NM: Aquesta temporada, estrenes al Mercat de les Flors Medium, una cocreació amb la coreògrafa noruega Ingri Fiksdal. Com hi entres en contacte?
NG: L’Ingri, a més d’una supercoreògrafa, és una amiga. Ens vam conèixer com a ballarines, quan jo tenia vint-i-quatre anys, en un projecte que recordo bastant tens. Diguéssim que el coreògraf ens feia la vida impossible. Quan tens una mala experiència, o t’enfades amb tothom o fas front comú, i ella i jo vam acabar fent molta pinya. Així va començar la nostra amistat.
NM: Com passeu d’això a crear una peça juntes?
NG: L’Ingri fa cinc anys em va convidar a ballar en una creació seva, i des d’aleshores hem mantingut el contacte. Jo tinc tendència a anar cap a Noruega, i ens hem trobat molt. Durant la pandèmia, vam xerrar força per Zoom, i allà va començar a gestar-se Medium. Era una idea que jo ja tenia escrita; ella em va ajudar a completar-la i vam decidir tirar-la endavant juntes.
NM: Una amistat i un vincle creatiu són coses molt diferents. Com ha estat l’experiència de gestar una peça juntes?
NG: Ha sigut meravellós i n’estic contentíssima, perquè jo sempre ho havia fet tot sola. Per a mi és difícil trobar algú amb qui entendre’m per col·laborar en un projecte artístic, i amb l’Ingri ha estat súper fàcil. Com en qualsevol creació, hi ha hagut moments de molta intensitat, però sempre els hem acarat des del diàleg, ens hem entès molt.
NM: Medium arriba ara per primer cop a Catalunya, però es va estrenar al Black Box Teater d’Oslo el 2022, el mateix any que, a Catalunya, rebies el Premi Nacional de Cultura i estrenaves al Mercat de les Flors Cyberexorcisme, una peça de grup que acaraves després d’una època llarga de treball en solitari. Et va venir de cop la necessitat de treballar amb altra gent, amb altres cossos?
NG: És cert que em venia molt de gust no crear sola, tot i que tot plegat va passar una mica per casualitat. Potser durant la pandèmia va haver-hi temps per coure moltes coses, que van esclatar aleshores.
NM: Ingri Fiksdal té, a més de força bagatge coreogràfic, una destacable trajectòria acadèmica (és doctora en recerca artística per l’Oslo National Academy of the Arts). Tu, sense haver-te endinsat en el món acadèmic, has vinculat sovint la creació artística amb els teus estudis d’Antropologia. La recerca conceptual té un pes important en el vostre treball?
NG: No sé si és la recerca conceptual, però sí que ens agrada construir una base sòlida de pensament darrere del que fem o coreografiem. No busquem el moviment pel moviment. La recerca de l’Ingri encaixava molt amb el que volia treballar a Medium, perquè ella ha fet molta coreografia en relació amb el ritual i amb les formes de recuperar la idea de comunitat a través de la dansa o el moviment. A Medium, ens sorgeix la pregunta de quins són els rituals dansístics de la cultura contemporània. Un tema que, a mi, a Ciborexorcisme ja em rondava.
NM: Ja que hi som, explica’ns una mica quins són aquests rituals que apareixen a Medium.
NG: Medium, com el seu nom indica, té a veure amb la idea de medialitat, o de com el cos és un canal de moviments, gestualitats i pensaments. Dit d’una altra manera, com el cos canalitza l’invisible. A la peça enfoquem la dansa com una mena de fantasma, com quelcom que sobreviu al cos.
NM: Què és una “performance fantasma”?
NG: Aquest concepte ve d’un investigador, Daniel Blanga Gubbay, que té un escrit anomenat “The Movement as Living Non-Body”. Aquí es refereix al moviment com quelcom viu, que s’apodera del cos. El moviment com allò que va travessant diferents cossos a través del temps, a través de la història, a través de les cultures, i que sobreviu la idea del cos, de tal manera que el cos deixa de ser subjecte i passa a ser objecte. Dit d’una altra manera: jo em moc com em moc perquè el moviment m’ha arribat a través d’una professora, o de la meva mare, o a través d’una cultura, d’una història…
NM: Com si el moviment no sortís espontàniament del cos, sinó que s’heretés de forma vicària. Aleshores, on queda el paper de la coreògrafa?
NG: L’Ingri o jo podem ser coreògrafes singulars perquè no hi ha ningú que tingui exactament les mateixes característiques que nosaltres. Però, entenent-ho d’aquesta manera, la coreografia o la dansa no tenen a veure amb la idea d’autenticitat, o de copyright, d’haver generat alguna cosa nova des de zero.
NM: En treballs anteriors, com Spiritual Boyfriends, apareixia ja aquesta idea del moviment com quelcom que s’hereta, que es transmet.
