PEP RAMIS I MARIA MUÑOZ (MAL PELO)

< Torna enrere

La pandèmia no ha fet més que treure a la superfície moltes de les carències estructurals que tenim com a societat. I una de les més importants és la del pensament crític.

Caldrà pensar profundament sobre com volem fer la nostra feina i com la volem viure.

Si, parlem de la qualitat de la vivència. I parlem també del compromís radical que haurem d’agafar amb la crisi climàtica que afecta a tot el planeta i plantejar-nos com volem reconfigurar la nostra professió per actuar en conseqüència. Al final del camí de preguntes que ens fem, n’hi ha una que queda exposada per cada un de nosaltres: què estem disposats a abandonar, a deixar de fer com ho hem fet fins ara?

Molts dels patrons de comportament que tenim instaurats com a individus i com a col·lectiu son revisables, els podem canviar. Els volem canviar?

No és un territori desconegut, fer-se preguntes és central en la nostra feina. I la incertesa del futur també ens és familiar. Des de el nostre lloc, on vivim i treballem, en una zona rural, aquests ja més de dos mesos de confinament ens han donat un temps preciós de reflexió i revisió de les maneres de fer, de les coses que donem per suposades i de com ens podem imaginar els canvis en el temps que vindrà. Imaginar és el primer pas per fer-ho.

Les nostres creacions han intentat sempre compartir reflexions entorn alguns temes que ens importen, que ens interessen. En aquests moments on sembla que el món ens obliga a aturar-nos, sentim la ressonància de les paraules d’alguns treballs i de la recerca que ha creuat diferents propostes escèniques del grup.

En  aquesta professió coneixem el que significa adaptar-se, construir i desconstruir.

Ens fa sentir vius, suposo. I perquè ho fem per passió, encara que sigui des d’un lloc petit, ens importa l’intent de canviar, de travessar experiències, de preguntar, sense por.

Pep Ramis i Maria Muñoz (Mal Pelo)

Resposta dels creadors Pep Ramis i Maria Muñoz a la pregunta:

La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?

Deixa un comentari