‘Cor i ment fets cos’, per Quim Noguero

“L’acció de ballar és un mitjà, un requisit, no dona sentit a la vida. El sentit l’aporta alguna cosa interna: una convicció o direcció interior, el guerrer de la quadriga. Per a mi, la dansa sempre ha tingut un servei social, de servei, de transformació; sempre ha tingut una dimensió metafísica i pràctica alhora. Sempre he volgut ser el xaman que somia els somnis de la tribu.”

Cesc Gelabert: El que m’agradaria que la dansa fos (2020)

A hores d’ara, amb més de cinquanta anys de professió a l’espatlla i una trajectòria brillant a dins i a fora de casa nostra, amb més de mig segle de reconeixements, però també de saber-se Sísif que escala la muntanya de fort pendent que és la dansa al nostre país, assumint quan toca de carregar la pedra de tots a contracorrent de la política cultural dels moments menys afortunats, a hores d’ara –dic–, quan el veterà coreògraf i ballarí s’atura en peces com Framing Time a prendre les mides de cada d’un dels seus instruments (el cos, el cor i la ment, però també el temps i l’espai, la música i la llum, tan pertinents en aquest peça per al Baryshnikov Arts Center de Nova York), a l’espectador se li imposa una constatació: que el cos de Cesc Gelabert és savi, generós, adaptable.

Sobri avui en l’esforç, però tant o més ric d’emocions i de concepte que abans, el ballarí balla com sempre ho ha entès i sentit: habitant el cos amb el cor i la ment, evitant-se esforços buits i vivint amb naturalitat i plena significació cada moment. No ho ha fet pas diferent abans, i per aquesta raó l’intèrpret ha solcat més de mig segle d’alegries, per molt que no hagi estat fàcil, precisament. Hi ha ajudat fer-ho amb la seva companya, Lydia Azzopardi, mestra de dansa i tan mentalment apol·línia com ell. No debades l’adaptabilitat tan zen de Gelabert és gairebé femenina. “Be Water, my Friend”. Així s’amotlla a les coses, ajustat als temps, a l’espai, al cos propi i al dels altres, conscient d’on és en cada moment, mil·limètric, segur.

Abans de consolidar tot això en una companyia professional amb la Lydia, ja s’havia iniciat en la dansa de la mà de dones com Anna Maleras (a l’Estudi i a la companyia del mateix nom) o amb la seva germana, Toni Gelabert, dins la experimentació d’allò que van batejar com a Espai de Dansa, gairebé una desena d’anys abans que la Toni fundés La Fàbrica. És allà on va conèixer la Lydia. I la companyia que van posar en marxa junts el 1985, Gelabert-Azzopardi, ha estat la que, dins l’àmbit autòcton de la dansa, millor ha assumit un punt de continuïtat de la tradició poètica, plàstica i musical catalana de creadors com J. V. Foix, Joan Brossa, Gaudí, Miró, Frederic Amat, Perejaume, Carles Santos o Mompou. La dansa de Gelabert també és una música callada, una partitura silent de signes que s’organitza serena i sòbria amb gestos carregats de sentit. Després cada espectador hi projectarà el que vol (“Espectador, tota l’escena representa el teu cervell, tota l’escena representa el teu cos: senyor Públic, pari de fer-nos a la seva imatge”, ens deia ell el 2016 a Escrit en l’aire amb mots de Valère Novarina). Però, si tot plegat té ple sentit ja d’entrada, és per ell, amb ell i en ell.

