Sobre “Silenzio”, per Jean-Michel Guy

«Els càntics més desesperats són els més bonics»[1]

Un home plora l’amor de la seva vida. Potser l’ha experimentat cinc vegades, amb dones successives o simultànies? O és sempre la mateixa dona, rememorada amb diferents màscares, en diferents èpoques en col·lisió? Una cosa és clara: en el seu record reconstruït, on no hi ha espai per a la banalitat, totes han estat i són embruixadores. Boniques, terribles i misterioses com ones gravitacionals o com forats negres, capaces de reformular l’espaitemps al seu gust, de crear atzars amb aspecte de necessitat, han existit realment? No és més aviat ell qui les inventa? Qui, al llindar del darrer silenci, es permet finalment la llibertat d’escriure’s?

Quantes hipòtesis! I tanmateix, el públic s’endinsa en aquesta història enginyosa, malgrat que estigui oberta a tantes interpretacions. Veient la seva trama de facetes reverberants, Silenzio podria passar fins i tot per una novel·la negra. Que ningú s’enganyi: els personatges, en realitat, són poemes extrets de l’obra d’Alda Merini,[2] una idolatrada autora italiana que, des dels hospitals psiquiàtrics on va passar gran part de la seva vida, no va parar d’exalçar l’amor. Vet aquí l’acrobàcia que, servida per uns intèrprets singulars, ens els fa arribar. Són l’encarnació del que és indescriptible.

Silenzio és una invitació a escoltar la nostra intimitat, allò que només expressem tergiversat i fragmentat, en secret o potser a través d’esquerdes, de precipicis, de precipitats. El silenci pot ser terrible, com el mutisme en què les camperoles del Friül —d’on és originari Roberto Magro i a les quals ret homenatge aquí— van ser recloses no fa pas tant de temps. O també pot ser, en aquesta època d’exhibicionisme eixordador a les xarxes socials, un assossec reparador. Aquí hi són tots dos, ben presents: gàbia, abisme, refugi, ull de l’huracà, pau. Sens dubte perquè només en el contrast hi ha l’acció, la música i la llum i la vida. Enlluernadores, desborden generositat, com guies fiables dins el laberint (i això no és una metàfora, perquè l’escenografia recorda de vegades un dèdal de vidre).

Silenzio també és un espectacle de circ que ha heretat de la història d’aquesta art immemorial —per desgràcia limitada massa sovint a la seva versió més ostentosa, tot i que més recent— la responsabilitat de renovar-se constantment. És fàcil de dir, però molt difícil de fer, justament perquè aquest estereotip estètic ha arrelat en el nostre pensament. De la perxa «xinesa» corbada a la motivació teatral d’una contorsió, passant per les fronteres difuminades entre dansa i acrobàcia, el circ es renova a Silenzio oblidant-se d’ell mateix. O més aviat se’ns presenta amb tota la seva complexitat i el que hem de fer és, amb permís de la canalla —o per controlar-la!—, desempallegar-nos al més aviat possible de la immutabilitat simplista del circ d’antany.

Com la majoria de números de circ contemporani, sempre singulars, aquest posa en joc una dramatúrgia del sentit que subordina la realització de la mínima proesa a una intencionalitat més potent, a un «propòsit». Això no té res de cerebral: els creadors de circ no es proposen parlar de coses intel·lectuals a un públic intel·lectual, tot i que no s’ho prohibeixen. La seva aspiració és obrir l’imaginari i despertar sentiments més sofisticats que la por, el vertigen i l’estupefacció en què ha basat el seu negoci el circ «tradicional». Visualment i musicalment accessible, el propòsit de Silenzio no és pas menys difícil de definir que un estat d’ànim. És un estat d’ànim. Com en aquells estats d’ànim que sovint experimentem, que no sabem analitzar gaire i que només l’alquímia de l’art ens fa veure diàfans, s’hi barregen sense cap complex els oxímorons: de l’alegria melancòlica a la desmesura controlada, del dubte convençut a l’avergonyiment digne. Potser també és l’estat d’ànim de l’autor que, davant la pàgina en blanc, es debat entre la urgència d’explicar alguna cosa —en aquest cas la seva perplexitat davant el poder enigmàtic del desig— i la voràgine de les emocions que l’assalten.

Deu ser vel·leïtós, Roberto Magro? Conegut a Catalunya per haver dirigit durant uns anys la Central del Circ de Barcelona, també havia estat director artístic de l’escola de circ Flic de Torí i, abans encara, acròbata de corda llisa, sobretot en companyies de circ franceses. No ha deixat de recórrer el món: ahir al Brasil per dirigir un muntatge, demà a Praga per animar un laboratori de recerca i la setmana següent a Itàlia per impartir un curs o a Brussel·les per oferir un taller, això quan no presideix el jurat del Circus Next[3] a París. Silenzio és fruit sobretot de la necessitat d’aplegar les magnífiques personalitats que l’han enamorat, aquí i allà, durant la seva trajectòria.

Jean-Michel Guy
Enginyer de recerca del Ministeri de Cultura (França), autor i director

[1] Vaig triar per títol un conegut vers de La nuit de mai («Nit de maig») del poeta francès Alfred de Musset, escrit el 1835. En francès: «Les plus désespérés sont les chants les plus beaux / Et j’en sais d’immortels qui sont de purs sanglots» («Els càntics més desesperats són els més bonics / I en sé alguns d’immortals que són autèntics laments»); és el meu homenatge com a ciutadà francès a la inspiració poètica, molt italiana, de Roberto Magro, a qui considero un neoromàntic.

[2] El recull La Terra Santa d’Alda Merini està traduït al català per Nora Albert (Editorial Arela, 2016). Vegeu també https://ca.wikipedia.org/wiki/Alda_Merini. Un poema d’Alda Merini en italià («Non ho bisogno di denaro»): Non ho bisogno di denaro / Ho bisogno di sentimenti. / Di parole, di parole scelte sapientemente, / di fiori, detti pensieri, / di rose, dette presenze, / di sogni, che abiti no gli alberi, / di canzoni che faccian danzar le statue, / di stelle che mormorino all’orecchio degli amanti… / Ho bisogno di poesia, / questa magia che brucia la pesantezza delle parole, / che risveglia le emozioni e dà colori nuovi.

[3] Circus Next (circusnext.eu/fr/accueil) és una iniciativa europea de suport als joves creadors de circ.

Deixa un comentari