Sobre ‘O.V.N.I.’, per Tanya Beyeler

OVNI

Des de sempre, l’amenaça colonialista, aquella donada per la intrusió «de l’altre» en el territori propi, ha estat una de les preocupacions més grans en les societats humanes. Més encara en el suposat cas d’una invasió per part d’una civilització ja no només desconeguda sinó provinent d’altres mons. Amb els avenços tecnològics, l’amenaça procedent de l’espai ha esdevingut en una situació futura més que probable i gairebé tangible, que ha donat peu a una incomptable varietat de materials gràfics i literaris, instal·lats ja en l’imaginari col·lectiu.

La paraula ovni fa al·lusió a l’arquetip d’aquesta amenaça provocada per la invasió extraterrestre, i el títol d’aquesta peça se serveix d’aquesta imatge d’aparició fugaç i estranya d’un cos desconegut procedent de l’espai per activar en escena una semiòtica visual al voltant dels objectes.

La provocació es manifesta en la dicotomia que emergeix entre l’imaginari d’excepcionalitat que suggereix el títol de l’obra, en contraposició amb els elements que, mitjançant un procés d’acumulació, es presenten en escena. Aquests configuren un repertori d’objectes petits, quotidians, previsibles, banals i amb valor escàs, dissenyats per fallar sota el càlcul de l’obsolescència programada, objectes que es reprodueixen a gran escala a tot el món dia rere dia i que configuren el paisatge visual de pobles i ciutats on viu una gran majoria dels individus d’aquest planeta. Un planeta, el nostre, ocupat ja per una vasta tribu de cossos inanimats, sens ànima, vibrants i sorollosos; fets de plàstic, fibres sintètiques, làtex, alumini, plom, altres metalls i compostos químics que, paradoxalment, trigaran a desaparèixer d’aquest món molt més que els cossos (i els noms) dels seus creadors.

Els objectes, entesos com a eines, s’han anat perfeccionant al llarg del temps, han augmentat en quantitat i varietat i, en teoria, han estat concebuts per servir-nos i fer-nos la vida més fàcil. Tanmateix, si en un principi les eines van ser pensades com una prolongació de la mà, ara l’evolució tècnica els ha atorgat un lloc dins la categoria d’objectes fonamentals i, en alguns casos, fins i tot de culte. Com vedells d’or, han abandonat el territori del que és merament utilitari per ocupar amb tota llibertat el món de les idees, i d’aquesta manera esdevenen imatges abstractes que ens sedueixen amb la seva especulació.

Sota aquests supòsits de deliri material, O.V.N.I. es planteja com una obra de dansa que interroga sobre quin és el lloc del cos i sobre la seva utilitat com a màquina orgànica, estructura sensible per relacionar-se amb l’entorn i matèria degradable que ens acompanya des del naixement fins a la mort.

L’obra comença posant en marxa un dispositiu efectista i fotogràfic, gairebé promocional, d’associacions visuals entre objectes i la seva relació funcional amb el cos humà. Ràpidament, aquest vincle persona-objecte s’altera per iniciar un relat més confús i tens que fluctua entre la simbiosi i l’enfrontament entre cossos de naturalesa diferent. L’escena, en un principi concebuda sota una lògica expositiva, aviat esdevé un camp de batalla on es van acumulant runam, moviments convulsos, paraules i gestos residuals i incomplets: deixalles escampades d’alguna cosa que havia estat unitat, impulsades ara cap al buit, abduïdes, condemnades a continuar existint a la recerca d’una nova raó de ser.

La incògnita que desenfunda O.V.N.I. no rau tant en la utilitat dels objectes com a necessaris o no, sinó en la seva sobreproducció; aquesta maquinària incontenible i desfermada que no para d’escopir aparells i gadgets i que, com una onada devastadora, ofega tot traç natural de la nostra existència en ocupar el nostre espai vital.

Tanya Beyeler

El col·lectiu BIG BOUNCERS presenta O.V.N.I. al Mercat de les Flors de l’11 al 13 d’abril de 2019

Deixa un comentari