‘A propòsit d’inTarsi’, per Jordi Jané

A propòsit d’inTarsi (EIA), per Jordi Jané

La Companyia de Circ “eia” torna al Mercat aquestes festes de Nadal amb el vibrant espectacle inTarsi, estrenat en aquest mateix escenari l’abril de 2016

SUMARI
1. Una trajectòria coherent
2. inTarsi: concepte i continguts
3. L’eficaç estratègia dels work in progress
4. Personatges, performers o persones?
5. Dramatúrgia, cinesi, narrativitat
6. Dansa, circ i abstracció
7. Temàtiques trending topic

1.- Una trajectòria coherent
Fundada el 2009, la Companyia de Circ “eia” es va donar a conèixer el 2011 amb Capas, un espectacle de circ contemporani que la companyia confessava que era un reflex directe de les dèries i vivències personals dels seus integrants. Els quatre acròbates s’havien format en diferents escoles de circ, teatre gestual i educació física (Carampa i RESAD, Madrid; DOCH, Estocolm; INEF Galícia i ISEF Nàpols). Després d’haver-se rodat en algunes companyies de circ, van decidir treballar junts per les afinitats artístiques que comparteixen.

Aquesta companyia elabora circ d’autor mitjançant la creació en col·lectiu, amb la col·laboració externa de persones pròximes als seus criteris estètics (els circaires Roberto Magro, Jordi Aspa i Bet Miralta; el músic i compositor Cristiano della Monica; l’ex-Archaos Sarah Sankey; els coreògrafs Michele Man i James Hewison o l’entrenador de dansa acrobàtica Christian Vippola).

La Companyia de Circ “eia” enfoca cada creació des d’un decidit treball de recerca que abasta tots els àmbits de la producció escènica: de la idea inicial fins al moviment, l’escenografia, els aparells i l’attrezzo, passant pel vestuari, les atmosferes emotives i l’estricte control de la dramatúrgia. A més, sotmet regularment l’estat dels seus processos de creació a la valoració del públic, com veurem més endavant. Lògicament, amb aquesta exigència en els plantejaments, els processos de creació dels seus espectacles són necessàriament llargs: inTarsi es va gestar durant tretze mesos (febrer 2015–abril 2016).

Els tres espectacles produïts fins ara per la companyia (Capas, 2011-2015, ja fora de repertori; inTarsi (2016) i Espera (2017) han voltat arreu d’Europa. Capas va merèixer el Premi de Circ Ciutat de Barcelona 2011, el Zirkòlika 2011 al millor espectacle de sala i el Premio de Circo Emilio Zapatero (TAC Valladolid 2012). Per la seva banda, InTarsi ha guanyat el Premi Especial del Jurat dels Premis Zirkòlika 2016 i el Premio Max de las Artes Escénicas 2017 al Millor Espectacle Revelació.

Permeteu-me un excurs
He volgut citar el tema premis pel fet que, encara més que en altres arts escèniques, els premis al circ són vitals per a la projecció pública de les companyies i per a la dignificació d’aquest sector artístic. Els premis al circ seran de capital importància mentre aquesta art escènica continuï infravalorada en les programacions regulars dels espais escènics del país, que encara avui continuen considerant el circ com a espectacle infantil i/o familiar, susceptible de ser programat durant les festes de Nadal i poca cosa més.

Vull remarcar molt especialment que la desaparició dels Premis Nacionals de Circ atorgats per la Generalitat entre 2005 i 2012 (eliminats el 2013 pel desinterès i la nul·la sensibilitat vers el sector circense demostrats pel conseller Mascarell), ha fet molt de mal al desenvolupament i el prestigi social del circ fet a Catalunya. ¿S’ha plantejat el CoNCA revertir aquesta destralada? Atenent a l’informe anual presentat per aquest organisme el passat 3 de novembre, la pregunta és de resposta incerta, però és absolutament pertinent.

2.- inTarsi: concepte i continguts

Amb aquesta creació volem acompanyar el públic
a submergir-se en un món familiar,
un univers fet de bocins de vida pels quals hem passat tots:
volem compartir una experiència humana amb l’espectador.

(Companyia de Circeia”)

El títol inTarsi (in en minúscula per significar la voluntat d’anar a fons; T en majúscula per subratllar la dificultat d’aquest anar a fons) és una triple metàfora que defineix, alhora, el concepte “eia” de creació en equip, la conjunció de narrativitat i cinesi que caracteritza aquest espectacle, i la seva concepció unitària pel que fa a l’escenografia i els aparells de circ.

