A Pisadas, fin y principio de mujer et presentes a través de la teva dansa com un desitjat i renovat arquetip de dona. M’equivoco? Sobre quina imatge de dona o de dones has construït l’espectacle?
M’he basat en aquella Dona Flamenca que, tot i tenir costums i arrels fortes, maneres de fer i rols adquirits, segueixen sent lliures i salvatges per naturalesa. Volia ensenyar que aquesta dona és capaç d’escollir les seves Pisadas, escollir el seu destí i deixar una petjada que li és particular.
El món del flamenc, com tots, ve marcat per una tradició masclista. És Pisadas un intent de començar a modificar-ho, això? El subtítol fin y principio de mujer em sembla bastant suggerent en aquest sentit…
Ho és i està pensat que sigui així. El títol volia referir a una dona que pren possessió dels seus actes, de la seva vida. Lliure. La meva visió és sempre femenina, una combinació de força i subtilesa per igual.
Tot i tenir un gran respecte per la tradició, no et fa por fer el que et dona la gana. Com conviuen aquestes dues ànimes en un procés de creació?
Per a mi una i altra no van renyides. Conviuen en un mateix espectacle en diferents plans. Sé que per alguns espectadors que segueixen corrents molt marcades el meu estil cau en terra de ningú: el que veuen no els sembla ni del camp tradicional ni del renovador. En fi, és la meva manera d’explicar el que vull: no m’agraden els extrems, em sembla més interessant la comunicació i el diàleg, que és el que vull que es reflecteixi en el meu art. Tenir cura de la profunditat del flamenc, obrir-lo a noves lectures però sense perdre’m en el concepte de la dansa contemporània. Em considero valenta i sempre tiro endavant amb el que sento, tot i les conseqüències.
En tots els seus espectacles, i a Pisadas en particular, veiem el mig cercle, l’estructura extreta del carrer, de les festes populars. Els músics que t’acompanyen, la veu, el crit… Què s’hi amaga en això? Connectes amb el flamenc en un sentit ritual?
Sí, m’agrada el teatre que està viu, no impostat, humà. Allò imperfecte, la bellesa que duu amb si i el risc que implico exposar-ho. Segurament no impressioni aquells que busquen excitar-se ràpid i sense perdre l’equilibri (riu) però és que a mi m’emociona més allò fràgil, subtil. Lamentablement. I dic lamentablement perquè aquest tipus de creació tira menys a nivell comercial i una es troba amb més dificultats econòmiques per tirar endavant. Però m’és igual. Per a mi la dansa és un ritual, una vocació que requereix disciplina mental i física. Compartir el resultat d’aquesta vocació amb el públic que em segueix, oferir-li idees i referències a través del meu art m’és més important que la part econòmica.
En una part de l’espectacle t’acompanya Juan Carlos Lérida. Home i amb un recorregut en relació al flamenc diferent a la teva. És un diàleg o una lluita?
Les dues coses perquè tot diàleg té un punt d’intransigència, no sempre dones el braç a tòrcer. Entre nosaltre el diàleg ha estat i és sempre molt respectuós, ja fos en forma de conversa seductora o més conflictiva. Les nostres posicions, al final, sempre arriben a entendre’s mútuament, viatgen, es complementen. Permeten, al final, explica runa història important pel desenvolupament de l’espectacle. He de reconèixer que és el moment de Pisadas on més bé m’ho passo.
D’altra banda, en Juan Carlos Lérida és per a mi algú molt important dins i fora de l’espectacle. És un referent de la creació contemporània flamenca i un luxe tenir-lo a prop: L’admiro i em fa créixer en tots els sentits.
Lérida apareix representat entre l’animalitat i la masculinitat. Representa a ambdós universos? És a dir, l’univers masculí contraposat al femení, i l’univers animal femení en contacte amb aquesta “dona flamenca”?
Sí, en la teva pregunta ja s’hi amaga la resposta: Així és com m’ho vaig imaginar sempre. Volia per a l’home en espectacle un perfil elegant, que fos un home animal però de raça gitana: floral, terrenal i noble, com els animals salvatges que generen respecte. Aquell tipus de respecte que invoquen, també, les costums ancestrals…
La simbologia del vestuari de Juan Carlos Lérida dona molt de si. Banyes de cérvol, vestit amb motius florals… A la Grècia clàssica el cérvol era l’animal d’Artemis, deessa de la caça i símbol d’abundància, joventut, renaixement i primavera. S’amaga en això un missatge d’esperança? Li anirà bé, a aquesta dona que balla cap a un nou començament?
Oi tant! Aquest obra va d’obrir portes i finestres, de ventilar les habitacions on se suposa que tot està escrit – ja sigui per costum o curtesa de mires. Es tracta d’ensenyar una dona capaç d’obrir-se i escollir: vet aquí el missatge d’esperança. Tots podem escollir el nostre destí en certa mesura i la dona, tot i que segueix estant molt trepitjada i machacada, té molt poder: li tocarà superar molts obstacles però pot tirar endavant.
A Pisadas es tracta de mostrar això, tot i reservar el protagonisme a la dansa i la música de tradició i d’arrel folklòrica. Jo he viscut aquest espectacle com un gran salt endavant per la meva carrera. Estrenat l’any 2014, ha passat per molts festivals de renom i no ha deixat a l’espectador indiferent, tampoc l’espectador de flamenc més tradicional. M’encanta poder acabar aquest cicle a Barcelona, on va començar el procés de creació.
Moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres per l’ interès i la difusió.
Entrevista de Jordi Ribot
Web de la companyia:
Videografia seleccionada:
Tràiler de Pisadas: https://www.youtube.com/watch?v=Ac7xLhfGLR8
Reportatge AV del Canal AlSur TV sobre Pisadas:
https://www.youtube.com/watch?v=wBCP8qec7X0
Fragment de Pisadas amb Juan Carlos Lérida:
https://www.youtube.com/watch?v=TFsO2WrhD5k
Olga Pericet – 2013: https://www.youtube.com/watch?v=YhzkxxoUias
Fragment documental “Flamenco desde las raíces”:
https://www.youtube.com/watch?v=31LUeHJ2Io8
Junt amb Rocío Molina a Ángeles Caídos del Ballet Nacional d’España. Procés de creació: https://www.youtube.com/watch?v=O0gUCC5yFkg
Bibliografia relacionada
Aix Gracia, Francisco: Flamenco y poder. Un estudio desde la sociología del arte. Fundación Autor – Sociedad General de Autores y Editores. Madrid y Barcelona, 2014
Chuse, Loren: Mujer y flamenco. Signatura Ediciones de Andalucía, Granada, 2007
Didi-Huberman, Georges: El Bailaor de Soledades. Pre-Textos, 2008
Esteban, José María: Breve enciclopedia del Flamenco. Libsa, Madrid, 2007.
García-Matos, Carmen: La mujer en el cante flamenco. Almuzara, Sevilla, 2010
Grimaldos, Alfredo. Historia social del flamenco. Península Ediciones, Sevilla, 2010
López Rodríguez, Fernando. De puertas para adentro. Disidencia sexual y disconformidad de género en la tradición flamenca. Egales, Madrid, 2017
Navarro García, José Luis. Tradición y Vanguardia. El baile de hoy. El baile de mañana. Nausícaä, 2006
Navarro, José Luis; Pablo Lozano, Eulalia: El baile flamenco: una aproximación histórica. Almuzara, Sevilla, 2010
Ortiz Nuevo, José Luis: Alegato contra la pureza, Libros PM, Barcelona, 1996.
Ríos Ruiz, Manuel: Ayer y hoy del cante flamenco. Istmo, Madrid, 1997.
