‘Sobre Back Àbac, d’Àngels Margarit’, per Jordi Ribot

La vida és descoberta / i és retorn, / i el mar hi entra / per totes les clivelles.

Ulisses – Carles Duarte

Segons el filòsof neo-realista de moda, Markus Gabriel, el món no existeix. Només un infinit de camps de sentit en què el que importa és la relació entre el que hi ha i el que es percep. En aquest infinit s’hi inclouen, també, els camps de sentit de les realitats imaginades, les habitacions interiors i tot allò que la ciència empírica no pot provar. L’univers, a la vegada, real com a part d’un camp de sentit físic concebible; i real com a percepció individual de la noció d’un ‘sense fi’.

Aquest valor de realitat ja es troba segons com en les reflexions de Kant sobre la raó, on reconeix l’existència d’un àmbit de saber que s’escapa al món perceptiu de les sensacions; un àmbit on habitarien actes de coneixement com la concepció de Déu, Llibertat o Immortalitat. Tampoc és estrany, en la nostra tradició judeo-cristiana, sentir a dir que Déu i absolut, que Déu i infinit com a conceptes aprehensibles són la mateixa cosa: fora de l’àmbit de la raó, fora del món perceptible, però part del món real en tant que imaginables, accessibles des de l’acte pur de coneixement que és el pensament abstracte – ara en termes de Hanna Arendt.

El famós crític musical del romanticisme E.T.A. Hoffmann, poc després de la publicació de la Crítica de la raó pura de Kant, aprofitaria la definició d’aquest àmbit extern a la raó per asseverar de forma bastant frívola que la 5a simfonia de Beethoven: “s’emporta a qui l’escolta lluny, cap al meravellós reialme infinit dels esperits”. Anant una mica més enllà, el desafortunat pensador Emil Cioran diria segles més tard que sense Bach, “Déu no seria si mateix. Sense Bach, Déu seria un personatge de tercera. (…) Si hi ha un absolut, és Bach.” I tot i que agosarada, el cert és que en el si de la música clàssica s’hi amaguen les dues naturaleses del concepte d’infinit. Per una banda, l’infinit numèric que agermana el pentagrama amb les matemàtiques; i per una altra, l’infinit com a concepte místic, diví, al què el llenguatge universal de la música ens brindaria una porta d’accés.

El popular concertista James Rhodes, Robin Hood autoproclamat de la música clàssica – robant-la dels fracs i els corbatins per dur-la al Sónar – també defensa que l’infinit i Bach han combinat des de sempre. Picaresc, Rhodes apunta a Bach com a l’inventor del tant nostrat, actual i segons com tant superficial concepte de Mindfullness (c), ja que segons ell la música clàssica ve de i permet accedir a aquella petita juntura que hi ha entre el nostre jo interior i el nostre jo de portes enfora. Molts han dit quelcom similar de la dansa. Isadora Duncan, per començar, i rere seu tota la resta. Deia Duncan que la dansa del futur hauria de ser religiosa, com ho fou en temps dels grecs, i que la ballarina del futur seria “aquella el cos i l’ànima de la qual hagin crescut juntes tan harmònicament que el llenguatge natural d’aquella ànima es converteixi en el moviment d’aquell cos”. Utopia o no, no és baladí mencionar que Duncan va buscar fer-la certa ballant sobre música de Bach, Glück, Wagner i companyia, en un intent de col·locar la dansa al mateix nivell que la música pel que fa al seu potencial de sobrepassar el mer codi en el seu esdevenir-se com a llenguatge.

