Article publicat a REVISTA CANEMÀS, Revista de Pensament Associatiu -núm.16- estiu/tardor de 2018
En aquest article s’explica l’experiència del projecte artístic i educatiu Explica Dansa dins el festival ÉsDansa 2018, de les Preses, que va convertir-se en la seva residència indagatòria. També es mostra la manera de procedir per engegar el seu proper treball, que per primer cop, enlloc d’enfocar-se a la contemporaneïtat, es refereix a la tradició.
Explica Dansa és un projecte especialitzat en dansa per a la formació i creació de públics. Es va iniciar l’any 2002 en detectar la necessitat del públic de saber i entendre millor la dansa en general, i la dansa moderna i contemporània en particular.
Explica Dansa està codirigit per un ballarí, Toni Jodar, i una gestora artística, Beatriu Daniel i hi col·laboren un ventall ampli de professionals. En Toni Jodar com a sènior, actua com explicador de dansa, per tant, continua en escena compartint la seva experiència. Utilitzant el format de “performance pedagògica”, entre la conferència i l’espectacle, Explica Dansa ofereix eines i claus de lectura per ser “millor públic”, que vol dir gaudint més de l’experiència, a través de convidar a la reflexió i al debat sobre dansa.
Fins ara, Explica Dansa ha realitzat dues conferències performatives referides a dos períodes històrics, un que transita del ballet clàssic fins a la modernitat dels anys 80 del segle XX, i un altre que busca indagar la postmodernitat que s’enceta aleshores i fins al dia d’avui. Cadascun d’aquests projectes ha estat confeccionat a partir de la vivència del cos del ballarí-explicador Toni Jodar, una experiència que camina amb ell i que té la capacitat de fer-se present amb virtuosa facilitat, juntament amb la recerca bibliogràfica i el treball de camp necessari. Són treballs de sedimentació, que no compleixen amb les lleis de la producció escènica, sinó que estan més a prop de la recerca (artística i científica).
Residència 2018 a ÉsDansa
Indagacions col·lectives muntanyes de saber
El festival ÉsDansa, el festival de la dansa d’arrel tradicional, enguany va ser el tret de sortida per a la recerca que ha de donar forma al projecte més nou d’Explica Dansa: una conferència per acostar les danses tradicionals al públic en general, necessàriament emmarcades pel territori que les ha fet sorgir i la contemporaneïtat que encara les acull.
Aquest festival que se celebra a Les Preses anualment a finals d’agost, era el lloc ideal on iniciar el treball de camp que el projecte d’Explica Dansa requeria. Envoltats de balladors locals i de danses de tot el món, aquell paisatge volcànic va fer explotaralgunes idees sobre la vida, el cos i la familiaritat, que semblaven adormides pel pes de la tradició.
L’equip d’Explica Dansa –Toni Jodar i Beatriu Daniel- va estar acompanyat en aquesta ocasió per la ballarina i coreògrafa Montse Colomé, el facilitador gràfic Joan Rigo i la periodista Bàrbara Raubert, un treball col·lectiu de reflexió que es va presentar sota el títol de “Revisió, tradició i contemporaneïtat“. Sota aquest títol, els dies 22 i 24 d’agost van servir per dur a terme dues dinàmiques d’indagació conduïdes per la Beatriu i el Joan, i acompanyades pel Toni i la Bàrbara, a les quals s’hi van sumar els balladors i ballarins que seguien la resta de tallers de danses tradicionals de tot el món –molts d’ells balladors amateurs, amb tot el sentit d’aquesta paraula-, a més d’alguns professionals que també s’havien acostat fins aquest festival que ens parla de la humanitat sencera. El primer dia eren divuit persones, el segon en van ser una desena, però tots junts feien una muntanya de saber.
La idea d’aquestes indagacions col·lectives era treure el coneixement de cadascú a la llum i fer aflorar les raons i les emocions que es mouen al voltant de les danses tradicionals. Com en qualsevol indagació, el més important és abandonar l’espai de certesa i estar obert a les possibilitats que resulten, senzillament, d’estar en relacióamb els altres.
