‘(M)imosa/Twenty Looks o com seguir fent el que ens surt del gènere’, per Jordi Ribot Thunnissen

CECILIA BENGOLEA, FRANÇOIS CHAIGNAUD, MARLENE MONTEIRO FREITAS, TRAJAL HARELL TRANSaccions: (M)imosa / Twenty Looks or Paris is Burning at The Judson Church

One of postmodernism’s most consistent projects, to subvert received ideas about society and art, seems frigthenly appropiate in a world that is no longer what we thought.

Marcia B. Siegel.

Paris is Burning (1990) és un documental que va donar visibilitat a la història i codis dels Balls al barri de Harlem de Nova York dels anys vuitanta. Originats als anys seixanta, els Balls eren concursos de freaks amb plataformes, entre l’estil de la subhasta, el concurs de bellesa i la desfilada d’haute couture. Jurat, trofeus, categories. Un espai fet a mida per poder no només ser, sinó triomfar. En origen aquestes passarel·les van ser transitades amb orgull per drag queens que feien del cosir plomes i lentejuelas un art i eren valorades per la minuciositat de la seva artesania, tant en el vestir com en el caminar i el presentar-se a com a tals. Assolien èxit social de manera semblant a la que ho feien els aristòcrates a la cort de Lluís XIV. L’aristocràcia de Versalles – que amb el seu moure’s per la vida constitueix una proto-forma del ballet clàssic – es passava els dies justificant la seva existència treballant-se el postureig fins a l’últim detall, amb l’objectiu de presentar-se davant del rei i el poble amb una artificialitat que havia de passar per paradoxalment natural, per primera pell que justifiqués el seu privilegi. Sense més favor a assolir que el dels seus semblants, les drags dels seixanta aspiraven amb el seu postureig a construir-se una càscara inexpugnable, una primera pell armada fins a l’últim detall que protegís una sensació real però molt vulnerable: que elles eren allò, i… ¡zas: toma etiqueta!

Paris is Burning mostrava els Balls en el seu format dels anys vuitanta, convertits en refugi i estructura familiar pels col·leccionistes d’opressions: Joves negres, llatins, efeminats, homosexuals i lesbianes, transsexuals i pobres. What else? Emmirallant-se en el distant món de la gent rica, heterosexual i blanca – el món de les portades de Vogue – als Balls podien somiar el triomf que la societat els negava per quintuplicat. La creació de clans interns; l’aparició espontània de cada cop més categories per donar cabuda a la performance de tothom o fins i tot la creació d’un argot propi mostren a Paris is Burning com la condició dels Balls com a espai de supervivència – on fantasia i realitat es confonguessin per donar sentit i propòsit al dia a dia – havia esdevingut essencial.

Judson Church és el nom de l’església de Nova York on, també des dels seixanta, un seguit de creadors en dansa van començar a contestar tot allò conegut fins llavors com a dansa per buscar formes més ‘autèntiques’ de coreografiar i presentar el moviment. Bressol de la dansa postmoderna, Judson Church va ser punt de trobada d’Yvonnne Rainier, Steve Paxton, Deborah Hay i companyia. Desclassificats per voluntat pròpia i ferris defensors de la creació com a recerca i no com a producte comercial; volien evitar ser entreteniment a tota costa, ja que entretenir hagués estat igual a tapar les vergonyes del seu context: Vietnam, els fets de Berkeley, assassinats de JFK i Martin Luther King. Judson Church va ser el lloc de trobada de rebels nihilistes que buscaven noves maneres de relacionar-se amb l’art per l’art, aïllant-lo del món, no volent significar perquè no hi havia res més a dir, enlloc on anar. La dansa, en general, es va beneficiar sens dubte de les seves idees i recerques, tant a nivell tècnic – pensem tan sols en el contact-improvisation, sorgit deu anys més tard a partir de les investigacions de Steve Paxton iniciades en aquell claustre  – com a nivell compositiu i conceptual. Res ha estat el mateix des de llavors.

De la pregunta: “Què hagués passat si els nois de Paris is Burning haguessin baixat a Judson Church?” surt (M)imosa. Dos mons, diversos fils comuns. La condició TRANS, per començar. Transgressora, transvestida, trans-tornada, transposada. Un gran contrast: Si un fou una nova llavor, bomba conceptual i contracultural sorgida del cor burgès, liberal i eminentment blanc de l’upper east-side de la ciutat; l’altre s’originava amb l’energia d‘una fuita, expulsat de les esquerdes del clavegueram social i amb un programa precisament anti-conceptual per mimètic, hiperdecorat i significant fins a la llaga. I un devenir: la transformació en producte i la parcial inoculació de l’èxit un cop absorbits per les indústries culturals, a partir dels anys noranta.

