‘Les coses clares que la dansa espessa’ per Jordi Ribot Thunnissen

Through the animal kingdom
The news was spreading fast.
No beak, no claws, no feather,
No scales, no fur, no gills,
It lives in the trees and the water,
In the soil and the snow and the hills,
And it kills and it kills and it kills.

Brian Patten

“Where civilization entailed the corruption of barbarian virtues and the creation of dependent people, I decided, I was opposed to civilization.”

― J.M. Coetzee, Waiting for the Barbarians

And the first rude sketch that the world had seen was joy to his mighty heart, till the Devil whispered behind the leaves ‘It’s pretty, but is it Art?’

Rudyard Kipling

Fins a quin punt la dansa pot o té el deure de ser política? El debat sobre el grau de compromís de l’art escènic amb el devenir de la societat és sens dubte un dels debats mes vigents i interessants que ens queden. Tot i tot. Tot i ser mes vell que la picor de Plató. Coreografia, transformació, provocació, participació, collage, DIY, el lloc de l’espectador, tria i remena.

No ens cansem de citar Rancière des que publiqués l’any 2004 L’espectador emancipat, però és que en aquest text es resumeix el quid d’algunes qüestions sense permís d’escapatòria. En l’intent de salvar el teatre com a lloc que servís d’alguna cosa a la societat – contravenint la versió platònica que ens fa espectadors passius, encantats miradors d’ombres dins la caverna – Brecht i Artaud van proposar a principis del segle XX dos camins diferents per redefinir-lo. No obstant, diu Rancière, cap d’ells trencava amb el model de subjugació de l’espectador – stultification – sinó que simplement en re-ubicaven els elements. L’un, aspirant a canviar la manera de mirar de l’espectador – i per tant mantenint la seva condició de persona-que-mira-el-que-un-altre-li-diu – l’altre empenyent l’observador a abandonar la cadira per prendre consciència del seu rol col·lectiu com a públic/partícip d’un esdeveniment teatral convertit en experiència del real. L’emancipació en canvi, i cito, tindria lloc només “quan ens adonem que mirar també és una acció que confirma o modifica aquesta distribució [del que és visible] i que el fet d’interpretar el món és, per si mateix, una manera de transformar-lo, de reconfigurar-lo”. Rancière parteix de la base que tot espectador és en si mateix actor de la seva pròpia historia, no només al teatre sinó a tot arreu. L’experiència teatral com un esdeveniment més, al mateix nivell que una tarda de mercat on els individus que comparteixen espai segueixen teixint el seu propi poema amb el poema que se’ls presenta. El fet visual – espectacular –; l’intercanvi entre el que un fa i l’altre veu no entès per tant com un esdeveniment de causa/efecte sinó com un espai compartit d’ignorància on la mediació visual de l’espectacle obeeix lleis pròpies. Lleis que per reblar el clau poc tenen a veure amb la transmissió d’un missatge predeterminat: “L’alumne aprèn com a conseqüència de la mestria del seu mestre i no pas dels seus coneixements”.

Val a dir que Marina Mascarell no és una creadora emblemàtica a l’hora de fer certs els postulats de Rancière pel que fa a la redefinició del rol de l’espectador. Hi ha creadors que s’han aventurat en aquest ideari de forma molt més conscient i programàtica, com ara Roger Bernat amb Pendent de vot o Numax-Fagor-Plus, presentada aquesta temporada a la Sala Hiroshima de Barcelona. Però Mascarell sí que forma part d’un grup creixent de creadors en dansa que han perdut la por a carregar els seus espectacles de contingut polític clar; mal que li costi a la dansa la seva pressuposada i sacrosanta autonomia de qualsevol altre medi de comunicació que no sigui el moviment. Per exemple, agafant la paraula sense embuts perquè volen parlar – literalment – d’alguna cosa. Mascarell vol qüestionar; posar temes candents sobre la taula de forma clara i despertar les mateixes preguntes que ella se’n fa a l’espectador.

