• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘Encara no ho sé, Lola: essència Galindos’, per Jordi Jané

‘Encara no ho sé, Lola: essència Galindos’, per Jordi Jané

No respectar el límit de la pista pot suposar un perill tangible: qualsevol indret, objecte o acció pot esdevenir un esdeveniment confós. Tot el que veureu en aquesta pista és mentida! Per a mi… us ho ben asseguro, aquest és un moment de possibilitat, on el que sembla, no és! Doncs perquè el que ara s’esdevindrà és com un dolç, un instant efímer i fugisser que com un caramel se’ns fondrà a la boca per deixar-hi tan sols un vague record, en el millor dels casos… agradable.
Los Galindos

Amb aquestes paraules reben el públic Los Galindos a Encara no ho sé, Lola. Un discurs que no tan sols anticipa la mena de territoris per on viatjarà l’espectador, sinó que també resumeix el tarannà i les línies mestres de la trajectòria d’una de les companyies més veteranes del circ contemporani català.

Han passat vint-i-sis anys d’ençà del seu primer espectacle (Los grandes Gobelinos), una creació col·lectiva estrenada el 30 de juny de 1991 a la 1a Festa del Circ (Parc de la Ciutadella, Barcelona). Liderats per Bet Garrell i Marcel Escolano, en aquests vint-i-sis anys Los Galindos s’ha consolidat no tan sols com una de les nostres companyies de circ més conegudes internacionalment (Europa, les tres Amèriques, Austràlia, el Pròxim Orient…), sinó també com un dels agents decisius en el sector circense català.

Coherència i constància

Formats voluntariosament en un temps i un país de tradició circense estroncada, Marcel Escolano i Bet Garrell van saber trobar ètica i ofici en mestres com Sylvia Monfort, Jean Palacy, Joan Armengol, Geza Trager, Michel Dallaire o Rogelio Rivel, qui els va traspassar els secrets del trapezi minivolant (l’especialitat acrobàtica que el crític d’art i d’espectacles Sebastià Gasch, seguint les clàssiques denominacions franceses trapèze au portique bas o trapèze par terre, anomenava “trapezis baixos”).

Els espectacles de Los Galindos han respost sempre al que podríem definir com a línies programàtiques de la companyia. Es caracteritzen per una comicitat molt genuïna, unes tècniques circenses sempre al servei de la narrativitat dramàtica i una autenticitat nascuda d’una total absència d’impostura. Durant la seva trajectòria, Los Galindos han actuat majoritàriament al carrer, però també en carpa, escenaris a la italiana i espais singulars. Han cultivat diversos registres i formats: de les explosions energètiques i multitudinàries de Recuerdo de Constantinopla (1994) o Amalgama (1999) a propostes de proximitat com Nova vida amb Josep i Maria (2005), Úrsula i Dimitri (2008) o la poètica confessió de Maiurta (2011, programat al Mercat de les Flors el 2014).

També han col·laborat amb d’altres companyies, com el Circ Raluy (gira 1992-1993) i el Circ Cric (La gran reprís, 1995; Miratges, mentides i misteris, 1997). Han dirigit espectacles com Picasso i el circ (inauguració de l’exposició homònima al Museu Picasso, Barcelona 2006), Capgirat (La Vela de Vilanova, 2008) i Entròpic, una producció de gran format amb artistes internacionals i música en directe (Inauguració Fira Tàrrega 2011).

L’any 2001, el seu espectacle Amalgama va rebre una Menció Especial dels Premis Ciutat de Barcelona “per la brillant conjunció dels diferents llenguatges escènics en l’espectacle i un Aplaudiment Sebastià Gasch (Foment de les Arts Decoratives, FAD) “per l’espectacularitat, la poesia i les grans dosis d’humor de l’espectacle”. El 2016, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va atorgar el Premi Nacional de Circ a Los Galindos “pel seu enginy creatiu en els àmbits del circ i de les arts de carrer, fruit d’una constant voluntat de recerca i ànim de risc en l’expressió escènica circense”.

En circ, l’important és el sentiment que queda en l’espectador.

(Los Galindos)

Espectacles de maduresa

La trajectòria artística de Los Galindos és en bona part denotativa de la creixent evolució del circ contemporani català i exemplifica que, més enllà de la tècnica circense estricta, la poesia escènica dels diversos llenguatges del circ actual depèn, sobretot –o exclusivament?–, de la sensibilitat i de l’univers creatiu de cada solista o cada equip.

En els seus últims espectacles (especialment d’ençà el 2011, en què comencen a treballar en la intimitat de la seva iurta, una petita carpa evocadora de les tendes dels pastors nòmades mongols), Los Galindos busquen allò que solen buscar els artistes quan arriben al punt òptim de maduresa creativa. En la meva opinió, Maiurta (2011), Encara no ho sé, Lola (2014), Los Galindos i la Família Conti (2016) –i, probablement, Udul, l’espectacle que estrenaran ben aviat–, no són tant una opció pel minimalisme formal com el desig d’essencialitzar el seu univers estètic i conceptual, la necessitat de continuar depurant més i més el llenguatge i les posades en pista, la voluntat d’elaborar un destil·lat escènic concret i únic –talment el perfumista que destil·la pacientment extractes i fragàncies fins que troba l’essència que la seva sensibilitat imagina.

