“Una pel·lícula és (o hauria de ser) com la música.
Ha de ser una progressió d’estats d’ànim i de sentiments.
El tema arriba després de l’emoció; el sentit, al final”
Stanley Kubrick
Deia Santa Teresa de Jesús, posats a citar clàssics reconsagrats de la dramatúrgia en dansa, que la imaginació és la boja de la casa. Un comença a tibar d’un filet de no res i no sap mai on acaba, quan avança amb llibertat, sense mapa, sense normes, sense cap altre criteri que el propi, és a dir, que el forjat per l’experiència (teòrica i pràctica) de fer camí caminant. Aquesta estranya de la casa no segueix gaires normes: és la que s’escapa de l’estandardització per marcar territori i fer-se una cambra pròpia. En l’art, l’intrusisme és el camí corb més curt entre dos punts. Apareix com l’excepció que confirma la regla establerta, com la deslegitimació de la llei fòssil per no sotmetre’s a la norma estricta de cap automatisme, de cap estandardització ni estereotip. Cal reivindicar, doncs, la mirada intrusa. És la del foraster, l’estrany, l’altre. És una mirada lateral, marciana, sorpresa, ingènua. La de l’indígena acabat d’arribar, verge, a la civilització. La d’un infant sense prejudicis. La de la boja de la casa. És la de la imaginació sense excuses. La llei més vitalment assalvatjada.
La creació amb tremp aposta per les giragonses, ja que –com va dir una vegada el realitzador cinematogràfic Stanley Kubrick– “hi ha alguna cosa en la personalitat humana que es ressent de la claredat i, a l’inrevés, que ens atrau indefectiblement cap als trencaclosques, els enigmes i l’al·legoria”. Les peces del trencaclosques teixeixen la malla de la xarxa amb què l’obra s’empesca el sentit. S’hi arriba de forma directa, però amb l’estrany salt de cavall del joc dels escacs. Evita les línies rectes. Habita la corba, com les aparicions d’alguns fantasmes de carretera. És la via d’una mirada lateral, la visió rizomàtica i calidoscòpica de l’univers quàntic, l’apunt personal multiplicat. L’intrús és sempre “un” envers un “nosaltres”, arriba com a tal i potser pot acabar sent dels nostres, però d’entrada ja són gent en contacte, improvisant en el cos a cos, ni que sigui cop a cop. Així ha passat al llarg dels prop de 25 anys d’aquesta companyia de dansa, La Intrusa, de Damián Muñoz i Virginia García Fernández. Una companyia que aposta pel sentit des del que sentim, que no renuncia a les paraules des del moviment i que, des de la interdisciplinarietat, articula les imatges com una música: composant-les, amb jocs tímbrics (de textura), rítmics, melòdics i harmònics.
La Intrusa Danza va néixer en contacte directe amb el món de l’escena. En la companyia, hi ha consciència de l’ofici, artesania, treball, i la guspira creativa ve després d’haver calculat primer tot l’entramat de la peça. Damián i Virginia arriben als primers assaigs amb un guió molt precís del que volen treballar. Amb imatges i textos, els apunts prenen la forma perfectament esbossada d’un storyboard molt complet. Després, les improvisacions amb els ballarins aporten també part del bagatge dels intèrprets al pack. I en tot plegat, procés i resultat, hi ha finalment molt de joc. No debades una de les seves primeres peces es titulava 34 negro (2003), un petit exercici de fantasia que, tot i la seva humilitat, va ajudar a construir molt del que havia de venir tot seguit. A La Intrusa Danza, el moviment, provinent de mil bandes (molt release i sobretot molt contact improvisation, però ¿com es pot delimitar avui quan n’hi posen tant i de tantes menes?), és important, per descomptat, perquè són molt físics i hi ha molt dinamisme en escena, però la dansa no es pot aïllar en absolut de la resta d’elements i, sobretot, hi és sempre en funció de vehicular emocions i d’aportar-hi sentit.