Per facilitar aquesta emergència, es plantejaven una sèrie de preguntes que s’havien de contestar en parelles abans de posar en grup o escriure. Mentrestant, el Joan elaborava uns gràfics que permetien veure el recorregut d’aquests pensaments de manera visual i en temps real.
Després d’aquestes preguntes que parlaven des del present o fins i tot mirant cap al passat, en les dues indagacions es demanava que els participants fessin una mena de projecció a futur i imaginessin com aquestes característiques podien evolucionar (o com desitjarien que ho fessin).
Primer que res en sorgien emocions, idees de família, ganes de moure’s perquè sí, la vitalitat del cos que empeny. A continuació anaven sorgint raons més intel·lectuals. La idea d’essència apareixia amb certa facilitat, també, sovint embolicada de raó, però més clarament lligada a l’emoció que no se sap com resoldre.
A les indagacions també es va prendre molta consciència del paper que han jugat els esbarts i de la distància que guarden amb la plaça: els balladors a l’escenari, i els dansaires al carrer. De fet, el festival enguany dedicava algunes sessions a Aureli Capmany (1868-1954), fundador de l’Orfeó Català i de l’Esbart de Dansaires, que va ser un dels primers en recollir i codificar les danses populars catalanes; i unes altres a Manuel Cubeles (1920-2017), fundador de l’Esbart Verdaguer, seguint les idees que impregnades en contacte amb la Fundació Bernat Metge.
Aquests dos personatges fills de la Renaixença, van engegar la feina dels esbarts com a entitats per a la preservació de la cultura dansística catalana, codificant els moviments i prenent el ballet clàssic com a model estilístic per donar presència i alçada artística a uns moviments populars.
Gràcies a aquests esbarts –que també van ser un element d’associacionisme important dins la nostra societat-, la dansa tradicional es va cohesionar i es convertí en el paisatge familiar de molts. Les nostres danses són el que són i ens parlen del que vam ser, des de la familiaritat que, per molt que potser no vulguem assemblar-nos-hi, hi trobem aquell tret que ens hi acosta, que fa de mirall.
Amb una mica de distància, el marc de pensament habitual d’Explica Dansa, la contemporaneïtat, fa qüestionar aquest mirall i les seves formes codificades en el moment en que ho foren. Per això, ens plantegem una esquerda en aquesta codificació: És possible que el classicisme que va ajudar a preservar, codificar i estilitzar les danses catalanes avui es pugui reemplaçar per una moviment contemporani que trenca amb estereotips, i va al cos i a la història de cada individu, buscant, més que l’essència, la naturalitat.
La collita de les Indagacions
La veu de tons tan diferents dels participants i la seva igual generositat va permetre una immersió en aquest món i, segurament també, va obrir alguna escletxa a les seves suposades certeses. De fet, més que respostes, vam endur-nos idees, lligams, passos per fer i encara més preguntes.
Per a la primera indagació es formar un grup de 20 balladors i balladores, alguns d’ells de plaça i altres d’esbarts. Vàrem formular tres preguntes inspiradores. La primera era “Què t’aporta ballar danses de fa tants d’anys, avui?” i algunes de les respostes que van sorgir van ser: Descobrir un món per gaudir, per crear, per conèixer la teva terra i altres cultures; per fer cultura i seguir la tradició; és agradable ballar les danses que feien els nostres avant passats; expressió emocional que omple i ens fa aturar la voràgine diària.
La segona pregunta “Saps o imagines que hi ha gestos quotidians dels quals s’han derivat les dansa que balles?” va donar lloc a respostes com aquestes: connexió amb la terra; més que moviments quotidians, són danses que es ballaven i tenien una funció en la vida social (rituals religiosos, festes, collites) moviments per saludar, seduir, aprofitar conèixer la parella; molts moviments de la dansa tradicional són dins de la vida quotidiana; hi ha altres gestos en extinció i ens poden fer perdre part de la nostra essència.
