Bàrbara Raubert entrevista Daniel Abreu per parlar sobre ‘La Desnudez’

El cor és l’òrgan del desig (el cor pot inflar-se, defallir, etc., com el sexe),
tal com és conservat, encantat, en el camp de l’Imaginari.
Què faran del meu desig el món, l’altre?
Heus aquí la inquietud en la qual es concentren
tots els moviments del cor, tots els “problemes” del cor.

Fragments d’un discurs amorós,  Roland Barthes


A De la desnudez planteges un viatge de la mort a l’amor. No volies dir de l’amor a la mort?

De la mort a l’amor és un joc de paraules, però també em referia a la sensació de pèrdua que sentim quan ens tanquem i no deixem que ens succeeixi res. L’obra parla d’un amor que no és necessàriament el de parella, sinó en general.

Amor a la vida?

L’obra es pot llegir de moltes formes. Pot recordar a Qui tem a Virginia Woolf? o es pot mirar com una història rebobinada, que comença pel final. El que hi veiem és una parella que es mal-estima, que intercanvia unes mostres d’amor bastant curioses, i que continuen junts encara que la gent no pugui entendre-ho.

Et refereixes al públic?

No només. Hem col·locat un observador dins la peça -que és el músic que ens acompanya- i que, per la seva sola presència, ens fa adonar del què fem, com un mirall. Sovint, el maltractament dins de les parelles es denuncia a partir del moment en què hi ha una tercera persona que l’observa. Ell és qui posa nom, context, al succeeix perquè, d’una altra manera, queda en l’esfera privada.

Alguna vegada has dit que tu no esculls les peces que fas sinó que són elles les que t’escullen a tu. Per què creus que t’ha escollit aquesta obra?

Pels estudis en psicologia i en teràpia sistèmica que he fet, em sentia capaç d’acostar-me a aquest tipus de relacions on les víctimes no ho són tant ni els botxins tampoc, i això que dic no esborra el patiment de ningú ni assenyala culpes on no n’hi ha.

L’obra té un vessant pedagògic?

No, la pedagogia és una cosa i l’art n’és una altra. L’art és una manifestació que apunta a la bellesa, una mirada al món, la sublimació d’uns fets. L’espectador hi pot connectar però no es tracta d’educar-lo, aquest no és el meu objectiu.

La bellesa, sí?

Suposo que sí. A mi m’agraden les coses boniques i em plantejo que l’argument està també en la manera com col·loquem les coses. Altres treballen a partir de la lletjor o la provocació, però a mi em mou la bellesa.

El nu apareix sovint al teu treball. Té a veure amb aquest sentit de la bellesa o també pot ser una provocació?

La intenció de provocar a través del nu no hi és mai. Personalment soc bastant tímid, i ni a la platja no acostumo a fer nudisme. Però hi ha moments de l’obra que veig que necessita pell per cobrar vida. De vegades, el cos és més directe que qualsevol roba que puguis posar-li al seu damunt. I quan faig una feina m’hi fico a mort. Per mi, el nu fa referència a la intimitat i el mateix títol de la peça, La desnudez, anava per aquí.

Vas fundar la teva companyia el 2004 i ja portes més de 60 treballs a l’esquena. Com es pot ser tan productiu?

És una necessitat imposada: en aquest país et programen una vegada, màxim dues, i t’acomiaden dient: “I què faràs, ara? Avisa’m quan facis una cosa nova, eh?” Sempre he sentit un rebuig pels tècnics de cultura que només s’interessen per les coses noves. Així, la subsistència ha consistit en crear sense parar, fins que s’ha convertit en una rutina, i finalment en un bàlsam per a mi. He estat fent 4 o 5 peces cada any i m’enfado quan veig que alguna de les coses que he fet eren realment bones però van quedar fora del circuït en un no res.

Ara he baixat el ritme de producció perquè el meu focus de treball ha hagut d’augmentar i ha cedit lloc a altres responsabilitats. En aquests moments, hi ha moltes creacions que queden en l’àmbit privat, com un regal que em faig a mi mateix.

Hi ha hagut canvis en el teu llenguatge dels que siguis conscient?