Els ebenistes italians denominen ‘intarsio’ el treball de marqueteria consistent a encaixar petites peces de diferents materials, formes, textures i colors en un conjunt que, tot conservant les característiques pròpies de cada petita peça, contribueix a embellir i atorgar personalitat al moble en construcció. La marqueteria és un treball artesà que vol ofici, paciència i delicadesa. inTarsi és un espectacle vitalista i divertit que ha estat construït precisament amb aquest objectiu i amb aquests requisits. El resultat en escena és un treball de marqueteria perfectament encastat, compost de quatre individualitats autònomes i diverses entre si, que sense perdre gens de personalitat s’integren en un espectacle compacte tot enriquint-se mútuament.

3.- L’eficaç estratègia dels work in progress
A diferència del teatre de text, en què l’argument i el guió de l’obra preexisteixen a la posada en escena, els espectacles de circ contemporani se solen crear des de zero. En general, parteixen d’una idea que es va desenvolupant mitjançant improvisacions que generen un material escènic que després caldrà triar, essencialitzar, endreçar i polir durant el procés de muntatge. És una feina que té molt a veure amb l’artesania escènica, especialment si parlem de creacions d’autor.

Els processos de creació d’espectacles com inTarsi són llargs perquè durant l’etapa d’improvisacions exigeixen un temps de concreció i maduració de la idea inicial; cal projectar, construir i experimentar un nou espai escènic (i de vegades aparells circenses específics, que sovint voldran temps per adaptar-hi les habilitats circenses dels artistes), cal assajar sobre una estructura dramàtica encara provisional i, en un determinat moment, presentar l’estat de la creació a un públic reduït per comprovar com funcionen determinats fragments de l’espectacle. Les mostres dels work in progress en públic són una eina excel·lent per comprovar i afinar aspectes com els ritmes i els tempos, l’ordre de les seqüències i fins i tot per descartar alguna escena.

Un cop l’espectacle acabat, les primeres funcions després de l’estrena li serviran per conquerir la personalitat i la contundència definitives. He pogut seguir l’evolució del work in progress d’inTarsi en tres moments diferents del procés. La següent transcripció literal d’algunes de les meves notes de visionat crec que reflecteix la feina feta per la companyia i l’evolució positiva del procés de creació entre les tres dates que refereixo.

La Central del Circ, work in progress 4.3.2016.- Espectacle llarg, tendint a repetitiu pel continu traginar d’elements escenogràfics amunt i avall, que dificulta i frena la dinàmica general. Moltes accions també repetides i d’ordenació qüestionable. L’inici és exasperadament lent. Falten trencaments de ritme en tot l’espectacle. Hi ha moments interessants que es dilueixen en el no-res, com la progressió d’enumeracions de Manel Rosés “peu, mà, mà, peu, folklore”, etc., que després no empalma amb res que en reculli la intensitat. Massa moments foscos, massa moments lents.

Mercat de les Flors, 22 d’abril 2016 (estrena).- La metàfora “intarsio” funciona gairebé a la perfecció, i auguro que d’aquí a quatre o cinc funcions ja podrem eliminar el “gairebé”. Els números solistes contribueixen al lluïment personal de quatre artistes que elaboren un excel·lent treball de conjunt. Un regal de bellesa circense i bones vibracions.

Fira Tàrrega, 11 de setembre 2016.- La millor, més rodona, vital, ritmada, precisa i ajustada de les tres funcions que he vist. Tot està al seu lloc, l’inici és contundent, els canvis de ritme entren bé, la música és perfecta, ells estan impecables, físicament i actoralment (tot i que continuo qüestionant l’off de veu del genial Armando Rabanera). El fil relacional entre els personatges evoluciona àgilment. El públic ha xalat de valent: ovació de gala, tothom dempeus.

4.- Personatges, performers o persones?
Acabo de parlar de “fil relacional entre els personatges”. Però ¿podem parlar de personatges, en circ contemporani? ¿O avui l’artista de circ s’acosta més aviat a la figura del performer-ésser-que-viu-en-l’escena de les anomenades “arts vives” i les “dramatúrgies d’allò real”?