En una publicació recent de la Universitat de Barcelona, Magda Polo proposa un seguit de reflexions interessants sobre la relació entre música i dansa. Entre altres: “En la danza contemporànea, la música es la voz de lo otro. La danza explora los relieves de la música, su movimiento, juega con ella, sobrepasa el efecto espejo. (…) Se establece un diálogo entre la música y la danza en el que cada una de ellas habla en una lengua diferente. Por ello, al ser diferentes las lenguas, muchas veces no puede acabar de establecerse un diálogo; más bien lo que estaríamos presenciando es un espectáculo entre dos lenguas. (…) La música no es solo la voz del otro: es un soporte presimbólico, introduce la existencia del otro espacio.” Polo vincula aquesta reflexió exclusivament a la dansa contemporània, però jo crec que aquest mode de relació no s’hi limita. Des que Duncan – i els Ballets Russos – comencessin a practicar l’autonomia de facto de l’art dansant de forma desacomplexada, la seva exploració com a llenguatge costat per costat de la música en escena ha estat investigada, proposada, modulada, regirada i replantejada per molts a banda i banda d’aquesta sovint estèril divisió entre clàssics i contemporanis. Si ens cenyim en Bach, les seves partitures han fascinat des de Balanchine a Trisha Brown, des de Hans van Manen a Anne Teresa De Keersmaeker. Cadascú amb la seva recerca, cadascú amb la seva manera de fer: el debat està més aviat en qui es relaciona amb Bach de forma més fructífera a nivell poètic, qui passa de la mera il·lustració per apropar-se més a l’experiència cinestèsica i de diàleg de sords – en els termes que planteja Magda Polo – a banda i banda de l’espectre de tradicions tècniques i/o conceptuals.

L’existència de l’altre-espai: quina manera més encertada de denominar, per altra banda, una de les més grans obsessions creatives d’Àngels Margarit, des de Laranland a Solo per habitació d’hotel. L’espai com un forat altre – negre o blanc, amb o sense mobles – que absorbeix i s’expandeix a la vegada, i una vegada i una altra, per lleis pròpies per peça. On els cossos en moviment tenen la potestat de construir edificis sumaris, efímers, fets de temps present continu. Vigents i modificats en el moment compartit amb l’audiència; en l’estela del traç dibuixat pels intèrprets; i en el record de qui el veu.

A Back Àbac el concepte d’infinit, el llenguatge del circ i la música de Bach com a mapa i univers sonor són manobres acòlits de Margarit i els seus intèrprets. El cos no es troba mai sol en la construcció d’aquest espai: ve acompanyat d’un ideari específic que en cada espectacle ajuda a la coreògrafa d’escollir què és necessari perquè l’estructura no caigui i què no ho és. L’elecció d’Àngels Margarit, també en el seu mode de fer com a pedagoga, inclou a més a més l’observació del fet creatiu com un que sobrepassa les qüestions merament estètiques: assoleix la profunditat de camp prestant atenció també a la profunditat de la interpretació. El temps i la paciència dedicats a la recerca individual de cada intèrpret per ‘fer-se seu’ moviment, traç i ideari donen així a les peces de Margarit un magma poètic gairebé palpable, de gran valor en un present que enalteix el soroll extern i la pressa. La companyia Mal Pelo o Roser Lòpez Espinosa són altres exemples del nostre context que contra vent i marea segueixen defensant aquest mirar endins abans de mirar enfora.

Carl Jung deia fa més d’un segle: “You should be on your own feet, and you have your own rich earth below them…. Truth only grows in your own garden, nowhere else.” Si bé la cita resulta confrontant en un avui que pregona el valor positiu de sortir de la pròpia zona de confort, de marxar i mirar enfora per aprendre i créixer, crec necessari reeditar la defensa de la pausa i del mirar endins. Potser –  només potser – hi ha aprenentatge, també, en saber fer molt bé una cosa abans de poder-ne adquirir de noves. Potser – només potser – cal aprendre a reconnectar amb un saber previ a la fugida, a no ser que només es pretengui recollir en el trajecte un pom breu de selfies amb rerefons exòtics que poc aporten a la profunditat del propi jardí. A l’hora de crear, interpretar o veure una peça l’elecció és similar: quedar-se a les portes presentades pel visible, a la superfície estètica del que es veu/es fa/es pensa que es veurà, o emprendre el mirar/el fer des d’una recerca més detallada, traspassant el llindar cap endins per donar sentit al visible des d’un lloc més fràgil.

