ens informa, doncs, i també ens forma. Posa en forma el que sabem (ens muscula la mirada) quan organitza noms i estils en un mapa mínim, en una guia personalitzada que contribuirà en endavant a fer que ens atrevim a plantejar-nos excursions per compte propi. De la seva mà, l’espectador no sols ordena el que hi ha hagut al Mercat de les Flors les darreres temporades (Toni Jodar i Beatriu Daniel són responsables de programes formatius com el de Mitja hora abans), sinó que sobretot aprenem a mirar amb molta més llibertat el que vindrà. I sense complexos. Som molt més lliures quan podem comparar. Quan triem podent triar.

Aquesta proposta és una continuació natural de la conferència ballada amb què Jodar ha resumit durant anys el pas de la dansa clàssica a la dansa moderna. De fet, els cinc primers minuts són un resum accelerat d’aquella altra conferència, un esbós ben perfilat de tot el que cal saber per decidir sobre què ens hem de plantejar noves preguntes. Com que la conferència d’aleshores acabava en el teatre dansa de Pina Bausch, la gent li demanava: “I després què? I ara què passa?” La resposta no és fàcil, quan pel camí la dansa fins i tot s’ha negat a si mateixa en la no-dansa o s’ha diversificat, despullat, revisat i fet híbrida. La nova conferència organitza els noms en quatre categories que apunten en aquesta direcció. I, així, la dansa d’ara es caracteritza per la seva performativitat essencial, per l’ús conscient i crític del nu, per la capacitat d’hibridació i per mil revisions i transversalitats. Per il·lustrar-ho, la conferència combina memòria en forma de paraula, de moviment en temps present i d’imatge gravada en vídeo. El ballarí parla, per exemple, d’obres emblemàtiques de La Ribot, de Jérôme Bel o de Sònia Gómez, de gent amb qui no ha treballat directament però de qui sí que ha presentat obres en el Mercat de les Flors durant les sessions prèvies a l’espectacle. Alhora, Jodar recorda també moments representatius de la creació contemporània autòctona que en alguna ocasió ell mateix va protagonitzar, com és el cas del cambrer autòmat de L’aperitiu, d’Albert Vidal, d’alguna de les performances amb Carles Santos o de la espectacular reposició de Belmonte, de Cesc Gelabert, una revisió que trobava en els cossos vint anys més grans dels dos intèrprets madurs una nova perspectiva, diferent i emocionant.

En un moment clau d’Una conferència ballada fins i tot s’atreveix a convertir en metàfora d’hibridació una icona pop que tothom té al cap. La cultura de masses s’alia així amb la culta i d’avantguarda. I l’operació té molt de sentit en una peça que desenterra amb estima, simpatia i esquitxos d’humor còmplice casos i coses del passat recent per fer-los ballar una nova vida sota la veu i el guiatge de l’intèrpret, ara esdevingut narrador. Amb punyeteria fina fins i tot rellegeix a la llum d’avui experiències mal rebudes per la crítica barcelonina dels anys vuitanta, com la capacitat d’integració de la diferència que va tenir la companyia de Francesc Bravo, un precedent clar de dansa integrada. I els exemples s’estiren i estiren. Que no hi surt tothom, ni de la dansa contemporània ni de la dansa catalana? És clar que no, però perquè Jodar fa bé d’organitzar les dades en un relat que relaciona sempre amb l’experiència personal. En aquest sentit, cal celebrar també com recupera una escena molt lateral que havia interpretat a Arbre de te, d’Àngels Margarit, per convertir-la aquí en un moment clau amb molt de sentit i una delicada tremolor lírica. Queda clar que un bon mestre és un jardiner delicat i pacient, que sap esperar, que sap esperar-nos. Cadascú el segueix al seu ritme, segons sap i segons vol saber. La curiositat hi fa de punt de trobada.

Jodar ens invita a obrir la nostra perspectiva sobre l’art, la vida i les intencions del moviment coreografiat, ens convida a relacionar experiències i a compartir-les. No endebades ha explicat la dansa en instituts i centres cívics, en teatres i festivals, a comarques i al món (ha fet gires la Xina o a l’Àfrica i se l’ha programat com una obra més a Londres i a París). Ell i Beatriu Daniel fa anys que col·laboren junts per explicar la dansa (sovint amb tot un grup d’altra gent, al darrere i al costat, com aquí és el cas). Treballen bé en equip per adjudicar paraules a moviments i sensacions, per comunicar en el sentit més ampli de la paraula, per convertir en gest viu del present el passat immediat d’aquesta art tan efímera que és la dansa. I la seva feina crea una proposta flexible i canviant, viva, que s’adapta als auditoris i integra els exemples que calguin en cada cas, per així aconseguir que tot el que s’hi diu sigui accessible i comprensible i familiar simplement perquè és com si ens hi haguéssim passat la vida, veient com s’arribava a cada nova creació, sent testimonis de com creixia i es desenvolupava cada nou tipus de proposta. En art, quan hi ha convivència prèvia hi ha vivència sense excuses. El que un comprèn vivencialment, emocionalment el corprèn segur.

Aleshores, tornem-hi. Una conferència ballada és dansa? Doncs, sí. Perquè Jodar se’ns hi despulla (mai ha estat tan ell com en aquest rol de mestre) i també perquè és performàtic, i perquè és híbrid, i perquè revisa tota la seva experiència ballada. El ball de les idees és dansa. La coreografia de la mirada dels espectadors és dansa. La dansa és més dansa que mai quan ens interpel·la.

Joaquim Noguero

TONI  JODAR presenta Una confèrencia Ballada del 27 al 29 de maig al Mercat de les Flors

 

Links:

 

Bibliografia:

  • Isabel de Naverán (Ed.): Hacer historia. Reflexiones desde la práctica de la danza. Barcelona: Mercat de les Flors, 2010 (colección “Cuerpo de Letra”)
  • Roberto Fratini: A contracuento. La danza y las derivas del narrar. Barcelona: Mercat de les Flors, 2012 (colección “Cuerpo de Letra”).
  • Ken Bartlett: “Estar desde el principio con todos los cuerpos”. ¿Se homogeneiza la danza? Formas de apoyo a la creación y a la formación de públicos. Barcelona: Mercat de les Flors – MOV-S, 2008, ps. 65-68.
  • Marcelle Bonjour: “Un laboratorio experimental evolutivo, una utopia realista”. Ibidem, ps. 69-74.
  • Joaquim Noguero: “Sentir, comparar, comprender”. Ibidem, 99-106.