Damián i Virginia sumen moltes capes i de moltes bandes, però es desprenen sense manies de qualsevol element accessori. L’aposta per l’essencial és plural, però despullada del superflu. No es estrany que comencessin la seva trajectòria amb un títol tan premonitori com Humedades (1996) i en tinguin un altre com Pobres bestias (2009) perquè són orgànics. Les idees són la seva saba. Sobre aquest humus, s’erigeix la resta: músiques, imatges, cossos, el fil conductor del moviment com a ordit, com a teixit. S’han acostat així a la literatura en el que va ser una peça icònica de la companyia, Ölelés (2004), a partir de la novel·la L’última trobada de l’exiliat hongarès Sándor Márai. Es van acostar al cinema d’El cielo sobre Berlín (1987) de Wim Wenders a la seva peça Las mentiras del entusiasmo (2001). Van posar imatges a la potent música de Les lamentacions de Jeremies en una proposta escènica en què el moviment s’erigia com a vehicle expressiu i conformava imatges poderosíssimes (Lecciones de tinieblas, 2001). Al llarg de més de dues dècades, cada obra seva no ha de deixar de ser un striptease de l’aconseguit fins aleshores. Com en aquella obra primerenca de fa vint anys, Tres tristes stripteases (2002), on parlaven directament d’ells. Avui, però, se’ns confessen molt més sincerament ells quan parlen d’altres: la persona es vesteix la màscara dels personatges, però és el seu simple revers al mirall; un bessó idèntic.
Dient-ho també amb el que va ser el títol d’una peça seva del 2006, importa molt el Staff de La Intrusa. Importa que Damián Muñoz provingui de la publicitat, ja que ha sabut donar la volta a la seducció publicitària sense renunciar a fer-nos salivar amb la potència plàstica de les escenes de dansa. Importa que Virginia García busqui la paraula teatral, la dramatúrgia, un guió ferm, un arbre compositiu sòlid de què penjar els regals que després els fan els ballarins. I no importa menys que el músic Jesús Díaz, compositor cinematogràfic i ja habitual còmplice seu des de fa anys, construeixi atmosferes amb ressons de cine, que semblen reclamar personatges i conciten mil i una magdalenes proustianes de la pantalla gran. En aquest cas d’ara, fins i tot molt directament, ja que la peça It’s a wrap (Kubrick is dead) recorre a la forta grapa de sis personatges icònics del director nord-americà: el sergent Hartman de La chaqueta metálica (1987), la petita lolita (“dulce regalo que Satanás / manda para mí”, que deia Javier Gurruchaga a l’Orquestra Mondragón) en el ja clàssic llargmetratge homònim, Lolita (1962), l’Alex DeLarge de La naranja mecànica (1971), Wendy i Jack d’El resplandor (1980), amb aquell hiperactuat Jack Nicholson de la destral que aquí troba una encarnació igualment hipervitaminada en Maca (un altre habitual de la companyia, el cubà Alexis Fernández) i, per últim, un personatge creat per ells en aquesta línia, Cromaman, de nom prou revelador.
Però la companyia capgirarà un cop més les nostres expectatives prèvies respecte del que podíem esperar d’aquests personatges. Tots parteixen del seu rol, però se’ls explora i explota precisament en un moment de crisi, de canvi, de disrupció. It’s a wrap. A partir d’aquí, la pel·li canvia i Kubrick és dead. Els personatges inicien aleshores una recerca pirandelliana d’autor (és a dir, de nord, de sentit), i el conflicte esdevé procés, viatge, odissea. El fons de la peça tant és existencial com metadiscursiu (la dansa i l’art viuen de “posar-se en crisi”, de morir matant i renéixer com au fènix), però sobretot és un esclat de fisicalitat, d’energia, de plasticitat. Hi ha moments de la peça que recorden al Wim Vandekeybus de Blush per la música com de trobador contemporani que embolcalla els personatges, però també per la baixada als inferns i les coreografies de contacte gairebé animals. Al capdavall, des dels rols originaris de cada pel·lícula, cada personatge lidia amb els seus monstres, amb la por de deixar enrere el que eren, de passar el dol i de fer camí nou. Pot sonar-nos força tot plegat. No ens és estrany aquest viatge que mai comprenem bé. Però en escena pren sempre un relleu especial. Kubrick mateix ho havia dit: “El sentit de misteri és l’única emoció que s’experimenta amb més força a l’art que a la vida”.
Joaquim Noguero
Links:
Altres links:
Bibliografia:
