‘MEG STUART. O com parlar, amb contundència, de la fragilitat’, per Bàrbara Raubert

MEG STUART al Mercat de les Flors (novembre 2018)

Coreògrafa de llarga carrera, Meg Stuart ha transitat els estats emocionals més profunds en escena i al costat de totes les formes artístiques, ballant i dirigint indistintament, com a les obres amb les que es presenta a Barcelona.

Alguna vegada has presentat la Vetllada de Solos com si fos un monòleg intern, però, pels espectadors és possible seguir-hi algun tipus de fil de pensament?

MS: Són totes peces molt personals però molt diferents entre elles. Alguns dels solos són estudis a partir dels quals vaig desenvolupar peces de gran format, perquè jo sempre parteixo del treball individual -ballant sola a l’estudi-, i sovint necessito reconnectar amb la meva sensibilitat d’intèrpret i tornar a quedar-me sola a l’estudi, per poder avançar en una creació.

També hi ha solos que són més propers a un joc visual, com a Blancket Lady, que és un acte de transformisme a partir de la materialitat d’una manta. D’altres tenen una part d’improvisació important. Fins i tot de vegades sento que tenen un component xamànic, de ritual.

I d’alguns altres es podria dir que són un retrat de mi mateixa, fet des de dins o des de les presències que m’acompanyen. Per tant, en aquesta selecció de solos no es veurà un sol fil de pensament ni una sola persona, sinó moltes. A més, cobreixen un espectre temporal ampli, que va dels 90 fins avui, amb un diàleg musical que també m’agrada molt.

Sempre treballes la música a fons en les teves peces. El darrer cop que vas venir a Barcelona, l’any 2005 -l’únic fins ara- havies canviat la música de  Disfigured Study (1991) per adaptar-la al moment.I a Violet, que podrem veure ara, l’apartat musical és a càrrec de Brendan Dougherty, que toca en directe.

MS: Vull que la música es vagi construint amb la dansa i que el músic s’involucri en tot el procés de creació, des de l’origen. No vull ballar una música, ni que el músic m’hagi d’acompanyar. A més, m’encanta la música en directe. A Violet, el músic té una presència física com si fos un intèrpret més i per això és important el seu solo de 20 minuts que casi es converteix en un himne, mentre ell arriba a l’extenuació física, es transforma totalment. El que faig és aplicar idees coreogràfiques al cos del músic.

Aquest músic és un altre americà a Berlín, com tu. Què et va fer deixar Nova York per venir a Europa, ara fa més de 20 anys?

MS: Tenia 26 anys i em van convidar a fer una creació a Lovaina (Bèlgica) i vaig decidir que m’hi quedaria un any.. M’oferien les condicions per focalitzar-me en el meu treball -d’aquí en va sortir Disfigured Study, la meva primera peça completa- sense haver de buscar altres feines ni fer de cambrera, que és el que havia de fer allà, com molts altres col·legues, a Nova York no hi havia cap possibilitat de viure només de la creació. A Brussel·les, a més, vaig entrar en contacte amb gent d’arreu del món i de molts camps artístics diferents, i d’allà vaig passar a Alemanya, que es va convertir en casa i des d’on vaig poder treballar en molts altres països d’Europa.

Creus que encara és més fàcil treballar a Europa que als Estats Units, o l’Europa que vas trobar aleshores ja no existeix?

MS: A Europa vaig trobar-hi una facilitat per treballar i que hi havia moltes escenes diferents, no només una. L’escena americana la conec poc, ara mateix, però sé que hi ha molta gent jove fent-hi coses. Però sí, encara ara és molt més fàcil viure a Berlín que a Nova York, on els preus de l’habitatge són impagables. És clar que tot ha evolucionat i que ara aquí patim una crisi econòmica i política amb una forta deriva cap al conservadurisme. Però, de fet, si miro enrere, diria que la gent de l’art sempre hem viscut en crisi.

Enguany has rebut el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia per la teva carrera, un guardó que abans havia distingit Merce Cunningham (1995), Pina Bausch (2007), William Forsythe (2010) o Sylvie Guillem (2012), entre d’altres. Què ha significat per a tu?

