«Soc historiadora de l’ànima»
Svetlana Aleksiévitx
La dansa s’escriu en l’espai i el temps. És un recorregut imprès en l’interstici dels cossos, l’expressió material d’una naturalesa que és molt més que matèria: una energia, una forma o altra de transcendència que ens comunica els uns amb els altres i ens posa en comunió amb el món, amb la natura tota. La vida és complexa.
L’assumeix així el coreògraf i ballarí Daniel Abreu. Des de la complexitat. Havia estudiat Psicologia, però no en va tenir prou. El màster el va fer en Teràpia Sistèmica, molt més holística. Havia estudiat ballet clàssic i ball espanyol per formar-se, com a disciplina i per adquirir estructura, però ni en tenia el cos ni satisfeia les seves expectatives creadores. A Tenerife les seves primeres mestres van ser la cubana Dania Salazar i la companyia d’Helena Berthelius. Una beca el du a Madrid, i tot seguit passa tres anys a Provisional Danza, de Carmen Werner, mestre i amiga. Balla en moltíssimes companyies aleshores (Cuarta Pared, Materile Teatro, Lanónima Imperial, Centro Dramático Gallego…), però el 2004 ja crea la seva: la Compañía Daniel Abreu. Té una setantena de creacions des d’aleshores, el 2011 entra al programa europeu Model Dance, dirigeix dos anys la companyia Lava de l’Auditori de Tenerife, ha col·laborat amb la flamenca Olga Pericet i amb moltes altres companyies internacionals, és premi nacional de dansa, té uns quants premis Max…
Els números no ho diuen tot. Abreu és més mèdium que forjador de passos. No força res, espera. Busca el sentit de les coses, sense que hagin de significar. No li interessen les historietes, no busca arguments, sinó la història d’un gest amb pes i ple sentit. La vida és moviment en trànsit. Això significa precisament la lletra hebrea Dalet, porta o pas cap a una altra banda. La nostra realitat d’avui.
– La peça ‘Dalet’ neix del significat de la lletra hebrea?
– El punt de partida no va ser la lletra, sinó el moment d’incertesa que vivíem després del confinament. La lletra de l’alfabet hebreu conté la impressió de trànsit que sentia. L’obra és una mena de mirada positiva sobre les coses que ens passen, expressada de manera molt oberta i poètica. No m’interessen les aproximacions explícites.
– Defenses que l’obra ha de tenir sentit, però que això no implica traduir-la en cap significat?
– Sent molt honest, he de dir que no sé fer-ho d’una altra manera. No em surt buscar significats, no vull ser explícit ni narratiu, no m’interessa contar històries ni abordar l’art des d’un vessant racional o objectiu. Crear així em sembla que ens allunya de la vida i llavors correm el perill de caure en clixés. Per a mi la vida té sentit, però això va molt més enllà de cap mena de transcripció literal d’idees. L’art beu molt més de la nostra part inconscient i intuïtiva.
– Què hi aporta la part conscient?
– La tècnica, que és la que ho organitza dins l’obra. Però el que importa de debò no ho acabem de controlar. No ho busquem, ho trobem. Hem de saber reconèixer-ho quan apareix i fer-hi lloc. Hem de deixar que ens habiti. Tant el creador com l’espectador han de deixar espai al que en dic la “sublimació”.
– Ho entenc d’acord amb allò que a vegades has dit als ballarins de deixar que l’herba els creixi a sobre: ser pacients, deixar que les coses passin, tenir una actitud oberta i d’espera activa. Ara bé: els títols de les teves obres indiquen àrees de significat, i poc o molt tu mateix tens una base teòrica acadèmica, t’havies graduat en Psicologia. Quin és el punt de partida de tot, doncs? Una idea (ser canvi, trànsit, vida orgànica)? Una sensació (la de desconcert després del Covid)? O bé simplement la fisicitat del moviment?
– Com a activitat acadèmica, la psicologia necessita patrons, unifica. En alguna mesura em regalava més “significats”, però m’aportava menys sentit. Tenia inquietuds que sols va satisfer la dansa. Em trobo a gust dins aquesta perspectiva més sistèmica i orgànica.
– L’obra es relaciona amb una certa intimitat?
– Sí, però la idea d’intimitat l’entenc de forma més àmplia que l’interior psíquic d’un. Transcendeix aquest grau d’introspecció primària. És un espai compartit, suma moltes capes, no és sols despullar-se i obrir-se, sinó tot el que ens porta a fer-ho i el que sorgeix de fer-ho junts. Em sedueix aquest joc de perspectives. Com traduir-ho després a l’escena? En el meu cas, no sé com provocar-ho, però sí sé distingir quan passa. Tot és començar a treballar amb els ballarins. Les obres les faig amb ells, no en el sentit que m’hagin de proporcionar el vocabulari, sinó per les dinàmiques que sorgeixen.