Són camins ja llaurats per altres. Lloyd Nelson i DV8 són de cita obligada – Can we talk about this? ; To be Straight with You ;  John – Bill T. Jones – Fondly we hope… Fervently do we pray – Sidi Larbi Cherkaoui – Babel – o la companya de generació de Mascarell Crystal Pite – The You Show o  The Statement, estrenada per l’NDT aquesta temporada; entre d’altres. La construcció d’una dramatúrgia més enllà dels recursos estrictament coreogràfics, primer; i el text com a company de viatge, després; tenen el potencial de constel·lar qüestions concretes i políticament sensibles sense renunciar a l’expansió de les mateixes en la seva transmissió espectacular – visual. Evitant moralines fàcils, sense utilitzar la trona de l’escenari com si fos una cadira de predicador.

La darrera peça de Mascarell, It is like a large animal deep in sleep, va ser una prèvia de la manera de fer que retrobem a Mongrel. Partint d’un poema de Bukowsky i de la noció de llibertat de l’individu en relació a si mateix i a una comunitat; a l’espectador se li servia un ventall de possibles aproximacions al tema a través del moviment i la paraula. L’espectador podia escollir – lliurement però abans d’entrar – si volia seure còmodament a una butaca o a l’escenari, on se li demanaria de seguir un guió de petites accions durant la funció. Els textos utilitzats pels intèrprets sorgien en part d’entrevistes amb gent d’a peu de carrer, i una escenografia formada de caixes de cartró simbolitzaven sense necessitat de manual de descodificació ara una paret, ara una frontera, ara un camí, ara un ramat d’ovelles, etc. Un sortia de l’espectacle amb el cap calent, i no per excés d’interrogants sobre com s’havia de mirar l’espectacle, sobre el propi rol com a observador; sinó calent de qüestions sobre el tema escollit, sobre les aproximacions vistes en forma de constel·lació. Sortia escrivint poema propi.

A Mongrel – literalment gos sense raça – Mascarell s’aproxima a la noció del nouvingut. Del nouvingut com una glopada d’aire fresc que no inhalem perquè estem massa ocupats esbufegant-lo com una amenaça. Les Lleis de Jante, expressió escandinava sorgida d’una novel·la de principis del segle XX, serveixen de tret de sortida per la dramatúrgia. Les lleis tipifiquen – i topifiquen, val a dir – les normes d’assimilació que haurien de seguir els membres d’una comunitat petita, de poble, on les fronteres mentals es pressuposen altes i gruixudes com parets d’església; amb la mateixa pudor d’humit. Són un símbol de com el col·lectiu pot girar-se en contra d’un individu, especialment aquell que vingui de nou: ‘No et pensis que ets millor que nosaltres. No et riguis de nosaltres, no et pensis que ens pots ensenyar res’. Etc. Penso en llibres com Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee o l’al·legoria de Philippe Claudel Le Rapport de Brodeck, on l’autor mira de concentrar els mals de la humanitat en la vergonya, la culpa i el silenci còmplice d’una petita comunitat: Hi arriba un estrany estranger en temps estranys i sembla lògic, inevitable, que hagi de morir. El boc expiatori, la falsa promesa de salvació de la comunitat mitjançant la sang del que acaba d’arribar.

Amb text o sense no és un tema que es pugui adreçar a la lleugera, però sí que clama a ser adreçat una i les vegades que calgui. No per oportunisme: per urgència. Sobrepassades les preguntes conceptuals, avorrits del confort que suposa, avui, anar a veure peces on els ballarins es mouen molt però no mouen ni remouen gaire res, els exercicis de dramatúrgia escènica i coreogràfica que aposten totes les cartes a mostrar sense complexos les coses com són – COMPLICADES – poden esdevenir l’aire fresc que Mascarell vol posar en valor. Tal com escrivia Roberto Fratini en referència a Can we talk about this? de DV8 en un article d’aquest mateix blog: “Fue electrizante ver cómo el ataque frontal a la moraleja secretamente inicua del multiculturalismo políticamente correcto terminaba trocándose implícitamente en un ataque frontal a toda esa danza que no osa hablar por miedo a perder los requisitos de astucia formal, finura conceptual y buena conciencia cívica que la hacen, a su vez, tan políticamente correcta y, por mucho que le guste cultivar el mito de su propia disidencia, tan políticamente inocua”.