NG: Clar, a Spiritual Boyfriends estudiava el ioga, com ens ha anat arribant, com ha viatjat fins als nostres dies i en quins aspectes ha influït. En el cas de Medium, però, investiguem què hi ha en el meu cos que fa que em mogui com em moc ara mateix. Per exemple, jo recordo que durant un temps em flipava The Cost of Living, la pel·lícula de DV8; també va haver-hi una època en què estava obsessionada pel ballet.
NM: El que feu, doncs, és un recull de referents.
NG: Ens fixem en moviments icònics per a nosaltres. No vol dir que ara per a nosaltres siguin importants, però han estat presents en algun punt de la nostra construcció com a ballarines.
NM: Tot el que balleu ja ha estat ballat.
NG: Fa poc vaig llegir La danza del futuro, un llibre preciós de Jaime Conde-Salazar on hi ha un capítol que diu que “la danza del futuro también está en el pasado”. O, en un altre capítol, “la danza del futuro ya está aquí”. Crec que Medium és una forma de veure el cos com a part d’aquesta multiplicitat, d’invocar les danses que ens han travessat i les que generaran tot el que vindrà després. Entendre això ajuda a generar teixit. Ara mateix hi ha una tendència a fragmentar, a aïllar, a crear marca, al copyright. Has d’emmarcar molt el que fas per poder-ho vendre d’alguna manera.
NM: Aquesta crítica als ritmes del sistema ja està subjacent en les teves peces anteriors, juntament amb el tema de la digitalitat (aquesta paraula indefinida i amplíssima, que quasi fa ràbia fer servir encara el 2023): Likes tracta la mercantilització del cos a través dels likes, que consideres nous béns de prestigi digitals; Spiritual Boyfriends relaciona cos, poder i l’herència o l’apropiació del ioga que es produeix en gran part a internet; a Cyberexorcisme, vols exorcitzar els mecanismes del TikTok a l’escenari, i a Futuralgia (estrenada a Bremen en pandèmia i encara mai vista a Barcelona), vincules digitalitat i nostàlgia del cos. Medium segueix aquesta estela?
NG: Per a mi, en el meu treball, tot es relaciona. Medium és una continuació, però potser comença a desenganxar-se i a transitar cap a un altre lloc. Sempre he treballat amb aquesta idea de l’intangible, que s’ha manifestat en aquestes últimes peces a través de la digitalitat. En el cas de Medium,crec que continuo interessada en el que és invisible, virtual, però no des de la digitalitat, sinó des de la idea del moviment com un fantasma que ens travessa el cos. Òbviament, el meu cos també està travessat per danses que tenen a veure amb el món digital. El que passa pel cos de la pantalla també està en el meu cos. I això també apareix a Medium.
NM: Així com hem parlat que hi ha una estela en el teu treball entorn del món digital, també n’hi ha una de relacionada amb l’inconscient. En certa manera, hi flirteges en títols com Cyberexorcisme o Spiritual Boyfriends, o quan parles de la condició fantasmal del moviment i de les imatges (un tema molt tractat per la investigadora cultural Núria Gómez Gabriel). El món sobrenatural ha tingut i té molta presència a Internet, des de les velles cadenes de mails, sostingudes en supersticions, a la gent que ara tira el tarot per TikTok.
NG: Ja fa temps que hi ha un esgotament a causa de la sobreracionalitat social. Hi ha una necessitat d’escapar de certs ritmes. Hi ha una certa mirada també cap al propi cos, molt basada en la forma, en l’estètica.
NM: Al final, tot el que descrivim sota la paraula digital està envoltat d’aquesta aura intangible, però al mateix temps el món digital se sustenta en uns poders molt tangibles. Sabem que les principals xarxes les controlen grans empreses amb els valors de les quals potser no combreguem, però poder no ser-hi, per a moltes artistes, és un privilegi. Núria, tu en plena pandèmia escrivies: “Hi ha qui surfeja l’onada informacional hípster del ciberespai i hi ha qui s’ofega sota aquesta mateixa onada intentant entendre com demanar ajudes a autònoms, com sobreviure fent classes online, com crear nous formats d’escena virtual que puguin generar una economia, com entendre els cossos i la dansa des d’aquest nou espai. Per a alguns, no es tracta de ser hípster, es tracta de sobreviure”. T’has vist endinsada en la investigació de les xarxes socials per interès genuí o per necessitat?
NG: No sé si és una necessitat, però hi ha coses del món digital que quasi m’han posseït, que m’interpel·len. També perquè el món digital és una gran metàfora de moltes altres coses. Per exemple, tot el món digital podria arribar a ser una gran excusa per parlar de l’alienació o del sentit de pertinença, ja sigui perquè hi ha gent que ha trobat la seva comunitat a través d’un espai digital, o ja sigui perquè també s’hi poden generar espais d’alienació, ja que la proximitat al món digital és una mena de paradoxa: pots sentir-te molt propera a algú i físicament estar-ne molt lluny.