La tercera pregunta ens va dur a un debat intens sobre el gènere i la representació de la dona dins la dansa tradicional. La pregunta inspiradora fou “Com són els personatges de les teves danses?” i algunes de les respostes van ser: Els típics “catalans”, amb l’hereu i la pubilla; varien segons el ball però normalment els personatges masculins es mostren protectors i llueixen la seva parella; els personatges femenins són delicats; oberts, lliures, integradors i allò que vulguem que sigui; rols i moviments marcats per la tradició amb diferenciació per gènere i molt estereotipat; la dona llueix però oculta la seva forma i l’home exhibeix el seu físic; es manté per tradició però fem i desfem a voluntat; amb rols diferenciats en moltes danses de parella, un reflex de la societat del moment.
La segona indagació es va realitzar amb un grup de 12 persones, algunes mestres d’escoles i de dansa i membres d’esbarts. La primera pregunta i en aquesta segona indagació va ser “Per què tries aquesta dansa per ballar?”. Algunes de les respostes van ser: La dansa tradicional catalana m’identifica és la més propera i em fa ballar; la meva família és la porta d’entrada a la dansa que ballo; comunicar emocions; la dansa tradicional la sento meva.
“Es poden ballar danses tradicionals sense relacionar-les amb els conceptes d’identitat i poble?” va ser la segona pregunta plantejada en aquesta sessió. Els participants van aportar: No cal relacionar-les, el més important és transmetre, ballar i passar-ho bé; puc tenir la meva identitat i ballar danses d’altres pobles o països; no es pot no relacionar; vull triar si ho relaciono o no.
Per acabar la indagació es va plantejar la darrera pregunta inspiradora: “En relació a les danses d’altres cultures, com expliques el moviment i el cos de la dansa tradicional catalana?” Algunes de les respostes van ser: La dansa catalana de tradició està codificada; la tradició ha de servir per obrir-se a possibilitats, no per tancar-se a dir això és bo, això no ho és; cada cultura és diferent i les danses transmeten aquesta cultura, el seu entorn i la seva manera de veure el món; la dansa catalana ens representa tal i com som, el nostre caràcter; a la dansa catalana li falta la “Pachamama”, l’energia de la mare terra.
Parlem de…. Revisió, tradició i contemporaneïtat
“Parlem de…” és el títol que el festival donava a una sèrie de presentacions teòriques que complementaven el treball corporal dels tallers i els espectacels programats durant el festival ÉsDansa. “Parlem de… Revisió. Tradició i contemporaneïtat” va ser la mostra final del procés que Explica Dansa havia dut a terme en la residència durant tota la setmana de l’ÉsDansa.
Beatriu Daniel va presentar l’equip i la Bàrbara Raubert va fer una lectura del mapa conceptual i gràfic on es recollien les dues indagacions realitzades els dies anteriors. A la sala també s’hi va col·locar “l’estenedor d’idees”, una corda d’on penjaven els fulls on tots els participants havien escrit els seus pensaments abans de compartir-los amb ningú, i que ara podien ser llegits per tothom que ho volgués. El Toni Jodar i la Montse Colomé van coordinar la sessió on van convidar la ballarina d’Indonèsia Gilesa Alisya, els balladors de jotes de l’Illa de Mieres d’Astúries, la Maria i en Pau i el català Jordi Rubio, de la companyia Factoria Mascaró. Prèviament s’havien trobat amb tots ells i havien establert un diàleg de paraules i moviments, traduccions particulars i aportacions híbrides, que van desembocar en aquesta sessió oberta al públic. En la presentació, cada ballarí interpretava la seva dansa tradicional i, a
continuació, el Toni en feia la seva abstracció contemporània.
El cos del Toni Jodar, ballarí contemporani, transitava per les tradicions sorgides de latituds més o menys llunyanes i en feia la seva destil·lació. Se’n podia reconèixer l’essència, alguns van dir. Aquesta paraula, essència, es va convertir en una de els més repetides al llarg del festival i alhora en la que més calia posar en qüestió.
