« Les oiseaux sont peut-être ouverts à l’idée de l’imprévisible, à l’idée que toute situation est toujours, d’entrée de jeu, indéterminée. Ils sont peut-être entêtés, comme ces êtres fatiguant qui ne croient pas à la logique des prédictions. »
Vinciane Despret, Habiter en oiseau (2019)
D’entre tots els animals, Thomas Hauert diu que s’identifica amb l’os: de vegades explosiu, i altres que necessita replegar-se com si hivernés. Podem imaginar-lo en la seva cova fosca que és l’estudi de dansa, amb el linòleum i les cortines negres. I, mentre hiverna, què somia l’os? En papallones i flors de primavera? En els rierols que l’esperen a l’inici del desglaç? O en peixos que no es deixen agafar, anguiles llarguíssimes que se li emboliquen al cos i es converteixen en un malson que el fa remoure, arraulit en el seu amagatall? També podria ser que, algun dia, somiés que és humà. Això seria un somni? O un malson?
La relació amb els animals d’aquest coreògraf suís ve de lluny. La seva pròpia companyia, creada el 1997 a Brussel·les, va batejar-la amb el nom de Zoo, i sempre s’ha interessat per la intel·ligència col·lectiva que governa algunes espècies i fa, per exemple, que els cucs ajustin el seu comportament a partir d’una alta sensibilitat a les vibracions i als canvis de temperatura; o que les abelles ballin perindicar als altres individus de la colònia, que funciona en sí mateixa com un superorganisme, la direcció i distància de les fonts d’aliment; o que les aus migrin totes juntes en el mateix moment i cap al mateix lloc sense parlar una sola paraula. Aquest comportament és el que també fascina als espectadors de La valse (2010), la pel·lícula filmada per Thierry de Mey en la que el coreògraf reprodueix el moviment d’un estol d’ocells sense que els intèrprets batin els braços com ales. Enlloc de la imitació d’allò extern i individual, Hauert apel·la a la intercerebralitat: un espai mental que actua i es manifesta entre els cossos en moviment. Aquest cervell col·lectiu es crea a partir de l’escolta cap a l’entorn de cadascun, com una suma de sensibilitats i intel·ligència que propicia un espai de llibertat amb moviments improbables individualment i, alhora, que els manté units.
Hauert ha explorat i compartit a bastament aquest treball de creació lliure dins el col·lectiu i el seu ensenyament va animar a un grup d’intèrprets de Barcelona —Cecilia Colacrai, Iris Heitzinger, Anna Rubirola, Xavi Moreno, Federica Porello i Natalia Jiménez—, a crear LaBolsa l’any 2015. Es tractava d’un projecte d’autories transitòries que va començar per demanar a Hauert de coreografiar una peça, i que es va titular La mesura del desordre. Abans, però, el contacte amb Barcelona s’havia materialitzat en diversos tallers i en l’obra titulada From B to B (2011), creada i interpretada conjuntament amb Àngels Margarit. Els dos creadors, malgrat ser de generacions diferents, havien connectat per un virtuosisme físic juganer a més d’una particular sensibilitat per l’espai que compartien. De fet, la primera peça de la companyia Zoo, Cows in Space (1998), s’alimentava de la visió d’unes vaques observades a la distància, a través de la finestra del tren, i de com semblaven moure’s amb el mateix recorregut. El títol de la peça que va crear amb Àngels Margarit es podia llegir com una trajectòria, concretament el viatge de Barcelona a Bèlgica o a l’inrevés; o també com l’abstracció d’un recorregut que va d’un punt a un altre però que, al final, esdevé el mateix, malgrat que cap lloc és mai igual que quan el vas deixar.
Els mapes ens mostren com anar d’un punt a un altre a partir d’una convenció —línies que separen territoris, codis de colors i accidents mecanitzats de carreteres i autopistes—, que es repeteix i dona a entendre el paisatge sense ser-hi, des de fora. És un tipus de mirada aèria, que no aviar, i tecnològica. La màquina mira amb els seus propis ulls i produeix un descentrament que ens fa estrangers allà on sigui. Encara que una fletxa indiqui que “Vostè és aquí”, el desajust és evident. Aquest tipus de desplaçament està molt present en l’anterior solo de Thomas Hauert, Futuristiquement partout (2022), on juga amb una escultura de mira humana de Serge Delaunay, i encara més al darrer, que ara es presenta. Troglodyte, Zaungast/Zaunkönig (2024) és el cinquè solo de la seva carrera, després de gairebé deu anys dedicats sobretot a la creació col·lectiva i a la pedagogia, especialment a La Manufacture de Lausanne, on és responsable acadèmic del grau en dansa contemporània des del 2015.
La reflexió sobre el desplaçament (del cos, de la mirada i de les emocions) es plasma ja en el títol de l’obra. Zaungast en alemany significa “convidat de la tanca”, és a dir, algú que mira sense ser convidat, l’estranger, l’outsider. Mentre que Zaunkönig vol dir el “rei de la tanca”, que és el nom alemany d’un ocell petitó d’a penes 10 centímetres que aquí s’anomena cargolet i que s’amaga en les escletxes de roques i en coves. D’aquí li ve el nom científic: Troglodytes troglodytes. El nom popular català, cargolet, es refereix a la seva forma arrodonida i amb la cua aixecada: la part del carrera de l’ocell serien les banyes del cap del mol·lusc terrestre, un joc de percepció que ens anima a veure dos animals en un. De fet, tota la peça juga amb una dualitat entre observació i implicació, permanència i desarrelament.
Encara que les animalades i bestialitats es consideren actes impropis de l’humà civilitzat, sovint són exclusives de la nostra espècie. En canvi, una observació atenta i lliure de prejudicis cap als animals, defugint tant com sigui possible l’antropocentrisme, ens revela comportaments i gestos d’una complexitat (i fins i tot artisticitat) molt més gran de la que habitualment els reconeixem. Aquesta és la perspectiva de la filòsofa i etòloga belga Vinciane Despret, que s’acosta als ocells i desmunta la idea de territorialitat (concepte masculí i la bel·licós) per revelar una altra tipus d’organització gràcies a la capacitat d’aquestes criatures per sumar les seves veus i ritmes a les d’altres espècies en un mateix paisatge sonor. Descobrim així un espai composat per capes d’aire que transporten les vibracions de cossos que no veiem en una coralitat efímera que no pertany a ningú.
Thomas Hauert viu a pocs kilòmetres de Despret i, potser, al llarg d’un mateix dia, un cargolet ha trinat a prop de tots dos, barrejant-se amb el xiulet d’una merla i el xerric d’una oreneta, mentre volen i fan el seu camí d’emigrants eterns. Per al seu solo, Hauert també parteix d’una sensació de desplaçament: la de ser un estranger a casa seva i en el propi cos, un observador extern de la seva pròpia vida. I ha construït una dramatúrgia és més propera a la composició musical que al teatre tradicional i, encara més, a un somni. Però no se sap de quin animal.
Bàrbara Raubert
Web de la companyia:
Lectures:
Vinciane Despret (2020) Habiter en oiseau , Actes Sud, collection Mondes sauvages, Paris.
Links d’interès:
La Valse (2011):
https://zoo-thomashauert.net/en/works/la-valse
From B to B (2011):
http://margarit-mudances.com/proyectos/from-b-to-b/
Podcast de Thomas Hauert per al Mercat de les Flors (2023):
https://mercatflors.cat/en/podcast/thomas-hauert/