A Framing Time no és estrany tenir la sensació que hi ha bona sintonia entre el català i Baryshnikov. El 2003 Gelabert li va crear la peça titulada In a Landscape per a la companyia White Oak Dance Project i, com a ballarins, tots dos coincideixen sobretot en les ganes d’experimentació (als anys 1979-1980, Gelabert ja havia estrenat en espais de l’escena neoiorquina d’avantguarda com La MaMa o The Kitchen). Coincideixen en la curiositat, l’obertura de mires, la generositat creadores, i comparteixen també una concepció espiritual de la dansa que tant té a veure amb el cos com amb la ment i la emoció. Alhora, per a tots dos la dansa és servei, una experiència comunitària que ha d’arribar a la vida de tothom i que, per personal i original que sigui en el terreny de l’art, guanya força a mesura que se sap de tots i recolza sobre la tradició col·lectiva. Quan Gelabert ha volgut donar a la seva dansa accent propi, català i d’aquí, a Barcelona, el que ha pretès es posar-la en comunió amb una determinada idea d’avantguarda. Per això ha defensat sempre la “diversitat informada” de què hem de dotar aquesta art; és a dir, aportar diversitat al conjunt del món a partir de la riquesa de cada una de les nostres singularitats, però sense deixar d’estar informats i d’alimentar-nos de totes les dels altres. Voler això no és pas essencialment diferent de quan Baryshnikov s’havia interessat per la transdisplinarietat dels Ballets Russos de Diàguilev, la follia il·luminada de Nijinski i les cançons d’un cantautor alcoholitzat i rebel com Vissotski (mireu la força amb què ballava la seva veu trencada a la pel·lícula White Nights), o com ha impulsat creadors de tots els estils al BAC de Nova York (Baryshnikov Arts Center), on el 2018 Gelabert estrenava la peça que ara arriba al Mercat.

Framing Time va posar en contacte, primer, la música minimalista de Morton Feldman amb l’artista plàstic Burke Brown, que és qui va crear el fons escenogràfic de tessel·les blanques semitransparents que, com a instal·lació, acompanya la música de Feldman i la coreografia de Gelabert. A la peça el pianista no és invisible, pero hi manté la mateixa actitud humil, per intensa que sigui, del coreògraf. I com la música, els requadrets de l’escenografia desgranen delicadesa i subtilitat. La partitura de Feldman és lluny del to insistent de Reich o Glass, cosa que facilita que Gelabert pugui córrer molt més lliure, al seu aire, però amb un material igualment delimitat, fet de passos i gestos tan seus que ens són familiars des de fa anys, ordenats i reordenats en sèries que l’intèrpret farceix encara avui de matisos i detalls. Passant per cada part del cos, examinant-se ell i el que l’envolta, l’obra agafa per moments el fil de molts espectacles anteriors. De nou, podríem dedicar-li aquells mots de Novarina que, a Escrit en l’aire, semblaven resar al cos com a temple sagrat. “Crani nostre, com una pedra al mig del pensament. Boca nostra, com un forat al mig de la cara. Llengua nostra, com el fuet de l’aire. Carn nostra, com un pensament per a algú altre. Ull nostre, com el llum del cos. Cos nostre, com el cap de les extremitats. Braç, mà nostra, òrgan del llenguatge, pelvis, engonal nostra, cama… i, sobretot, tu, peu nostre, que estàs pacient dins les sabates”. Els solos de Cesc Gelabert són el millor parenostre que podem oferir a l’escena de la dansa.

Es relaciona amb solos del passat com els dos en què el ballarí reinterpretava els treballs de l’alemany Gerhard Bonher, a Im (goldenen) Schnitt (és a dir, La secció daurada I i II, del 1995 i el 1999, respectivament), o bé Preludis (2002) i Glimpse (2004), on tot aquest treball assagístic i metaartístic prenia ja accents més personals. En totes aquestes peces el coreògraf hi feia inventari del mateix itinerari corporal i espacial visitat a Framing Time (2018) o explicitat, fa ben poc, al llegat en forma d’assaig del seu llibre El que m’agradaria que la dansa fos (2020). Cada part del cos hi és repassada i adopta el rol, el caràcter i les textures que millor li escauen. Dels darrers anys, podríem considerar exploracions similars, des de tons i accents diversos, propostes com la de Cesc Gelabert interpreta Vicente Escudero, el juganer Escrit en l’aire o, quan la companyia va deixar el seu estudi de tants anys al carrer Domènech de Gràcia, la sèrie dels dotze microsolos de Domènech.