Les danses tradicionals ens parlen de les circumstàncies geogràfiques i ambientals del lloc on van sorgir, unes circumstàncies que inevitablement esculpeixen un caràcter. Però també és ben cert que, entre tots els pobles del món, hi trobem moltes més similituds que diferències. En aquest sentit, durant la sessió van aparèixer algunes qüestions interessants en comparar les diferents danses tradicionals i posar-les en context en les realitats on es practiquen.
La Gilesa, ballarina d’Indonesia, va explicar que el seu país està format per moltes illes i cadascuna té característiques diferents. Així, per exemple, a les illes amb majoria de població musulmana h i ha moltes danses en les que els ballarins no es toquen, només ho fan a partir del matrimoni. A Catalunya ens toquem una mica més, perquè ens agafem les mans, mentre que en la jota asturiana només s’agafen amb els dits petits de la mà. En totes les illes indonèsies es mouen molt a prop del terra fent servir un nivell baix a través dels genolls doblegats, fins i tot quan estan dempeus, fan ús del “plié”, la flexió de genolls. Per això, no tenen cap necessitat de tirar-se a terra com fem en la dansa contemporània occidental i, és més,en la seva dansa contemporània, busquen la verticalitat, van cap a munt (s’occidentalitzen).
El Pau, ballador asturià, va explicar que els músics utilitzen objectes quotidians, els més habituals són la gaita i el tambor. Però també va explicar que quan hi havia una festa i era molt car contractar un músic professional, s’agafaven paelles, olles i culleres de fusta i ja es podia fer un ritme. L’objectiu era passar-ho bé i ballar. La Montse Colomé va afegir, parlant de percussió, que a Indonesia no es toquen ballant però si que fan percussió sobre el seu cos com a “la dansa de les mil mans”, a Catalunya només percutim amb les mans en els ball de nans o el patatum o a terra, i a Astúries utilitzen culleres o fan petar els dits. www.explicadansa.com 8
En Jordi, ballador català, va comentar com sent ell la dansa tradicional catalana: “les cames em donen la tècnica i la pelvis és el centre motor del moviment. És molt important la pelvis perquè em dona la identitat, la força i l’energia i és d’on surt la “molla”, un tret de caràcter i personalitat del ball. El que acaba d’omplir són els braços, són l’ornament, vesteixen el ball, m’ajuden a dibuixar i a fer-ho més gran. Les costelles donen l’aire que en dansa tradicional estilitzada, sobretot, es fa servir per donar més forma.”
En finalitzar la sessió es va obrir un torn de preguntes. La Tena Busquets, directora del festival Sismògraf d’Olot va fer una pregunta al Toni Jodar: “Pots explicar què has estirat de cada dansa i de cada ballador i en què t’has fixat per fer-nos la teva versió?”
La resposta del Toni va ser:
“De tots ells, només he pogut fer una primera lectura basada, principalment, en les formes geomètriques (línies i posicions del cos), la música i el seu ritme (percutiu, melòdic, amb diferents velocitats). La meva captura tenia la intenció de portar-ho cap una abstracció. Amb en Jordi Rubio, per exemple em vaig basar en el salt del ball de la Morisca de Gerri de la Sal , ja que té una forma clara: amplitud, envelopés i m’inspira certa “animalitat”. Al ser un gran salt vaig jugar a fer tot el contrari, a tenir el màxim contacte amb el terra i vaig arrossegar i vaig fer rodolar el meu tors, mantenint les cames enlairade, però mantenint-ne l’estructura musical. La Gilesa d’Indonesia va ballar amb un objecte: un bano groc. He volgut defugir del moviment evident de les mans manipulant el bano però, en canvi sí que he treballat amb les línies sinuoses que dona aquest moviment, no en els braços sinó portant-lo cap al tors i les cames. He provat les sinuositat en contacte amb la paret en un frec a frec, explorant la textura rugosa de la paret. I, com que ella sempre es mou en un nivell baix-mig (cames doblegades i gairebé fregant el terra), he jugat amb el nivell alt i baix (estirat i de puntetes). La sinuositat és molt fàcil de fer sense cap obstacle perquè quan la fas és agradable de fer i provoca sensualitat. He volgut probar un diàleg entre el moviment sinuós amb una superficie desagradable: la paret rugosa i obsevar la resposta del cos. De la Maria i el Pau d’Astúries i dels músics que tocaven en directe, no em volia deixar contagiar per la vitalitat de la gaita ni de la repetició de la seva dansa que et porta a l’èxtasi. He intentat anar radicalment a l’altre extrem: reduir i sintetitzar el frènesi dels passos a un pas principal, punta-taló, i dos complementaris, del que diuen “descans” vaig hiper estirar-lo i les cames les he retorçades jugant amb l’equilibri. Els braços els he pujat lentament a dalt reproduint l’espetec ràpit dels dits”.
