Dramatúrgies del debat: a propòsit de O.V.N.I. i Tordre, per Oriol Puig Taulé

Dramatúrgies del debat

Agost Produccions és una associació cultural que es dedica a repensar i revitalitzar un gènere tan gastat com el de les xerrades, debats i col·loquis que tenen lloc després dels espectacles. Les Dramatúrgies del debat són una sèrie de protocols que, a mode de joc, estableixen unes regles molt concretes per tal que aquests encontres puguin ser més estimulants, tant pel públic com pels mateixos artistes. Albacete, Ontinyent, Jerez, Cuenca, Numància, Chinchón… Són alguns dels noms d’aquests protocols, batejats tots amb noms de ciutats espanyoles i cadascun d’ells amb unes condicions molt clares. Passem ara mateix a fer la crònica de dos dels debats que van tenir lloc al Mercat de les Flors, aquesta primavera.

Les Big Bouncers i el petit bouncer

El 12 d’abril la companyia catalana Big Bouncers presentava el seu espectacle O.V.N.I. a la sala Pina Bausch. Servidor de vostès ja havia vist l’espectacle al Sismògraf del 2017, i va assistir al debat sense haver vist la funció que la precedia. Tinc excusa: venia del veí Teatre Lliure, no del bar. No havia viscut, per tant, la mateixa representació que havien vist els espectadors que tenia al meu voltant, i no sabia si el públic havia estat en silenci, si havia rigut molt o poc, o si hi havia hagut alguna errada tècnica durant la funció, per exemple. El protocol triat, sense que els espectadors ho sabessin, va ser el València, que consisteix en que una persona aliena a la companyia parla en nom dels artistes, com si fos el responsable directe de l’espectacle que s’acaba de representar. En aquest cas es tractava del coreògraf i ballarí Pere Faura. “Miau!”, va pensar servidor de vostès. El públic del Mercat, ja ho sabem, és fidel per antonomàsia i amant dels abonaments, i em pensava que tothom l’hauria reconegut a l’instant. No va ser així, però, i molts espectadors es van empassar el seu paper de small bouncer, o un dels col·laboradors externs de la companyia Big Bouncers.

Assegudes entre el públic, s’ho miraven divertides les quatre ballarines de la companyia (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Anna Rubirola i Ursa Sekirnic) i amics i còmplices com ara Quim Bigas o Jordi Oriol. Faura, gat vell a l’hora de parlar en públic i encantar les serps més variades, va explicar que el seu paper en la companyia consistia tant en fer d’ull extern com en “comprar globus”, i va saber deixar anar una tirallonga de conceptes que encanten a tothom: resiliència programada, resignificar els objectes, meta-teatralitat, anti-dansa… “Sóc un small bouncer, no un small Margarit!”, responia a la pregunta de per què aquest espectacle s’havia programat ara, havent-se estrenat dos anys abans. El públic bevia cervesa, reia, alguns entenien la performance i altres, més innocents, obrien els ulls com a taronges en no entendre les rialles del personal. Al meu costat, un espectador castellanoparlant felicitava la companyia pel text, agraint que fos en català, llengua que està aprenent “de mica en mica”. “A mí me gusta que me rompan las neuronas”, afegia, responent a la necessitat d’entendre o d’un discurs lineal que van expressar altres espectadors.

“La unió fa la força”, “Anem lents perquè anem més lluny” o “Acceptem les diferències de l’altre” van ser algunes de les perles dites per Faura, proclames que servidor de vostès va veure influenciades pel processisme que ens envolta i la campanya electoral contínua en què vivim. Preguntat sobre els seus referents en el món de l’humor, Pere Faura va parlar de Monty Python o del Tricicle, declarant “Ens prenem l’humor molt seriosament”, frase que suposa la retirada directa de deu punts del carnet d’orador de col·loqui postfunció. Un altre tòpic: “La llum és un ballarí més”. Algú va explicar que a la representació hi havia un grup d’espectadors molt sorollós, que reia i s’expressava amb contundència, i la saviesa popular va determinar que deurien venir d’un sopar d’empresa. “Si el agua desaparece, es un desastre”, diuen que els van sentir a dir. Sense cap mena de dubte, aquesta va ser una de les frases del col·loqui i de la nit.