Per una banda, l’àlbum Vogue de Madonna i la gira que en seguí l’any 1990 van treure el fenomen dels Balls de la marginalitat per assolir la tant desitjada condició de producte pop (i si pensem en les drag queens dels seixanta, avui han escapat els bars d’ambient per ocupar espais de prime-time en formats tant actuals per estridents com el RuPaul’s Drag Race). Per l’altra, Anna Halprin (una de les primeres a Judson), ja veia l’any 1991 com la dansa postmoderna de Nova York havia abandonat l’ideal de l’art per l’art per transitar de tornada a un fer més ritual i mític. “Where else can it go?” – es preguntava – “Particularly with the world in the social, environmental, and political state it is in today, in such a state of ultimate crisis, postmodern dance is going to have to change to deal with more realistic content”. Aquestes paraules haguessin pogut ser dites ahir mateix; i les superestructures d’opressió econòmica política, social i patriarcal allí segueixen estant per qui les vulgui veure. Allò postmodern sembla, com el capitalisme neoliberal i colonial que en origen volia contravenir, un crepuscle en etern suspens.

(M)imosa és un exercici antropològic de creació col·lectiva que s’apropa a la història de forma no-progressiva. Antropologies similars: Schöneitsabend del duo austríac-neerlandès Florentina Holzinger/Vincent Riebeek (2015). Campions de la poètica de la descaradura, en aquesta peça busquen Nijinsky ballant Schéhérezade amb dildos, mirant de despertar un eco de l’efecte que el ballarí devia tenir en el seu context – per la seva destresa tècnica, l’erotisme de la seva androgínia, la radicalitat del seu idealisme. Més a prop destaca Anarchy, de Semolina Tomlic i Societat Doctor Alonso (2016), un homenatge al moviment anarquista dels vuitanta a Barcelona on les relacions de poder entre audiència i intèrpret – i les diferents llibertats de cadascú – són posades a prova amb un acompanyament de 40 guitarres elèctriques, una per espectador.

Totes aquestes propostes són hereves de la tradició postmoderna i de la dels Balls per la banda que els creadors fan el que els hi surt del gènere, tant a nivell compositiu com de contingut. Però també són mostres d’una moda molt actual: el reenactment, la reanimació de l’arxiu dels elements als que un s’aproxima filtrant-lo pel teixit del nostre entorn contemporani. Sembla que necessitem mirar enrere amb eines del present per falta d’esperança a l’hora de creure en un futur. El material d’experiències passades, tal com diu el col·laborador d’Angèlica Liddell Lenard Boyd Schurmann, és re-compost a (M)imosa per “constituir un marc virtual que permeti l’emersió d’un espai performatiu determinat” que faci present la condició d’espai d’alteritat que es troba en l’essència dels Balls i de Judson Church. Ni autenticitat, necessitat ni provocació es troben ja al centre de la proposta. Més aviat una reflexió: sobre la condició de performer o la condició de gènere, i sempre des de la distància imposada per la visita als que van obrir camí abans que ells.

Jordi Ribot Thunnissen

CECILIA BENGOLEA, FRANÇOIS CHAIGNAUD, MARLENE MONTEIRO FREITAS, TRAJAL HARELL presenten (M)imosa/Twenty Looks or Paris is Burning at The Judson Church al Mercat de les Flors els dies 24 i 25 de març de 2017 dins el cicle TRANSaccions

Webs creadors:

Trajal Harrell: http://betatrajal.org/home.html

Cecilia Bengolea & François Chaignaud: http://vlovajobpru.com/en/

Marlène Monteiro: http://cargocollective.com/marlenefreitas

Documental Paris is Burning:

Paris is Burning. Dirigida per Jennie Livingston (1990; Burbank, CA : Miramax Home Entertainment, 2005): https://www.youtube.com/watch?v=hedJer7I1vI

Madonna:

Vogue (cançó) : https://www.youtube.com/watch?v=GuJQSAiODqI

Strike a Pose (trailer): https://www.youtube.com/watch?v=NjE61zekOhI

RuPaul Drag’s Race et al:

