‘Pitjor que la pesta’, per Bàrbara Raubert

DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes,
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1976)

Mamela Nyamza (Ciutat del Cap, 1976) va néixer dona, de classe baixa i en una societat oprimida on va haver de construir la seva identitat. I, també com la nostra poeta Maria-Mercè Marçal, va néixer tres voltes rebel i va fer de la seva condició una plataforma des d’on reivindicar-se i reclamar drets humans i llibertat.

Per això, parlar d’artista-activista sona redundant en el cas d’aquesta coreògrafa sud-africana que sempre ha entès l’art com una eina d’acció política i l’artista com un altaveu privilegiat per a la lluita. Explica que va començar classes de ballet gràcies a la seva àvia, que no va parar d’insistir fins que la seva neta va tenir plaça en l’única escola de dansa del gueto de Gugulethu on vivien, i que formava part d’un projecte de patrocini d’alguns empresaris blancs que, en ple apartheid, organitzaven espais d’oci i seguretat per als joves negres, i així els treien del carrer. També relata que l’any 1999, quan la seva mare va ser violada i assassinada, va decidir que la dansa havia de servir per explicar històries reals, sovint biogràfiques i sempre universals. La dansa de Mamela Nyamza és una dansa d’amor i dolor.

Després de l’escola a Gugulethu va anar a Pretòria, i més endavant va obtenir una beca a l’escola d’Alvin Aley de Nova York, on va poder treballar en diferents companyies americanes i espectacles musicals com The Lion King o We Will Rock You. Establerta a Brooklyn l’any 1969, aquesta escola entroncava amb el llegat de Katherine Dunham, l’etnòloga, coreògrafa i professora que va fundar la primera escola de ballet exclusivament per a negres a Chicago el 1931, i que Alvin Aley havia conegut als 15 anys. En els tres casos -Dunham, Aley i Nyamza- la negritud s’ha exposat com a exclamació: exclamació de qualitats artístiques i de necessàries reclamacions. Les qualitats tenen a veure amb una cultura, la negra, històricament entrenada en el ritme i la corporalitat, que els ha obert les portes a espectacles comercials, ja fossin Hollywood, Broadway, o altres espais retribuïts que permetien, per altra banda, mantenir una experimentació sovint més carestiosa; pel costat de les reclamacions, aquests tres creadors han orientat les seves obres i els processos de creació, producció i exhibició que les acompanyaven, com a bandera i manifestació de la condició social negra.

Encara que l’etapa de formació a Nova York ajudés a Mamela Nyamza a projectar-se internacionalment com a creadora, es va autoimposar la norma d’estrenar totes les seves peces primer a casa i mai no deixar de conrear el propi territori. De fet, continua vivint al ghetto de Gugulethu (una contracció de les paraules igugu lethu, que en bantu significa “el nostre orgull”), encara ara una de les zones més violentes del món, on condueix un projecte de dansa a les escoles a través del qual tracta temes com la Sida, les drogues o la violència. Perquè l’apartheid va ser derrocat el 1994, però la germanor entre negres i blancs o entre tribus de diferents idiomes ha reculat en els darrers anys, i l’esperança en la nació de l’arc de sant Martí (que imaginava el reverend Desmond Tutu) encara no ha deixat de tronar. D’això va Black Privilege (2018), la peça que ara es presenta al Mercat de les Flors: de la hipocresia i dels prejudicis. És una peça de contrastos on alterna un ritual d’empoderament femení amb un procés judicial a homes poderosos que han comès actes terribles; l’espiritualitat de cara a la llei; la tècnica de puntes clàssiques enmig de danses africanes. I la idea de privilegi al costat de la paraula negre.

El reconeixement com a creadora es confirma l’any 2018, quan el Festival Nacional de les Arts de Sud-àfrica, que se celebra a Makhanda, Ciutat del Cap, tria Mamela Nyamza com a artista convidada. És el primer cop que aquest festival -que l’any 2014 celebra a l’actriu Sylvaine Strike, o 2017 el compositor Neo Muyanga- posa el focus en una artista de dansa, i s’hi presenten tres peces seves: Phuma Langa (creada el 2016 sobre el procés de separar-se i reconciliar-se), Hatched (una revisió de la seva peça Hatch, del 2008, on parla de l’evolució de la seva sexualitat, des de la condició de mare fins a definir-se com a lesbiana) i l’esmentada Black Privilege. Hatched també té una versió en tríptic audiovisual, dirigit per Ebrahim Hajee i en col·laboració amb l’artista blanca també sud-africana Robyn Denny, que es va presentar a Barcelona dins el Loop Festival del 2016.

L’any 2018 també va ser important per a Nyamza perquè va acceptar el càrrec de subdirectora artística del Teatre Nacional de Sud-àfrica, amb la voluntat de millorar la situació dels joves artistes locals. Però unes declaracions fetes en públic sobre les pràctiques nepotistes del director de la institució van fer que se li retirés la confiança només un any després del seu nomenament. No és que no busqui el confort, és que la incomoditat és part de la seva manera de fer.

Un dels privilegis dels que no vol prescindir com a artista -sigui negra, blanca o de l’arc de sant Martí- és el d’enfadar el públic. Fa uns mesos va estrenar Pest Control, creada durant el confinament i que clama contra els abusos que reben les dones tant si estan tancades a casa com en l’àmbit laboral, quan els homes no accepten la seva eficiència. Aquesta és la pesta a la que es refereix en el títol de la seva darrera obra, una pesta que és tan mundial com la pandèmia que vivim, i encara més letal.

Bàrbara Raubert

MAMELA NYAMZA presenta ‘Black Privilege’ al Mercat de les Flors el 17 de desembre de 2020

Web de la companyia:

http://mamelanyamza.com/

Entrevista a Mamela Nyamza gravada en el marc del Hau-Festival de Berlín el 2019

 

Bibliografia

PATHER, J., & BOULLE, C. (Eds.). (2019). Acts of Transgression: Contemporary Live Art in South Africa. Johannesburg: Wits University Press.

Joyce Aschenbrenner (2002): Katherine Dunham: Dancing A Life. University of Illinois Press, Illinois.

Webgrafia

Festival Nacional de les Arts de Sud-àfrica

https://nationalartsfestival.co.za/

Festival Loop, de vídeos i films d’artistes

https://loop-barcelona.com/es/

Ebrahim Hajee, director de fotografia

http://ebrahimhajee.com/

Robyn Denny, artista plàstica

https://www.robyndennyart.com

Katherine Dunham a Stormy Weather, 1943

Companyia Alvin Aley

https://www.alvinailey.org/

Escola Alvin Aley

https://www.theaileyschool.edu/

Deixa un comentari