Sobre La Reverdie, de la Companyia AmieAmi (Steven Hervouet i Pauline Bigot)
“Vaig aprendre a fer preguntes elementals…. De quin color és el color?
Què són les formes? Hi ha coses sense forma?”
(Leo Lionni, Entre mons. Una autobiografia, p. 224)
Petit Blau i Petit Groc és un brevíssim conte per a nens de Leo Lionni que relata una història senzilla però profunda sobre l’amistat, l’acceptació i el descobriment del món a través dels colors. Els seus protagonistes són Petit Blau i Petit Groc, dos incipients éssers que es consideren els millors amics. Un dia, fora de les seves respectives cases, i sense que els seus pares estiguin al corrent d’això, decideixen jugar sols, i quan es troben en una càlida abraçada, passa una cosa meravellosa: es barregen i es tornen verdes. Aquesta transformació inesperada provoca inicialment confusió entre els familiars, que no els reconeixen. Però finalment tots s’adonen que l’amistat i l’amor que Petit Blau i Petit Groc senten mútuament els ha unit en alguna cosa nova i bonica. Aquesta història, que celebra el poder de l’amistat i mostra com la unió de dos éssers pot generar possibilitats noves i meravelloses, té una poderosa càrrega simbòlica.
El conte de Lionni no és tan sols un relat sobre els colors i les barreges; també és una representació metafòrica de l’amistat, la integració, l’aventura, el potencial de l’afecte i de l’abraçada, la capacitat de metamorfosi, la sorpresa davant d’allò desconegut. És una història sobre la capacitat de donar vida a una cosa que no existia; sobre l’acceptació i l’estima de la diversitat; l’esdevenir, la iniciació. Potser per aquest motiu, l’any 2015, de manera completament absurda, aquest conte va ser censurat a Venècia sota el mandat regional del polític conservador Luigi Brugnaro. El conte va formar part d’una llista de llibres que segons l’alcaldia s’haurien d’eliminar de les aules escolars, perquè presentaven als nens “temes complicats o ambigus”.
És veritat que els temes implícits en aquest llibret són certament complexos. Tal i com ho és tot procés de creació i tota mena de metamorfosi. Precisament per aquest motiu la companyia de dansa AmieAmi ha considerat aquest conte com a punt de partida per oferir-nos La Reverdie, un espectacle que celebra la primavera, i el reverdir com el signe generatiu i metamorfosant de l’existència. És un espectacle sobre el matrimoni entre cel i terra, sobre la llum i els colors. Sobre com en deixar de ser el que ja s’és fa néixer una nova realitat no menys fèrtil, ni menys feliç. Un espectacle que tracta sobre els límits i les fronteres en i dels cossos, en i dels colors, en i de les relacions. És una coreografia sobre el retorn constant dels cicles, per això el prefix ‘Re-‘ al títol de la peça. Tracta sobre la fràgil entitat dels essers, sobre identitats que abandonen els seus atributs. Sobre l’ecologització de la vida; sobre l´amor. Sobre un fet científic i simbòlic. I tot això es fa mitjançant una mena d’aforisme escènic. Sense estridències.
Leo Lionni deia que tots els seus contes infantils comparteixen quatre característiques. La primera és la senzillesa. De fet, aquest conte contenia inicialment més esdeveniments. La història acabava a la borsa de valors, amb una referència a les finances. Però Lionni és d’aquells escriptors que —com deia Eduardo Galeano de sí mateix— escriuen amb la goma d’esborrar. I aquest procés també sembla haver-se viscut a La Reverdie. L’espectacle no està poblat de ballarins que salten vestits de colors estridents, enmig d’un apressant bullici, com sol passar amb moltes companyies de dansa que fan espectacles per a nens. Al contrari, AmieAmi sap que els colors apareixen entre el silenci i l’eloqüència. I que un color mai no és realment un sol color, sinó que sempre es fon amb un altre, i sempre té matisos. El color és una barreja, físicament forma part d’un sistema cromàtic, d’una recopilació de coses aparentment no relacionades. Però només aparentment. Perquè tots pateixen canvis ja en el simple fet d’estar un al costat d’un altre, per pur veïnatge. La veritat és que un color és permanentment anàrquic. En resum, La Reverdie és un espectacle que té la senzillesa i la delicadesa d’un poema. Sembla un haikú japonès, un d’aquells poemes de molt poques síl·labes. O una d’aquestes interrogacions narratives anomenades koans que els mestres zen fan servir per impulsar el coneixement intuïtiu dels alumnes. Com quan el mestre pregunta al deixeble: “quin és el so d’una sola mà quan aplaudeix?” O “quina era la teva cara abans de néixer?”. Així de senzilla i complexa és aquesta peça. Té l’essencialitat de les preguntes infantils.