Mascarell és una creadora intel·ligent, cabal, i un animal social que creu en el poder de transformació de la creació artística; en que la dansa és co-responsable de la missió de les arts de sacsejar la realitat, encara que sigui a petita escala. Però no es crema com un bonze. Fa un exercici honest de qüestionament de la realitat que l’envolta dins el marc creatiu i de producció que aquest món nostre – tan fatídicament capitalista – li permet. Racine avisa: la hibridació per si mateixa o la recerca d’un nou Gesammkunstwerk que pogués amplificar l’efecte de l’espectacularitat fins a aconseguir que es tornés un revulsiu real per la revolució de la mentalitat col·lectiva és una fal·làcia que només porta a la perpetuació del model consumista de l’art present. D’acord. Però a la vegada, som on som i fem el que fem assumint contradiccions i hipocresies. Jo escric aquest article per a tots els públics i perquè la gent l’entengui. Faig ús del llenguatge i miro de no excedir-me en digressions personals. Procuro que les frases siguin succintes, no defujo alguns cops d’efecte – la picor de Plató, rodoli! – i no per això renuncio, crec, a deixar la porta oberta a que cada lector se’n formi la seva pròpia idea. En el marc d’una generació esgotada d’excessiva conceptualització perquè sí, Mascarell és una de les creadores del nostre avui europeu que escull ancorar i conduir el poder amplificador del moviment i la coreografia – mitjançant recursos com la dramatúrgia i el text – per tal d’adreçar la complexitat de problemàtiques concretes. Sense defugir cops d’efecte i procurant, també, entretenir. Demanant que es pagui entrada i que se li concedeixi subvenció. Emplenant sala.

La carrera de Marina Mascarell s’ha forjat, principalment, en aquest lloc de pas que són els Països Baixos, i en part en aquesta companyia de referència que és el Nederlands Dans Theatre (NDT). El seu recorregut comparteix així – volgudament o no – d’una manera de fer molt holandesa que precisament l’NDT va inaugurar: el desplaçar els límits de l’expectativa, fent ús de totes les eines i recursos del propi temps, per construir llenguatges propis. En un país sense tradició, el camp de la dansa a mitjans segle XX estava sembrat de possibilitats, i va ser llaurat amb gana. A una primera generació de coreògrafs – Hans van Manen, Rudi Van Dantzig, Glen Tetley, etc. – van seguir noves fornades comercialment atractives i poèticament bombàstiques: Jirí Kylián, Nacho Duato, Alexander Ekman, Lightfoot&Leon. Avui, el forn segueix viu: La ja mencionada Crystal Pite, Gay Behar&Sharon Eyal, Marco Goecke. Tots a la seva manera, cadascun amb les seves imatges, metàfores, temes o vocacions, segueixen fent ús de la forma i l’excel·lència tècnica dels seus intèrprets sense complexos. Sense preguntar-se en sentit estricte la dimensió política del cos que presenten en tant que tal; però sovint fent-lo servir políticament en tant que ficció representada a traves del seu moure’s. Marina Mascarell, que després del seu pas per l’NDT va començar a endegar projectes propis als Països Baixos i arreu, defuig la conceptualització excessiva a través de recursos com el text; i suma sempre el potencial de la dansa d’espesseir qualsevol idea. De la mà de la companyia de l’òpera de Göteborg en aquest cas, ens la llança directa a la cara i perquè faci mal: ‘Mongrel? Mongrel tu’.

Jordi Ribot Thunnissen

 

La GÖTEBORGSOPERANS DANSKOMPANI presenta la coreografia de MARINA MASCARELL Mongrel al Mercat de les Flors del 6 al 8 de maig

 

Web de la companyia:
www.marinamascarell.com // http://en.opera.se/

Bibliografia

Antonin Artaud, El teatro y su doble. Edhasa, 2011

Maaike Bleeker, Visuality in the Theatre (The locus of looking). Palgrave Mc Millan, 2008