Bet Garrell i Marcel Escolano afirmen que fan “un circ artesanal, d’entranya”, que aquest Encara no ho sé, Lola té molt poc de conceptual, i que tant la direcció com la posada en pista no tenen cap mena de complexitat. Van muntar l’espectacle en un mes i en règim de creació col·lectiva, partint de la singularitat i l’atmosfera íntima de la iurta i amarats de la mixtura de circ de creació i de circ tradicional que ja duen a l’ADN. Encara no ho sé, Lola respira l’esperit de recerca del circ contemporani. I del circ clàssic s’hi evidencien, entre d’altres coses, l’ofici i el traspàs generacional (els set artistes representen cinc generacions que s’intercanvien coneixements, vivències i emocions –una experiència no gaire usual en les produccions europees de circ contemporani).

Encara no ho sé, Lola és un coherent i amable cabaret circense familiar (tant de factura com de públic objectiu), recomanable per a totes les edats. A l’estètica i les habilitats d’Escolano i Garrell (trapezi, hula-hoops, acrobàcia, música, comicitat) s’hi afegeixen els colors diferencials d’Anna Pascual (sòbria i segura a la perxa xinesa i en figures acrobàtiques, sorprenent als teclats); Martí Soler (impactant a la roda Cyr en una pista tan minúscula, agosarat en el llançament de ganivets, solvent a la trompeta); i la totterreny alemanya Bina Rieck (pallassa, ballarina de puntes, hula-hoopista i músic –acordió, ukelele i cant).

A valorar especialment les artistes més joves de la companyia, Bruna i Berta Escolano Garrell. De segura presència en pista, totes dues enriqueixen l’espectacle i desvetllen més d’una vocació artística entre els espectadors menuts. La Bruna Escolano té 13 anys i fa de ballarina clàssica. La Berta Escolano en té 11, fa acrobàcia a les teles i toca el violí. Ja fa sis anys que actuen amb Los Galindos quan no és temporada escolar i continuen formant-se artísticament: la Bruna segueix classes de dansa i la Berta estudia circ i violí.

La Lola és una metàfora

A Encara no ho sé, Lola hi ha dos homes (Marcel Escolano i Martí Soler) i cinc dones (Bina Rieck, Bet Garrell, Anna Pasqual, Bruna Escolano i Berta Escolano, diferents totes cinc en edat i característiques personals). Durant el procés de creació de l’espectacle va néixer la idea/sensació que aquestes cinc figures femenines podien correspondre a cinc diferents moments de la vida d’una sola dona, LA dona, a qui, simbòlicament o metafòricament, Marcel Escolano va anomenar Lola. És a dir que cada una de les cinc noies venia a ser com un moment concret de la vida d’aquella Lola. Totes cinc eren la Lola. No deixava de ser una mena de joc, una projecció, una metàfora, però aquest intercanvi nominal no agradava gens a la Berta (“jo no em dic Lola, em dic Berta!”). Tot i així, quan un dia enmig d’un assaig una de les altres quatre li va preguntar alguna cosa, la Berta va respondre a la impensada: “Encara no ho sé, Lola!”. De metàfora a títol de l’espectacle.

LOS GALINDOS presenten Encara no ho sé, Lola al Mercat de les Flors els dies 22 i 23 d’abril de 2017

Enllaços

http://losgalindos.net/

Circ Familiar: https://www.youtube.com/watch?v=HAiOzZWqkyQ

Encara no ho sé, Lola: https://www.youtube.com/watch?v=d2Gpb5mC_Uw

Maiurta: https://www.youtube.com/watch?v=l-d32SVQc8E

Entròpic: https://www.youtube.com/watch?v=70k8LETPdNg&t=173s

Amalgama: https://www.youtube.com/watch?v=uT2zZsuMjUw

Udul: https://vimeo.com/212384693

Entrevista a Los Galindos (Tria 33):

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/entrevista-a-los-galindos/video/5604165/

Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel: http://www.escolacircrr.com/

Bibliografia

  • David, Gwénola (2011). Cirque à l’oeuvre. París: Éditions Textuel.
  • Guy, Jean-Michel (dirigé par) (2001). Avant-garde, Cirque! París: Éditions Autrement.
  • Hivernat, Pierre; Klein, Véronique (2010). Panorama contemporain des Arts du Cirque. Paris: Éditions Textuel.
  • Hotier, Hugues (1995). Cirque, Communication, Culture. Talence Cedex Bordeaux: Presses Universitaires de Bordeaux.
  • Jané, Jordi – Minguet, Joan M. (coordinadors) (2006). Catàleg de l’exposició Circ contemporani català, l’art del risc. Barcelona: Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat/Triangle postals.
  • Jané, Jordi – Minguet Joan M. (coordinadors) (2007). El circ i la poètica del risc (actes del Seminari Internacional de circ celebrat al CCCB el febrer del 2006). Barcelona: Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat.
  • Jané, Jordi (2013). 152 Volts de pista (2 volums). Tarragona: Edicions del Mèdol.
  • Pérez, Xavier (2003). Una il·lusió compartida. Ateneu Popular 9 Barris. 25 anys. Lleida: Pagès Editors.
  • Stoddart, Helen 2000). Rings of desire (Circus history and representation). Manchester: Manchester University Press.
  • Wallon, Emmanuel (ouvrage dirigé par) (2002, 2013). Le Cirque au risque de l’art. Arles: Actes Sud-Papiers.