Les altres característiques que Lionni reconeix en tots els seus contes són el ritme, la posició de les imatges a la pàgina i la consciència que elabora el retrat dels seus personatges en el precís moment en què els passa alguna cosa, sense abandonar mai la velocitat de la lògica. I AmieAmi procedeix de manera semblant. Fa una cosa força infreqüent a l’univers de les arts vives. Fa una coreografia-retrat: del verd, del blau, del groc, de la llum i dels seus efectes. Crea un retrat en moviment, encara que per fer-ho necessita recórrer a la quietud. En això recorda els retrats en moviment (en estasi, però) que Andy Warhol va elaborar a les seves famoses Screen Test. En ambdós casos s’assumeixen dos atributs del retrat pintat o fotografiat: el repòs o la lentitud (perquè en plàstica, si un personatge està absorbit en una activitat dinàmica es deixa de parlar d’un retrat pròpiament dit) i la frontalitat (que en reduir d’aquesta manera la dinàmica de perspectives i de profunditats, ocasionen que l’espai sembli dominar els personatges, conferint-los un aspecte malenconiós o innocent).
La Reverdie reconeix el color com entitat que no descansa en sí mateixa, ni en termes físics, ni en termes simbòlics. I en tant que símbol no es limita a la definició d’una entitat que remet a una altra entitat intel·ligible. Sinó que remet força prèvia al sorgiment de cada color, a allò desconegut que cada entitat elimina amb la seva presència. La Reverdie és la versió de La consagració de la primavera feta en un únic traç, on resplendeix tot el seu poder simbòlic del reverdir, amb els seus implícits sacrificis.
Víctor Molina
REFERÈNCIES BÀSIQUES
Sobre Leo Lionni:
Leo Lionni, El petit Blau i el petit Groc. Traducció al Català d’ Helena García i Natàlia López. Ed. Kalandraka. Pontevedra, 48 pàgs.
Leo Lionni, PequeñoAzul y Pequeño amarillo. Traducció al castellà de Pedro Á. Almeida. Ed. Kalanda. Pontevedra, 48 pàgs.
Leo Lionni, Entre mundos. Una Autobiografía. Traducció al castellà de Carlos Heras, Pontevedra, 2021. 381 pàgs, més il·lustracions.
Sobre la Companyia AmieAmi:
Biografia AmieAmi ∙ Pauline Bigot & Steven Hervouet
Entrevista a AmieAmi:
Entrevista de vídeo realitzada durant la seva residència a ‘Le Gymnase CDCN’ (24/10/2022)
Sobre dansa i primavera:
Ada Adamo, Danzare il Rito. “Le Sacre du Printemps” attravers il Novecento. Ed. Bulzoni, 1999. 291 pàgs.,més il·lustracions.
Sobre la històrica cultural del Verd, del Blau i del Groc:
Michel Pastoureau, Blau. Historia de un color. Traducció al castellà de Núria Petit Fontserè. Editorial Paidós- Barcelona 2010, 200 pàgs.
Michel Pastoureau, Vert. Histoire d’une couleur. Ed. Seuil, Paris 2013. 240 pàgs.
Michel Pastoureau, Jaune. Histoire d’une couleur. Ed. Seuil, Paris 2019. 238 pàgs.
Sobre contes per a nens:
Yan Wu,, Kerry Mallan, Roderick McGillis (Eds.), (Re)Imagining the World. Children’s Literature`s Response to Changing Times. Springer Verlag, Berlin, 2013. 157 pàgs. Claudia Nelson, Elisabeth Wesseling, Andrea Mei-Ying Wu (Eds.) The Routledge Companion to Children’s Literature and Culture. London 2023. 568 pàgs.
