Parlem amb Christian Rizzo

El títol de la peça, une maison, fa referència a l’arquitectura o a la intimitat d’una llar?

A la connexió entre les dues coses, l’arquitectura i allò que passa a dins. I també inclou la possibilitat d’obrir aquest espai a l’exterior. En tot cas, és una casa molt habitada: 14 ballarins d’entre 22 i 60 anys!

És el primer cop que treballo amb tants ballarins, volia crear la sensació d’espai ple i així poder mostrar el contrast amb la buidor. La idea era passar de tenir casa a ser casa. Fa sis anys vas venir al Mercat amb D’après une histoire vraie, on hi havia dues bateries en escena.

El tema de la multiplicitat és important per a tu?

M’encanta el grup, és veritat, i sempre busco crear famílies, fragments d’humanitat. Suposo que em ve de l’adolescència. I que no m’agrada treballar sol, m’avorreixo. Quan hi ha més cervells pensant junts –encara que resulti caòtic– s’arriba a llocs que un de sol no podria. I això diu molt de la humanitat.

El treball amb els intèrprets és una creació compartida?

La responsabilitat coreogràfica i dramatúrgica és meva. En el procés els he demanat material, de la seva memòria, perquè la casa és un espai on la memòria se sedimenta i es transmet, i després ho he refet tot. L’obra està totalment composada, no hi ha improvisació; la llibertat està en la interpretació.

Escenografia i música són dos aspectes clau per a la peça. En quin moment apareixen?

L’escenografia va ser el primer perquè la seva construcció trigava sis mesos i calia inventar tot un programari per fer-la dialogar amb la dansa. Sovint necessito saber on succeiran les coses abans de saber què hi passarà. La música, en canvi, s’ha construït en paral·lel a la dansa. La terra que s’escampa per l’escenari i els neons que fan de teulada són dos extrems que ens recorden els de la mateixa humanitat. Volia col·locar els ballarins entre una matèria molt orgànica i una de molt electrònica. Si penso en el futur, imagino la connexió entre aquests dos mons que tenim dins nostre: amb la ment podem inventar coses extraordinàries, com la geometria, i després plorem i fem l’amor com animals.

Hi penses gaire, en el futur?

No soc gens nostàlgic, però començo a tenir por. Visc el present per distreure el passat i entendre el futur. I diria que molts hem perdut la memòria, que és com es repeteixen els errors. Em definiria com un pessimista alegre.

CHRISTIAN RIZZO presenta ‘une maison’ al Mercat de les Flors del 3 al 6 d’octubre. El dia 5 d’octubre, hi haurà sessió d’Una Hora Abans.

Deixa un comentari