Dramatúrgies del debat i espectadors enfadats

El 4 de maig servidor de vostès va assistir al col·loqui postfunció després de Tordre, el fantàstic espectacle del coreògraf francès Rachid Ouramdane. Per aquesta trobada el protocol escollit per Agost Produccions va ser Ontinyent, que consisteix en invertir el format habitual d’aquest tipus d’actes: és l’artista qui fa les preguntes sobre l’espectacle, i és el públic qui ha de respondre. (Aquí servidor de vostès acabava de veure la funció, per tant es trobava en igualtat de condicions amb els altres espectadors). En primer lloc, i aquí va la meva crítica als amics d’Agost, crec que aquests protocols exigeixen que les regles del joc quedin molt clares. El públic va poder votar entre el protocol Ontinyent i el protocol Chinchón, on l’artista només pot respondre amb un “sí”, un “no” o el silenci. Els espectadors van votar, per majoria absoluta, l’Ontinyent, però de seguida es va veure que molts no ho acabaven d’entendre. El coreògraf va confessar que ell s’havia preparat les preguntes que creia que el públic li faria, però igualment va accedir a participar al joc. A tot plegat s’hi va afegir la traducció simultània, del francès al català, realitzada per Valérie Bonnotte, del departament de comunicació del Mercat. Això va sumar una capa més al desenvolupament de l’acte, ja que els espectadors francòfils volien demostrar el seu coneixement de francès i intervenien directament en aquesta llengua, els que no l’entenien reclamaven la traducció, etcètera. Igualment, tot i que semblava que les regles del joc havien quedat clares, la força d’un gènere tan establert com el col·loqui postfunció feia que alguns espectadors fessin preguntes al coreògraf, cosa expressament prohibida en aquest protocol.

Rachid Ouramdane va llançar preguntes com ara “Us ha intrigat alguna cosa de l’espectacle?”, “Heu vist un espectacle de dansa, aquesta nit?” o “Heu vist retrats coreogràfics?”. La gent, amb moltes ganes de protagonisme, preguntava (prohibit!) si les dues ballarines són germanes o si realment Lora Juodkaité fa voltes sobre ella mateixa des que era petita. El públic, de mica en mica, aconseguia respondre a les preguntes del coreògraf sense plantejar-ne de noves, i la soledat, el somni i la realitat van anar apareixent a la conversa. Finalment es va decidir dedicar els últims deu minuts al protocol Chinchón, on l’artista pot respondre exclusivament amb un “sí”, un “no” o un silenci. (“¿Por qué no podemos tenir una conversación normal?”, deia una espectadora, “Esto parece el Un, dos, tres”). Llavors es va parlar de límits i capacitats, ja que la ballarina Annie Hanauer balla amb un braç prostètic, i es va preguntar si la ballarina que es passa gran part del muntatge girant sobre ella mateixa és humana. “Sí”, va respondre Ouramdane. Veient certa frustració en els espectadors, Miquel Valls va fer un aclariment: “Les veritats absolutes d’una peça no es troben a les Dramatúrgies del debat”. Precisament d’això vam parlar, a la sortida i amb la cervesa de rigor: crec que el públic hauria de tenir CLARÍSSIMES les regles del joc abans de començar, i que aquell que no les accepti no es quedi al col·loqui o haurà d’abandonar la sala. Fins i tot es podria fer una “ronda de prova”, com quan aprenem un joc nou de cartes o de taula. Després d’aqueta ronda, on tothom domini (i accepti) les regles, ja es pot començar a jugar seriosament.

En definitiva, els Agost Produccions segueixen la seva croada per donar més vida, aire i creativitat a un gènere anquilosat i odiat per gran part de públic i artistes. De vegades els surt bé, d’altres vegades no tant. Arribarà el dia en què quan sentim “Avui després de la funció hi haurà un col·loqui amb la companyia” tots els espectadors es quedaran, en massa, i no fugiran corrents? Faria una mica de por i tot, però seria quelcom bonic de veure. Potser a Corea del Nord sí que passa.

Oriol Puig Taulé

Deixa un comentari