MS: Sobretot ha comportat que em fessin un munt d’entrevistes – com aquesta- i que hagués de passar per un procés d’autorevisió. També ha estat bo per a la meva família i pel meu fill de 16 anys: per fi han entès a què em dedico. Però realment no pensava que ja hagués fet una carrera, encara no!

Al Mercat de les Flors, a més dels solos i de Violet, també podrem veure la pel·lícula Before we go (2014), de Jorge León, on actues amb Benoît Lachambre i Simone Aughterlony, junt amb tres persones malaltes per parlar sobre el final de la vida. Què et va empènyer a tocar un tema tan delicat?

MS: El meu pare té Alzheimer des de fa anys i estic molt sensibilitzada amb el tema, a nivell personal. A nivell artístic, trobava que era molt interessant la barreja entre fantasia i realitat, vídeo-dansa i documental que proposava Jorge León.

Ja us coneixíeu, amb Jorge León?

MS: Sí, fa molts anys que ens coneixem, ja havíem col·laborat en altres ocasions, i sabia que la seva aproximació al tema seria amb tot el respecte, la delicadesa i el compromís. Per això vaig acceptar. El procés que vam fer en residència a l’Òpera de la Monnaie (a Brussel·les) va ser llarg i vam tenir temps de descobrir per on havíem d’anar, no existia una idea prefixada. Però jo sabia que n’aprendria molt.

I, va ser així? Què en vas aprendre?

MS: Em va commoure el treball que vam fer, la trobada -poc habitual- entre l’economia de les cures i l’art. Quan ballem, sovint entrem en una bombolla, com si estiguéssim sols al món. I si ballem amb altres intèrprets, tots fem igual, ballem per una gent que tenim davant però que ni veiem. Penso que és important sortir d’aquesta bombolla i tocar la realitat, tocar la gent real.

La fragilitat humana, el tremolor sota la pell, sembla estar en la base del teu cos coreogràfic, lluny de la idea del ballarí superhome i virtuós.

MS: És veritat, m’interessa la fragilitat del cos, veure el buit que hi ha entre els desitjos i la realitat. La dansa que és pur virtuosisme no m’atrau, prefereixo un cos que es qüestiona, que entra en conflicte amb ell mateix, que absorbeix les contradiccions de la vida i la complexitat de les relacions. Tot això és el que ens fa humans, a més de ballarins. Però també confio en la capacitat d’autodescobrir-nos sense buscar respostes.

Entre el 7 i l’11 de novembre de 2018, MEG STUART al Mercat de les Flors presentant ‘An evening of solo works’ i ‘VIOLET’

A més, el 8 de novembre podrem veure la projecció de la pel·lícula ‘Before We go’

La coreògrafa i ballarina nord-americana, que actualment viu i treballa entre Berlín i Brussel·les, ha rebut el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per la seva carrera

Per a més informació i compra d’entrades punxa aquí

Enllaços d’interès

Web de la companyia:

http://www.damagedgoods.be/

Links de vídeo:

Disfigure Study (1991) – Meg Stuart/Damaged Goods (Full work, remake 2002)

 

Violet (2012)

 

Concert de Brendan Dougherty

BRENDAN DOUGHERTY

Altres links:

Bloc Centdanses: el “solo”

http://centdanses.mercatflors.cat/2-dansa-de-solo/

 

Bibliografia:

Bannon, Fiona (2018): Considering Ethics in Dance, Theatre and Performance, Springer.

Bissell, Bill; Linda Caruso Havilland (2018): The Sentient Archive. Bodies, Performance and Memory, Wesleyan University Press.

Brandstetter, Gabriele (2015): Poetics of Dance.Body, Image and Space in the Historical Avan-tgardes. Oxford University Press.

Dries, Luk van den; Maaike Bleder; Steven de Belder (eds. 2002): Bodycheck. Relocating the Body in Contemporary Performing Art, Rodopi.

Siegmund, Gerald (2006): Abwesenheit. Eine performative Ästhetik des Tanzes. William Forsythe, Jerôme Bel, Xavier Le Roy, Meg Stuart, Verlag transcipt, Bielefeld.

Stuart, Meg; Jeroen Peeters (ed. 2010):Are We Here Yet?, Les Presses du Réel, Paris.

Suart, Meg, Goksu Kunar (ed. 2016): Make the First Move, Mono.kultur.

Deixa un comentari