Estic convençut que hi ha una sèrie de coses que no han canviat gens, crec que la meva feina és fàcilment identificable. Però també és llei de vida continuar aprenent, créixer, evolucionar… i soc conscient que cada vegada em contaminen llenguatges més clàssics.

Els ballarins amb qui treballes et marquen?

M’agrada molt mirar els cossos de la gent que tinc a l’estudi. Puc estar mirant-los mentre juguen o fan l’idiota i llavors demanar-los que repeteixin tal o qual moviment i l’aprofundeixin. Els ballarins fan un acte de confiança en la direcció, que és meva. Diria que sóc bastant més director que un coreògraf de passos de ball. Jo construeixo el text corporal a partir de la seva entrega i del seu compromís.

Com el de Dácil González?

És una ballarina meravellosa, la més generosa a l’estudi. És capaç d’abraçar moltíssims registres perquè es col·loca sempre al servei de l’obra. Per això li han donat el premi Nacional de Dansa 2019 en la modalitat d’Interpretació.

A la peça també hi ha Hugo Portas amb la seva tuba, un instrument molt corpori ell mateix.

El vaig conèixer amb Matarile Teatro i volia que intervingués en aquesta peça, però no sabia com. Vam començar a jugar amb la seva presència en escena, però era jugar per jugar, no tenia un sentit i finalment em vaig adonar que ell i la seva música es comuniquen tan bé amb l’obra que no cal que faci res més que fer-nos vibrar, que és el que fa amb la seva música.

Estar dins i fora de l’escena no és fàcil. Com t’ho fas?

És diferent quan treballo sol o quan treballo amb altres intèrprets, en aquestes ocasions intento tenir un paper més secundari, mentre que quan estic sol m’arrisco més, soc més cru. Ho he fet al llarg de quasi tota la meva carrera, perquè a mi m’agrada ballar! Jo em vaig dedicar a la creació per subsistència, vaig començar a crear perquè necessitava estar a l’escenari per poder ballar, encara que ara, segurament, sigui més conegut com a creador que com a ballarí.

A més de la teva companyia, també ets director de Lava, la companyia de dansa de l’Auditori de Tenerife. És fàcil de compaginar les dues feines?

Ha ha ha… A Madrid és on he fet la meva carrera de coreògraf i ballarí, i ara fa un any i mig que vaig tornar a Tenerife per dirigir Lava. És important que la dansa existeixi, de la manera que sigui i on sigui, per això quan em van oferir la direcció del projecte no podia dir que no, estava a les meves mans generar un context nou per a la dansa.

Però m’ha obligat a estar més tancat i enfrontar-me a feines administratives que no coneixia, i està funcionant molt bé, la qual cosa dificulta la compaginació amb la meva companyia. La sort és que estic envoltat de dos equips molt competents, però a nivell personal em desgasta i m’he de retirar de la meva faceta de ballarí i creador. Això em disgusta. Per compensar-ho, m’he posat a treballar en un solo, perquè necessito tornar a la font.

Doncs deus tenir ganes de ballar aquests dies a Barcelona?

La veritat és que moltes. El Mercat de les Flors va coproduir Animal (2011) i vaig entrar en la plataforma de Modul Dance, però no havia tornat des d’aleshores, semblava que Catalunya hagués tancat les seves portes. M’emociona poder-hi tornar.

Daniel Abreu presenta ‘La desnudez‘ al Mercat de les Flors del 31 de gener al 2 de febrer de 2020

Webografia

Daniel Abreu

https://danielabreu.com/

Lava. Compañía de danza

https://auditoriodetenerife.com/es/conocenos/tenerife-artes-escenicas/tenerife-danza/lava-compania-de-danza

La desnudez (2018)

Animal (2011)

LA.Otra compañía danza (Javier Alemán, Jesús Caramés, Dácil González, Gustavo Martín)

Matarile Teatro

https://www.matarileteatro.net/home

Zygmunt Bauman: Liquid Modernity

 Hugo Portas

http://www.hugoportas.com/

Modul Dance

http://www.modul-dance.eu/

Bibliografia

Roland Barthes (2015): Fragments d’un discurs amorós. Ático de los libros. Barcelona

Zygmunt Bauman (2018) Amor líquido. Editorial Paidós Ibérica. Barcelona

 

Deixa un comentari