Encara més dubtes: aquest “performer-ésser-que-viu-en-l’escena” ¿no seria la versió 21th Century d’una maionesa Artaud–Grotowsky–Living Theatre en confluència amb Hans-Thies Lehmann i les seves teories del teatre post-dramàtic?

Sobre el tema personatges, remeto el lector a l’enllaç amb una conversa mantinguda la tardor del 2011 amb el circaire Johnny Torres, publicada al número 30 de la revista Zirkòlika (v. Bibliografia i Enllaços al final de l’article).

Al començament estàveu ocupats en la interpretació;
d’allà heu passat a la representació;
ara penetrareu en la revelació.
D’ara endavant revelareu aquelles coses invisibles
que només percep la mirada interior.

(Gordon Craig)

No sé si són personatges, però el cert és que a inTarsi, “el fil relacional” entre els quatre éssers humans que hi ha en escena llisca de manera molt àgil en un encadenat de seqüències de ritme trepidant, esquitxades quan convé amb moments de calma i/o humor que són funcionalment similars a les entrades de pallassos en el circ tradicional. Com a la vida quotidiana, aquests personatges (?) comparteixen un espai físic i unes situacions que els aboquen a experimentar una àmplia gamma de sensacions, sentiments i reaccions que van de l’alegria al sarcasme passant per moments de tensió, seducció, tendresa, desdeny, complicitat, rebuig, deseiximent, i fins i tot un punt de soterrada crueltat. Tot absolutament humà i perfectament identificable per part de l’espectador. Però, tot i que el nom no fa la cosa, em continuo preguntant: són personatges?

5.- Dramatúrgia, cinesi, narrativitat

Existeix una poesia per als sentits,
igual que n’existeix una per al llenguatge.
Això permet substituir la poesia del llenguatge
per la poesia de l’espai, que es desplegarà
en l’àmbit del que no pertany estrictament a les paraules.

(Antonin Artaud)

Fa un moment he esmentat algunes de les sensacions, sentiments i reaccions que viuen i transmeten els personatges (?) d’inTarsi. Els quatre artistes en escena fan arribar tot aquest univers sensible a l’espectador mitjançant especialitats acrobàtiques i d’equilibri executades amb gran solvència tècnica (perxa xinesa, banquines, minitramp, mans a mans, cascades, dansa acrobàtica i bàscula). Aquests quatre circaires combinen frenèticament les seves virtuosístiques habilitats amb una esbojarrada capacitat de joc, una banda sonora que encaixa com un guant amb les situacions plantejades i fins i tot arriben a salpebrar formalment el conjunt amb subtils incursions al friquisme i al burlesc cinematogràfic.

Sento una gran admiració i un enorme respecte pel circ clàssic, perquè a mi, com al poeta Foix, també m’exalta el nou i m’enamora el vell. I és precisament per aquesta admiració i per aquest respecte que em sento lliure d’afirmar que una de les diferències fonamentals entre el circ clàssic i el circ contemporani és que, així com el circ de tradició es basa en el “mira què sé fer”, el circ contemporani d’autor proposa un “mira què et dic amb el que sé fer”. Perquè, en efecte, tots aquells elements que el circ tradicional pondera i subratlla (de vegades fins a l’exasperació): repte, perill, bellesa, novetat, sorpresa, exotisme, perfecció, virtuosisme…, el contemporani els sol convertir en un arriscat camí d’investigació més que no pas en estricta finalitat. I és que, com saben molt bé els ballarins, el llenguatge corporal és capaç de generar sentit, context i dramatisme. Això és com dir que, un cop deslliurades (almenys en bona part) del seu compromís de sorprendre i meravellar l’espectador, en el circ d’autor les especialitats circenses han assolit la categoria de llenguatge escènic –és a dir, han deixat de ser finalitat per esdevenir vehicle d’un argument, un missatge, una idea, una abstracció, un univers poètic… És així que podem parlar d’escriptura i de dramatúrgia circenses, de la mateixa manera que en dansa parlem de coreografia i en teatre de dramatúrgia i dramaturgisme.

Ara bé: un cop assumit que les habilitats circenses són llenguatge –i, doncs, codi de transmissió poètica–, el repte següent és de caràcter dramatúrgic: consisteix a saber amalgamar en un discurs unitari les especialitats circenses (llenguatge cinètic) i la narrativitat de l’obra en qüestió (llenguatge no textual, en la majoria dels casos). És públic i notori que no tots els actuals espectacles europeus de circ d’autor superen aquest repte dramatúrgic.