La Chaconne de Bach, la  inesgotable, perpètua, atemporal, loopejable fins que em mori Chaconne en D menor de Bach/Busoni va salvar literalment la vida de James Rhodes en un espai i un temps d’infància en què era violat brutalment pel seu professor de boxa. En escoltar-la per primer cop diu que es va sentir “catapultat a una quarta dimensió de l’existència humana”, a un món que era només seu i on res no podria fer-li mal. Cadascú amb el seu trauma, en aquest espai i en aquest temps que compartim anem curts de catapultes. Tornar a Bach serà per tant sempre una bona idea. Perquè entre altres coses ens recorda amb certa nostàlgia la capacitat humana de crear més enllà de nosaltres mateixos, combinant de forma indivisible el poder dels déus de la raó i els del misticisme. Fer-lo servir de mapa i espai sonor per aixecar edificis efímers però de gran solidesa poètica com sap fer Margarit és obrir la porta a tots els infinits. També al de l’imaginari – porta que els més petits solen tenir menys oxidada.

 Jordi Ribot Thunnissen

L’ÀNGELS MARGARIT / CIA. MUDANCES presenta Back Àbac al Mercat de les Flors del 26 al 30 de desembre de 2016 i el 7, 8, 14 i 15 de gener de 2017

 

Bibliografia:

Hannah Arendt. Denken, Het leven van de geest. Zoetermeer, Klement, 2012

Ana Buitrago, ed. Arquitectures de la mirada. Alacalá de Henares, Universidad de Alcalá, 2009

Steven Cassidy. Beethoven the Romantic. How E.T.A Hoffmann Got it Right. Journal of the History of Ideas. Volume 71, Number 1, January 2010

Daniel K.L. Chua. Absolute Music and the Construction of Meaning. Cambridge university Press. London 2004.

Markus Gabriel. Por qué el mundo no existe. Barcelona, Pasado y Presente, 2015

Emmanuel Kant. Crítica de la razón pura, ed. P. Rivas. Madrid, Alfaguara, 1978

Magda Polo, Roberto Fratini i Barbara Raubert. Filosofia de la danza. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2015

Jordi Ribot. (no publicat). Relatoria del I Forum Internacional de pedagogia de la Dansa de Barcelona. Institut del Teatre, 2014.

Bach i Dansa, alguns exemples

Concerto Barocco – Balanchine: https://www.youtube.com/watch?v=fwYwIOer3sc

Solo, Hans van Manen: https://www.youtube.com/watch?v=lqY-Mz0W1KA

Bach_1, Maria Muñoz: https://vimeo.com/153220667

Partita 2, Anne Teresa De Keersmaeker & Boris Charmatz:

https://www.youtube.com/watch?v=zMK46VM-58s

M.O. – Choreography to Bach’s Musical Offering, Trisha Brown:

https://www.youtube.com/watch?v=zMK46VM-58s https://www.youtube.com/watch?v=78rB2Szu8GA

Prelude, Sting & Alessandra Ferri: https://www.youtube.com/watch?v=hTSc05WAdUk

Cantate 51, Maurice Béjart: https://www.youtube.com/watch?v=BSgKETABirA

A Million Kises to my Skin, David Dawson: https://www.youtube.com/watch?v=rbcT-JBSsSk

Altres links:

James Rhodes: Music and the inner self. TEDxMadrid:

https://www.youtube.com/watch?v=QUUFb-1hBtw

James Rhodes: Cantate in D minor Bach-Busoni:

https://www.youtube.com/watch?v=pZ82pECqiUg

“¿Quién es James Rhodes?” Salvados 2 de Desembre 2016. A3Media: http://bit.ly/2gFcI4z

Perpetuum Mobile: https://es.wikipedia.org/wiki/Perpetuum_mobile

Deixa un comentari