Conclusions que són preguntes
Gràcies a les indagacions col·lectives, a les xerrades amb balladors professionals particulars i a la presentació final, oberta al públic i a les seves preguntes, Explica Dansa ha pogut avançar en la recerca per a la creació de la seva nova peça. Ha estat un tret de sortida inicial amb molta força, una capbussada profunda a un mar que fins al moment només havíem conegut per proximitat geogràfica, però sense haver-lo navegat. I ha resultat ser un mar ple de vida i colors, que a partir d’ara caldrà continuar inspeccionant i classificant.
La mirada amb la que l’equip d’Explica Dansa se submergia en aquest medi, les danses d’arrel tradicional, comportava obligatòriament un filtre de contemporaneïtat tan tangencial i subjectius com el que puguin tenir els esbarts sobre ells mateixos, diòptries i deformacions pròpies de cada ull. Tanmateix, aquesta mirada des de fora, amb una certa distància que tant permet la crítica com la sorpresa, pot facilitar alguna clarificació.
La distància amb les danses tradicionals que aporta el marc de pensament habitual d’Explica Dansa, la contemporaneïtat postmoderna, fa qüestionar la tradició i les seves formes codificades, que responen primerament al moment en que ho foren, tant com a les formes que pretenien salvar, i que es refereix a aquesta Renaixença clacissitzant. Des d’aquesta mirada, ens plantegem una propera possible esquerda en la codificació: reemplaçant el llenguatge clàssic per un de contemporani, és a dir, alliberant formes estereotipades i canonitzades per una moviment contemporani que va al cos particular i a la història de cada individu. D’aquesta manera, la idea tan problemàtica de l’essència es podrà substituir per la de naturalitat, igualment problemàtica però que denota menys contracció i més dilatació lliure.
El concepte d’essència és qüestionable, com també ho són els conceptes de tradició, identitat, autenticitat… Que fan embolicar la troca sense tenir clar a què es refereixen exactament. El què es veu en una dansa és la materialització en un compendi de passos, ritmes, formes, gestos i figures del cos. També la indumentària i els objectes que acompanyen les danses formen part de la seva forma. Ens preguntem quin és el límit de la preservació necessària (o museística) d’aquests atributs i fins on podem exercir l’anhelada llibertat postmoderna sobre ells, sense deixar d’anomenar-ho dansa tradicional.
És evident que, si el moment en que els passos de la dansa tradicional van ser codificats va marcar la forma en què ens han arribat fins avui, també hi ha hagut una contaminació constant entre la dansa tradicional i la contemporània. Avui, especialment, aquest traspàs d’informació és ben clar. No és només Explica Dansa qui s’interessa per aquest pou de coneixement, hi ha múltiples exemples d’artistescontemporanis que s’han acostat a les danses tradicionals (pensem en Cesc Gelabert o Brodas Bros per anomenar només dos exemples ben distants) com també són força els balladors que usen la dansa contemporània com una pràctica habitual de formació.
L’arrel tradicional xucla fort en tots els substrats per continuar creixent i donar aliment a nous bots. D’aquests substrats i d’aquests brots parlarà la propera obra d’Explica Dansa, que continua la seva recerca a partir d’aquí.
Bàrbara Raubert, Beatriu Daniel, Toni Jodar, Montse Colomé, Joan Rigo i Marta Domènech