Roger Bernat i Ignasi Duarte (ed.). Querido Publico, Centro Parraga, 2009

Ana Buitrago (ed.),  Arquitectures de la Mirada, Cos de lletra, Barcelona, 2009

Albert Camus, L’estrany. Editorial Proa Butxaca. 2002

Paul Claudel, El informe de Brodeck. Salamandra, 2007

J.M. Coetzee, Waiting for the Barbarians. Penguin Books 1982

Herman Hesse, Le loup des steppes. Calmann-Levy, 2006

Aldus Huxley, Un mundo feliz. Plaza y Janes, 1991

Jordi Oliveras (ed). Sis propostes per reapropiar-nos de la cultura. Raig Verd Editorial, 2016

Magda Polo, Roberto Fratini, Bàrbara Raubert. Filosofia de la danza. Universitat de Barcelona, 2015

Jacques Rancière, El Espectador Emancipado, ELLAGO, 2010

Videografia i altres links d’interès

It is like a large animal deep in sleep – Marina Mascarell. https://www.youtube.com/watch?v=GPculZgiyO8
I had a blue bicycle, they have my blue bicycle – Marina Mascarell. https://www.youtube.com/watch?v=JBMeV3GjISA
Today your black shoes are grey – Marina Mascarell. https://www.youtube.com/watch?v=lWtE_kO23kM
Entrevista a Marina Mascarell, sobre Mongrel: https://vimeo.com/141644736 , https://www.youtube.com/watch?v=fDNdvpINxlI
Roger Bernat, fragments sobre el cos del public http://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/documents/ddt/ddt16/DDT16.02.3Fragments.pdf
Crystal Pite. Speech: Conflict is vital: https://www.youtube.com/watch?v=QG5S31Q7DPM&ebc=ANyPxKqMEVdSCZJxGHrRSt-uGPVRrej1NaUniSdc6UVQ8mYqk2z3xH4iM7YPqHyiVHchQf__o2mdi782qcScPG2zKbNCicIiNw
Lloyd Nelson sobre les critiques rebudes a Can we talk about this: https://kenanmalik.wordpress.com/2012/05/28/lloyd-newson/
Conferència de Jaques Rancière sobre Democracie(s), després de la representació de Numax-Fagor-Plus de Roger Bernat: https://soundcloud.com/roger-bernat-269429877/jacques_ranciere_toulouse
Roberto Fratini. “Danzar las cosas por su nombre”. Sobre DV8: http://mercatflors.cat/blog/danzar-las-cosas-por-su-nombre-por-roberto-fratini/
Barbara Raubert, “Jo i els altres”. Sobre Hofesh Schechter: http://mercatflors.cat/blog/jo-i-els-altres-per-barbara-raubert/
Cicle de conferències al Goethe Institut Barcelona: “Right to move – Llibertat de moviment” https://www.goethe.de/ins/es/ca/sta/bcn/ver.cfm?fuseaction=events.detail&event_id=20725252
Instintos ocultos – Leo Bassi. https://www.youtube.com/watch?v=MQWASMzbpOw
Fondly do we hope… Fervently do we pray – Bill T. Jones: https://www.youtube.com/watch?v=mGvfK_M-uhQ
Babel – Sidi Larbi Cherkaoui. https://www.youtube.com/watch?v=GhTQ86gY3qk
Can we talk about this? – DV8/Lloyd Nelson. https://www.youtube.com/watch?v=ESDkAlpTMQg
Political Mother – Hofesh Schechter. https://www.youtube.com/watch?v=c3UESGMPXao
Bedroom Folk – Gay Behar & Sharon Eyal. https://www.youtube.com/watch?v=GmVS1LvD1qU
The Statement – Crystal pite. https://www.youtube.com/watch?v=rragD1P34NA
The You Show – Crystal Pite. https://www.youtube.com/watch?v=Z38suCkaISI
Situation – Hans van Manen. https://www.youtube.com/watch?v=1_w7OX6QtaU
Monument for a Dead Boy – Rudi van Dantzig. https://www.youtube.com/watch?v=5d121fIEBbM&nohtml5=False
Chamber – Medhi Walersky. https://www.youtube.com/watch?v=EdTtHfmvM9s
Bella Figura – Jirí Kylián https://www.youtube.com/watch?v=InVnSbqEJpY

 

Deixa un comentari