Però InTarsi l’ha superat amb escreix, i contradiu així un dels supòsits que la dramaturga circense flamenca Bauke Lievens exposa en la seva interessant i provocadora Primera carta oberta al circ de desembre de 2015 (First open letter to the circus: The need to redefine). Lievens hi afirma que, en nouveau cirque, els números de circ sempre interrompen la narració, perquè –ho diu ella– és impossible de combinar números de circ i narració en un tot harmònic: “En el moment de perill físic (de presència), la història (la re-presentació), simplement s’atura. […]. La majoria d’espectacles actuals de circ continuen funcionant així, és a dir que no funcionen en absolut”.

The failure of nouveau cirque was in trying to combine real presence with make-believe at exactly the moment when the innate qualities of circus resonated with the emergence of post-dramatic theatre. This is why, in the nouveau cirque, circus acts always interrupt the narrative. It is simply not possible to combine the two in one smooth whole. At the moment of physical danger (of presence), the story (the re-presentation) simply stops. […].The majority of the circus performances that we make today still function like this — which is to say that they don’t function at all.

De manera que, a tenor del resultat dramatúrgic i el posterior recorregut contractual d’inTarsi, és oportú de preguntar-nos si és que Bauke Lievens no ha contemplat totes les possibilitats, o és que hi ha tendències de circ d’autor que ja han assumit (conscientment o no) les teories post-dramàtiques de Lehmann i realment estem començant a superar aquella tendència escènica que entre els 70’ i els 90’ del segle XX vam anomenar nouveau cirque.

Sigui com sigui, el crit d’alerta de Bauke Lievens no és gratuït, perquè està basat –com ella mateixa exposa– en “the majority of the circus performances that we make today”, apreciació que jo mateix comparteixo, perquè veig al voltant d’un centenar d’espectacles de circ a l’any, un bon percentatge dels quals presenta considerables mancances de dramatúrgia.

El problema real és que traspassar la proesa física del circ clàssic a una creació de circ contemporani amb missatge planteja un seguit de reptes dramatúrgics que molt sovint són difícils de resoldre. Aquest (i torno a Bauke Lievens) és un trencacolls que preocupa els teòrics circenses d’ençà que l’evolució del nouveau cirque cap a la fórmula més contemporània de circ d’autor exigeix nous plantejaments dramatúrgics que harmonitzin la forma, el contingut i el context dels espectacles.

Val a dir que el sector circense català es va fent cada cop més conscient d’aquesta problemàtica. Sense anar més lluny, el passat 10 d’octubre l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) celebrava a La Central del Circ una Jornada de professionals molt significativament titulada Què és la dramatúrgia?, en què es va discutir sobre dramatúrgia, creació i llenguatge escènic. Temes destacats de les conclusions redactades per l’acròbata aèria i organitzadora de la Jornada, Vivian Friedrich (v. Enllaços):

˃ El cos no és l’únic element important en circ
˃ Importància del paper que les pantomimes circenses van tenir fins ben entrat el segle XX en la fórmula de circ modern instaurada per Philip Astley el 1768. (Jo hi afegiria que la pantomima  –cinesi i narrativitat– no està esgotada, com demostra l’ús que encara en fan alguns circs de tradició europeus. Recordo una pantomima presentada el 1992 pel Gran Circo Mundial sobre el Quinto Centenario del Descubrimiento de América, amb gran desplegament de llenguatge corporal, escenografia i attrezzo).
˃ Diferència entre la dramatúrgia convencional (la dramatúrgia d’Hamburg) i la dramatúrgia de la posada en escena.
˃ S’està d’acord amb Bauke Lievens en el sentit que “un exercici o un moviment virtuós molt sovint interromp una narrativa”.
˃ S’esmenta (de passada) el rol de l’espectador actiu.
˃ Respecte al punt anterior, es remarca l’evidència que el circ penetra més per les emocions que per l’intel·lecte. L’informe de Vivian Friedrich conclou que “la investigació de les sensacions pot ser una eina important per arribar a una dramatúrgia coherent de circ contemporani, per arribar a unir conceptes corporals i conceptes intel·lectuals”.