Potser com a última estació d’un projecte d’autoexploració que sempre ha fet per compartir, a Framing Time sembla que l’intèrpret s’hi despulli. L’hi sentim molt més introspectiu. Fins i tot fràgil. Hi ha moments de comunió molt directa amb l’espectador, com quan l’interpel·la amb el tu a tu de la mirada. El desenvolupament coreogràfic és ric, elaborat, però també sincer i directe en l’execució material, que hi pren pes propi. Per això emociona, tan transparent com la pantalla de tesel·les progressivament il·luminades, de la qual el ballarí arranca formes expressionistes quan hi passa per darrere i se’n transparenten llargues ombres expressionistes a l’estil de les figures de Giacometti. Hi ha estones en què sembla un nen que juga. Hi reconeixem passos aïllats de ball tradicional i d’altres amb ritme de dansa jazz, amb una actitud contemporània compartida que s’obre sencera a l’experimentació d’avantguarda. Gelabert hi posa segur humor, vitalitat. I, en la riquesa de tots, en algun moment solt, a l’espectador li pot semblar entreveure-hi també un punt de malenconia. Accents juvenils es barregen amb el to greu de la maduresa. I l’elegància és tan neta com sensual, per com destil·la misteri al costat de la precisió.

És per tot això que Framing Time és una peça tan metadiscursiva i autobiogràfica com les obres esmentades dalt. Ara bé: el registre és més despullat que mai, com de qui ha passat en net l’après, després de mil i un assaigs. Amb més control i més límits autoimposats, però per tal de mostrar-se tan lliure i sincer com sempre. Ara Gelabert escriu així: blanc sobre blanc, sol, però amb la companyia de l’après d’altres, dels ressons d’altres, de la mirada dels altres. El cor i la ment són cos, però cos savi.

Joaquim Noguero

BARYSHNIKOV PRODUCTIONS – GELABERT/MUZIJEVIC/BROWN presenta ‘Framing Time’ al Mercat de les Flors del 8 al 10 d’octubre de 2021

 

Links:

– Framing Time el 2018 al Barishnikov Arts Center de Nova York:

– Cesc Gelabert en la minisèrie dels Domenech:

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

– Explicació de la minisèrie dels Domènech a Catalunya Ràdio:

– Conferència de Cesc Gelabert, “Claus i panys de la imaginació”:

https://www.cccb.org/ca/multimedia/videos/conferencia-de-cesc-gelabert/231368

– La dansa com a eina, conferència-classe de Cesc Gelabert:

– El cuerpo por Cesc Gelabert en Caixaforum:

– Entrevista de Marc Martínez a Cesc Gelabert per a l’arxiu audiovisual de Globosonda (12 de novembre del 2012):

Altres links:

#BallemaCasaDID20 #CescGelabert:

– Framing Time el 2018 al Barishnikov Arts Center New York:

– Cesc Gelabert i Carles Santos el 1982:

– Cesc Gelabert V.O. al Teatre Lliure (2012):

– Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi a Miradas 2 (RTVE 2):

– Un dia amb el públic a l’ Aula de las Artes de UC3M:

Bibliografia:

  • Cesc Gelabert: El que m’agradaria que la dansa fos. Edició, traducció i epíleg de Joaquim Noguero. Barcelona: Comanegra, 2020.
  • Joaquim Noguero: “Diversitat informada en moviment. El cos, el cor i la ment de Cesc Gelabert”, epíleg a El que m’agradaria que dansa fos (2020: pàgs. 319-325).
  • Joaquim Noguero: “Cesc Gelabert”, dins Albert Arribas i Ferran Dordal Lalueza: La mirada obscena. Vint converses sobre creació escènica. Barcelona: TNC-Comanegra, 2017, pàgs. 96-110.

 

 

Deixa un comentari