RuPaul Runways: https://www.youtube.com/watch?v=PMDYA_6UXCo

Britain’s got talent. Yanis Marshall, Arnaud & Mehdi: https://www.youtube.com/watch?v=5sIBGAh2MTw

Judson Church:

Yvonne Rainier – No manifesto: http://www.1000manifestos.com/yvonne-rainer-no-manifesto/

Yvonne Rainier – Trio A (1965): https://www.youtube.com/watch?v=qZwj1NMEE-8

Deborah Hay – Solo (1966): https://www.youtube.com/watch?v=J8-GAwklVFw

Steve Paxton – Satisfying Lover (1967): https://www.youtube.com/watch?v=jhbhol7o9PM

Talking Dance, A conversation with Sally Banes and Yvonne Rainier: https://www.youtube.com/watch?v=cn6HtsbThKc

Bibliografia:

Cornelia ALBRECHT (ed.), Tanz (Aus)Bildung: reviewing Bodies of Knowledge, Epodium, München, 2006.

Sally BANES, Terpsichore in Sneakers. Post-modern Dance. Middletwon: Wesleyan University Press, 1978.

Jean BAUDRILLARD, La ilusión del fin o la huelga de los acontecimientos. Madrid: Anagrama, 1997.

Lennart BOYD SCHURMANN and Augustin Le COUTOUR: “You created me” Affective Technologies in Greek Performativity and Twenty Looks. 2015: http://s3.otherpeoplespixels.com/sites/10389/assets/77uaOQ03TW0c_hvq.pdf

Judith BUTLER: Performative Acts and Gender Constitution: An Essay in Phenomenology and Feminist Theory. Theatre Journal, Vol. 40, No. 4, pp. 519-531: https://www.amherst.edu/system/files/media/1650/butler_performative_acts.pdf

Ramsay BURT. The male dancer:bodies, spectacle, sexualities. London: Routeledge, 1995

Ramsay BURT, Judson Dance Theatre: Performative Traces. New York: Routeledge, 2006.

Omar, CALABRESE. La Era NeoBarroca. Madrid: Catedra, 1987

Mark FRANKO. Dancing Modernism/Performing Politics. Bloomingotn, Indiana University Press, 1995.

Sally GARDNER. What is going on in Post-Modern dance?. In Writing on Dance 18/19, pp: 181 – 193. 1988

Boyan MANCHEV. Transformance: The body of event. Dins de: ‘It takes place when it doesn’t. On dance and performance since 1989’. Frankfurt am Main: Revolver, 2006

André LEPECKI. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Barcelona: Mercat de les flors, 2008.

André LEPECKI, ed. Of the Presence of the body: essays on dance and performace Theory. Middletown: Wesleyan University Press, 2004

Joi-Marie McKENZIE, Underground Gay Dance Culture Keeps ‘Voguing’ Legacy Alive. Loop21.com, 2011: http://loop21.com/content/underground-gay-dance-culture-keeps-voguing-legacy-alive?page=1

Tricia ROSE. Nobody Wants a Part-Time Mother: An Interview with Willi Ninja. Dins de ‘Microphone Fiends: Youth Music & Youth Culture’. New York: Routledge, 1994

Chantal REGNAULT and Tim LAWRENCE, Introduction to Voguing and the House Ballroom Scene of New York City 1989-92. London: Soul Jazz Books, 2011

Marcia B. SIEGEL, Anna HALPRIN et al. What Has Become of Postmodern Dance? Answers and Other Questions. The Drama Review 36. 1991.

James F. WILSON, Bulldaggers, Pansies and Chocolate Babies. Ann Arbor: University of Michigan Press, 2010.

Numéridanse, on Reenactment: http://www.numeridanse.tv/en/themas/95_archives-heritage-and-recreation

Florentina Holzinger&Vincent Riebeek:

https://www.springutrecht.nl/programma/sch%C3%B6nheitsabend

https://vimeo.com/71505564

http://www.campo.nu/nl/artist/727/florentina-holzinger-vincent-riebeek

Semolina Tomlic & Societat Doctor Alonso:

https://voltarivoltar.com/2017/02/07/teatre-174-anarchy-%F0%9F%90%8C%F0%9F%90%8C%F0%9F%90%8C-antic-teatre-04-02-2017/

http://www.ara.cat/cultura/bomba-anarquista-Cau-lAntic-Teatre_0_1730826943.html

https://directa.cat/actualitat/anarchy-acords-del-kaos

Deixa un comentari