– Entens dialècticament els processos?
– Són una conversa de moviments, un diàleg dels cossos. No hi ha res abstracte en això, és matèric, físic. Els cossos, el vestuari, l’escenografia, la llum, tots són recursos que materialitzem amb l’obra.
– De quina manera?
– Amb l’avenç mateix de la peça, amb el seu transcórrer. L’obra té lloc amb uns ballarins i seria diferent amb altres, però no tant perquè els demani material personal, sinó perquè ells SÓN la creació.
– Els intèrprets saben què estan creant?
– S’han de deixar dur. De bones a primeres, jo tampoc ho sé. Em limito a fixar-ho quan sorgeix. Les obres acaben molt fixades, veig quan estan fetes, però no ho sé d’entrada. Ens n’adonem quan arriba. La partitura final sorgeix del cor que som tots.
– Aleshores, com encarregues el vestuari, l’escenografia o la música? Quan s’hi afegeixen?
– Si ho fa gent que conec de fa temps, treballen amb molta llibertat. Sé que interpretaran bé el que hem parlat i que tot anirà en la mateixa direcció. Si no ens coneixem i hi ha poc temps, llavors dono pautes tècniques molt concretes sobre la duració, les textures, el timbre… Cada peça és un món, però sempre que sigui possible m’agrada que la gent treballi amb llibertat perquè sorgeixi el que no sabíem d’entrada.
– A ‘Dalet’ hi ha músics en directe.
– Sí, però aquest cop ha estat fàcil: treballàvem sobre peces clàssiques preexistents, i sobre un ambient sonor previ que ja teníem creat.
– Tots els elements tenen la mateixa importància?
– És clar: tant els cossos com la llum que els embolcalla o la música per a mi són capes del mateix. Fan sentit junts. Això ho fa més complex a l’hora de treballar? Sí, però també més engrescador. Hi ha espectadors que et demanen a què es poden agafar, i jo sempre els responc que a tot. No hi ha res dins l’obra que s’hagi de dedicar a traduir els elements que té al costat. Tot és igual d’important per a la creació final, tot ha de fer sentit.
– L’escenografia de ‘Dalet’ remet a una certa idea de porta?
– És pràctica, sempre treballo amb elements molt senzills que poden jugar molts papers.
– Com defineixes la dansa que t’interessa?
– M’interessa un ballarí conscient, perquè tot el que faci tingui pes i consciència. Sentir la càrrega muscular, la gravetat…Visualment vull que doni la sensació que tot es desintegra sota aquest pes.
– I la coreografia?
– M’agraden els moviments corbs, que sembla que no parin mai, sempre connectats. Em fan pensar en aquelles carreteres interminables que no paren de girar mentre pugem al coll d’una muntanya, i després el mateix a la baixada, en un moviment d’anada i de retorn que sembla que no tingui final. M’atrau aquest paisatge laberíntic, circular.
– Partiu de la improvisació per crear?
– Per crear, sí. Però en l’obra final la coreografia està molt fixada, deixa molt poc espai a la improvisació. La tranquil·litat de tenir-ho tot pautat dona molta més llibertat interior al ballarí. L’estructura proporciona llibertat i fa més viva l’obra.
– La part de vestuari amb estètica vegetal es relaciona amb el sentit?
– Vol expressar la naturalesa de la qual formem part i que ho ocupa tot, gairebé com una deïtat. La natura té alguna cosa màgica. Al final sempre recupera el terreny que li prenem. Som natura.
– Entens l’escena com un ritual?
– Completament: és un temple que ens connecta amb alguna cosa molt més gran que nosaltres. Per a mi l’obra és un acte de fe, el gest de confiança de compartir un ritual que és més comunitari que individual. Mitificar l’artista individual és un error: l’artista és un simple mitjà. Importen molt més els actes que conformen el ritual, i tant els espectadors com els que hi actuem hem de deixar que aquestes parts del ritual actuïn. L’espai escènic és sagrat. L’obra és una missa contemporània.
Joaquim Noguero
Enllaços:
Web de la companyia Daniel Abreu
Trailer de Dalet (2022):
Declaracions de Daniel Abreu sobre la peça Dalet i sobre el Festival de Danza Canarios dentro y fuera (2022):
Altres enllaços:
Reportatge amb declaracions de Daniel Abreu sobre la peça Desde la ternura per al Museo Universidad de Navarra:
–
Entrevista a Daniel Abreu, de Jordi Ribot, per al Mercat de les Flors (2022)
Entrevista a Daniel Abreu, per Mercedes L. Caballero, per a la revista Godot (2025)
Entrevista a Daniel Abreu, de Samuel Aguilar, per a l’Ateneo de La Laguna (2025)
Teaser de la peça El hijo (2020):
Vídeo promocional de Cabeza (2012):
Teaser de la peça El arco (2022):