Però el sector
Però el sector circense català no és l’únic preocupat per aquesta problemàtica. França, l’avançada del circ contemporani europeu, també hi ha de picar molta pedra, com ho ha demostrat la trobada professional Dramaturgies du corps, primera del cicle “La dramaturgie en question”, centrat en l’escriptura escènica i els processos de creació en dansa, circ contemporani i teatres gestual i visual. Coordinada per Gwénola David (periodista, crítica d’espectacles i directora general del Centre National des Arts du cirque, de la rue et du théâtre –ARTCENA), aquesta primera trobada-debat es va celebrar a París el passat 9 de novembre en ocasió de l’obertura de la Segona Biennal de les arts del Mim i del Gest. Es pot visionar íntegrament per internet (v. Enllaços).

6.- Dansa circ i abstracció
Connectant amb tots aquests temes, ja fa un cert temps que em pregunto si el llenguatge corporal del circ –no el circ d’entreteniment, sinó el circ d’expressió artística– pot arribar a les cotes de suggeriment i/o abstracció a què pot arribar el llenguatge corporal de la dansa. I, ara per ara, penso que potser –potser– la dansa ho té més fàcil que no pas el circ (segurament, la música, que és etèria i no està mediatitzada per la cal·ligrafia corporal dels intèrprets, ho té encara més fàcil que la dansa).

Pep Ramis (companyia de dansa Mal Pelo) afirma que el cos en moviment permet l’obertura a una dimensió inconscient, animal, intuïtiva. En el cas dels ballarins i ballarines l’afirmació em sembla coherent i plausible. El que no tinc tan clar és si el cos de l’artista de circ, subjecte a la codificació de les tècniques de l’acrobàcia i l’equilibri, també té un accés tan planer a aquesta “dimensió inconscient, animal, intuïtiva”. Perquè molt em sembla que les múltiples formes de l’acrobàcia i l’equilibri estan encara per descodificar i encara no han rebentat les costures per guanyar una llibertat expressiva similar a la que ha assolit la dansa contemporània.

A La poètica de la vulnerabilitat (una encertada reflexió sobre el treball de Mal Pelo), Azuzena Moya escriu que aquesta companyia ofereix “múltiples maneres, silencioses o imperfectament discursives, d’aproximació a la realitat”, i que la seva poètica “utilitza un viatge constant entre la mirada interior i la mirada exterior”. Crec que també en circ contemporani hi ha alguns treballs que van en aquesta direcció (penso en Animal Religion, Baro d’Evel Cirk, Johann Le Guillerm o fins i tot en el Manolo Alcántara de Locomotivo, Plecs i Rudo, tot de treballs escènics que veig com a experiments que poden contribuir a esborrar les diferències de capacitat expressiva –si és que no vaig errat i aquestes diferències existeixen realment– entre els cossos dels ballarins i els dels circaires. D’altra banda, i ja que les he anomenat –i tornant a la tesi de Bauke Lievens–, considero que els treballs d’aquestes companyies sí que aconsegueixen un discurs unitari entre les especialitats circenses i la narrativitat.

7.- Temàtiques trending topic

Les obres dels creadors
sempre són reflex (i conseqüència)
del context social des del qual són emeses.
I es construeixen en vaivens.

(Màrius Serra)

És sobrer insistir en l’evidència que l’art és un mirall que reflecteix i contrasta les inquietuds, desitjos, il·lusions i frustracions de l’ésser humà. És precisament en aquesta dimensió que rau l’interès social del circ contemporani, ja que, més enllà de l’entreteniment –i com fan també altres arts escèniques–, el circ contemporani (especialment el circ d’autor) convida l’espectador a replantejar-se el propi rol i l’insta a estar dins de l’espectacle d’una manera diferent a la consuetud.

En un article publicat en aquest mateix blog el 8 d’abril del 2016 (‘Circ d’ara mateix’), vaig intentar exposar un seguit de nuclis temàtics en què actualment coincideixen moltes companyies de circ, i que em semblaven el reflex d’algunes de les qüestions que –de manera evident, soterrada o latent– ocupen la ment i l’esperit de la societat europea d’aquesta dècada. Agrupades sota l’epígraf de la dicotomia “jo individu ↔ jo ésser social”, hi enumerava, entre d’altres temes, dinàmiques de col·lectius, animalitat–humanitat, noves possibilitats expressives del cos humà i acció-reacció-acció entre subjecte i objecte.

El circ és el mirall on cada cultura
es reflecteix, es condensa i transcendeix.
Pot semblar que se situa al marge de la societat,
però en realitat n’ocupa el centre.

(Paul Bouissac, circaire i semiòleg)

A InTarsi (l’espectacle que ens absorbeix avui) s’hi rabegen (explícitament, implícitament o metafòricament) temes tan eterns i actuals com l’instint de possessió, la convivència, l’acolliment, la marginació, el repte, el rebuig, la solitud, la companyonia o la rivalitat. I, en una conversa mantinguda amb la companyia “eia” mentre escrivia el text per al programa de mà d’inTarsi 2017 al Mercat de les Flors, em van manifestar que durant el procés d’elaboració d’aquest espectacle van treballar de manera indirecta el tema de la masculinitat al circ, perquè cada cop més sovint els n’arriben ressons des de la societat. Precisament, en un complet article dedicat a la gairebé exclusiva masculinitat del circ, publicat el passat 24 de juliol (Men In the Ring: the Rise of the Boy Bands of Circus, v. Enllaços), María Folguera, del departament artístic del Teatro Circo Price de Madrid, incideix en la simbologia de les aproximacions físiques dels quatre acròbates d’inTarsi com un dels exemples bàsics de la seva anàlisi.

Certament, temes com el canvi de rol de la dona a la societat i a l’espectacle, la posada en qüestió de la masculinitat/masclisme, o les diferents opcions sexuals i de gènere (LGBT, queer, androgínia…, amb les variacions, metàfores i derivacions que s’hi relacionen) atrauen cada cop més l’atenció de la majoria d’àmbits escènics (teatre, performance, dansa, musical, cabaret, circ, cançó, òpera, sèries televisives…). Al Mercat de les Flors, últimament s’hi han pogut veure, entre d’altres espectacles que de lluny o de prop toquen aquests temes,  L’après-midi d’un foehn i Vòrtex (de la malabarista transsexual Phia Ménard, Cie. Non Nova) i Dancing with frogs, de Sol Picó. Pel que fa al circ, el passat maig la companyia Atempo Circ estrenava a la Fira Trapezi Pulso, una valenta posada en pista de les oscil·lacions de gènere, personalitat i dominació. I a l’abril la companyia femenina madrilenya Puntocero havia presentat a La Vela de L’Estruch de Sabadell ¿Y ahora qué?, un work in progress en què tres acròbates aèries i una pintora i ballarina es pregunten on i com es pot encaixar l’energia femenina en l’actual sistema social.

Paral·lelament als espectacles, s’estan obrint espais de reflexió sobre aquests temes, un clar indicatiu de la voluntat social de canviar paradigmes anquilosats. El març passat, i coordinada per l’artista circense Elena Zanzu, es va celebrar a Barcelona la jornada Qui està a l’escenari ? Circ, gènere i altres arts escèniques, organitzada per l’APCC, el Mercat de les Flors i la xarxa Fresh Arts Coalition Europe (FACE). Una seixantena de professionals escènics i experts en temes de gènere hi van palesar que els rols de gènere en el circ continuen amb els patrons de sempre; s’hi va valorar la feina de companyies, espectacles i festivals de circ que trenquen els esquemes tradicionals (entre d’altres, el ‘Red Pearl Women’s Clown Festival’; la companyia “Topsy Turvy Queer Circus”, reivindicadora de la identitat queer, i la companyia “UniverSoul Circus” (en què la majoria dels artistes són negres). També hi van aportar l’experiència de la seva trajectòria associacions i entitats com Projecte Vaca (Barcelona), Dones en Arts (València), Unión de Actores y Actrices (Madrid) i l’Observatori Cultural de Gènere (Barcelona).

D’altra banda, em sembla molt en sintonia amb aquesta tendència el fet que l’especialitat circense dels icaris (tradicionalment masculina per la força física que requereix, especialment en el portador o base) ja tingui dues estrelles femenines (les germanes Kimberley i Jillian Giribaldi Raluy, probablement l’únic duo d’icàries al món, actualment al programa del Cirque d’Hiver de París). És un indicatiu que les rígides estructures patriarcals del circ clàssic també poden començar a canviar.

Jordi Jané

Pàgines web
˃ Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC): http://www.apcc.cat/
˃ Companyia de Circ “eia”: circoeia.com/ca/
˃ La Central del Circ: lacentraldelcirc.cat
˃ Phia Ménard (Cie. Non Nova): http://www.cienonnova.com/

Bibliografia
˃ Ases, Enric (2017). “Dramatúrgia, creació col·lectiva i nous camins”. Barcelona: Revista Zirkòlika, núm.54 (tardor), p. 36-37.
˃ Bouissac, Paul (1976). Circus and Culture: a Semiotic Approach. Bloomington: Indiana University Press. (Interessant recensió de Jean Alter (University of Pennsylvania) sobre aquest llibre aquí)
˃ Foguet, Francesc; Santamaria, Núria (editors). (2017). Muñoz, María; Ramis, Pep: Quan arriba el silenci (seguit de Moya, Azuzena: La poètica de la vulnerabilitat i Entrevista a Pep Ramis). Lleida: Punctum & Màster Universitari en Estudis Teatrals
˃ Jané, Jordi (2011). “Una conversa amb Johnny Torres, espècimen de circ” (sobre la dicotomia artista-personatge). Barcelona: Revista Zirkòlika núm. 30 (tardor) p. 38-40.
˃ Jané, Jordi (2013). 152 Volts de pista (2 volums). Tarragona: Arola Edicions.
˃ Kralj, Ivan (editor). (2011). Žene & Cirkus / Women & Zircus (edició bilingüe croat/anglès amb les 14 ponències del simposi del mateix títol celebrat a Zagreb el novembre del 2009). Zagreb: edició del Festival Novog Circusa (Festival de Nou Circ).
˃ Moreigne, Marc (2010). Corps à corps (visions du cirque contemporain). Paris: Éditions de l’Amandier.
˃ Pavis, Patrice (2016). Diccionario de la performance y del teatro contemporáneo. Editorial Paso de gato.
˃ Wallon, Emmanuel (dirigé par). (2002 i 2013). Le Cirque au risque de l’art. Arles: Actes Sud-Papiers.

Enllaços (per ordre d’aparició a l’article)

Companyia de Circ “eia”:
> Capas (tràiler 4’35”): https://vimeo.com/26683308
> InTarsi (tràiler 1’48”): https://www.youtube.com/watch?v=7odf7XsXcdg
> InTarsi (tràiler 2’21”): https://www.youtube.com/watch?v=lgAh52vIpUI
> Circ de demà (Programa “tria 33” emès el 19.12.2015). Quatre companyies catalanes en procés de creació d’espectacle: Los Excéntricos, Joan Català & Roser Tutusaus, Animal Religion i Companyia de Circ “eia” (25’ 31”): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria-33-extra/circ-de-dema/video/5572716/

Lehmann, Hans-Thies: El teatro es político (2013, resum conferència,3’43”): https://www.youtube.com/watch?v=wwjAAUAU5RA

Jané, Jordi (2011). Conversando con Johnny Torres, espècimen de circo (sobre la dicotomía artista-personaje). Barcelona: Revista Zirkólika núm. 30, pgs. 38-40: http://www.issuu.com/zirkolika/docs/zirkolika_30

Lievens, Bauke:
>First open letter to the circus: The need to redefine: http://sideshow-circusmagazine.com/being-imaging/letter-redefine
>Second open Letter to the circus:http://sideshow-circusmagazine.com/being-imaging/letter-myth
>Dramaturgy: from Aristotle to the contemporary circus: https://ddd.uab.cat/pub/disturbis/disturbis_a2009n6/disturbis_a2009n6a4/Bauke.html

.

“¿Qué es la dramaturgia?” (resum de la Jornada de professionals, octubre 2017): http://www.apcc.cat/media/upload/arxius/Activitats-SocisAPCC/2017/jornada%20dramaturgia%20vivian%20friedrich.pdf

“Dramaturgies du corps” (Artcena, première rencontre du cycle ‘La dramaturgie en question’, 2h 2’, en francès): https://www.youtube.com/watch?v=vD2UGU29gxE&t=17s

Jané, Jordi (2016). Circ d’ara mateix:http://mercatflors.cat/blog/circ-dara-mateix-per-jordi-jane/

Folguera, María (2017). Men in the Ring: the Rise of the Boy Bands of Circus:https://circustalk.com/news/men-in-the-ring-the-rise-of-the-boy-bands-of-circus/

Deixa un comentari