NM: Això que dius em fa pensar en l’etimologia del títol, Medium, que és interessant perquè té múltiples significats i accepcions. En espiritisme, medium és aquella persona que ofereix el seu cos o els seus sentits com a portal entre diversos mons. En comunicació, el mitjà o el canal que fa circular el missatge entre emissor i receptor. Marshall McLuhan va sentenciar que The Medium is the massage (providencial errada d’impremta que parla tant de la influència dels mitjans en els missatges com de l’efecte sedant del ‘massatge’ mediàtic). I el món dels social media (xarxes socials) aporta una nova accepció d’aquest terme. En les arts en viu, podríem dir que posar el cos a escena té alguna cosa a veure tant amb la transmissió de missatges com amb la noció espiritista o fins i tot antropològica del channeling, de deixar-se posseir el cos. Quin medium és el vostre?
NG: Crec que en tots els temps i en totes les cultures hi ha hagut aquesta necessitat de ser posseït, de ser un canal màgic. En realitat, té molt a veure amb performar i amb la dimensió cultural del cos, que també és una cosa amb què he anat treballant. En certes cultures, hi ha rituals de dansa en què el cos està posseït per un dimoni o un altre ésser, i això és el que el fa moure. Jo crec que són formes, com tots els rituals, de transitar certes situacions socials. Amb l’Ingri, fent la peça, ens preguntàvem quines danses tenim en el món occidental que representin esperits. Ens venia al cap l’acte blanc de tots els ballets: La Sylphide, Giselle… També apareix a la nostra peça Loïe Fuller, que intentava fer desaparèixer el cos a través dels seus moviments.
NM: Aquesta desaparició també té a veure amb la idea de cos fantasmagòric.
NG: M’agradaria que la peça servís, d’alguna manera, per invocar també els fantasmes del teixit cultural català que han desaparegut. És molt difícil construir quan penses que abans que tu no hi ha res, quan no hi ha referents. La meva generació ha crescut d’esquena a la generació anterior. Moltes de nosaltres hem viscut processos bastant solitaris. En part, perquè hi ha hagut una diàspora de ballarines i coreògrafes cap a altres llocs, perquè, com que no hi ha companyies aquí moltes vam decidir marxar.
NM: Molts cops s’ha definit les arts en viu com aquelles arts sense mèdium. El que les fa singulars, es diu, és la confrontació directa, sense canal. Aquesta idea actualment es troba en crisi, per començar perquè el propi cos pot ser un canal, però també amb totes les innovacions tècniques que cada cop més poblen els escenaris. El vostre és un espectacle meta, que parla de la condició escènica mateixa?
NG: No sé si és meta, però sí que, sota el pretext de la invocació, parlem de la condició efímera de la dansa. En les apsares de Cambodja i en altres danses, la ballarina és posseïda per un déu. En el nostre cas, no ens posseeix cap déu, però sí que ens adonem que sempre que fem una peça, hem de re-invocar la memòria del cos.
NM: Memòria, invocació, referents… Serà una peça difícil per al públic?
NG: Jo sempre he introduït una part pop en les meves peces; en canvi, a Medium no hem fet concessions. No hi ha text, i la música és força obscura. I, malgrat tot, penso que és una de les peces més lluminoses que he fet. Així com Likes pot semblar un espectacle molt explosiu, extravertit, per a mi té més foscor que Medium, que és una peça que té un to molt fosc, però que transmet una idea molt lluminosa.
NM: Likes és molt pop en el to, però també en el codi. Una constant en el teu treball és que, malgrat ser profund, no ofega el públic amb dissertacions ni arguments, sinó que deixa que la tesi es reveli sola, a través del moviment i del desplegament formal, quasi de forma epifànica. Deies en una entrevista amb Roberto Fratini que “crear un art d’elit és una cosa que no em puc permetre.”
NG: Crec que Medium també és accessible, encara que sigui menys simpàtica a primer cop d’ull. Quan hem treballat en les danses que m’han posseït, ens hem assegurat que s’hi incloguessin referents culturals populars, que interpel·lessin tothom. Però, estèticament, el format de la peça pot semblar més dur.
NM: No sé si passa el mateix a Supermedium, que veurem al Mercat de les Flors del 24 al 28 de gener, com a part del projecte embrionari Cèl·lula. A Medium, l’única invocant a escena ets tu. Supermedium és una invocació col·lectiva.
NG: Per a mi una peça representa una aproximació a l’altra. Cyberexorcisme també és un treball en grup, però a Supermedium abordo directament la idea de no estar sola.
NM: Medium ja està a punt per saltar a l’escenari de la sala MAC del Mercat. Supermedium va prenent forma?
NG: Comencem assajos a l’octubre! De la mateixa manera que la Rosalía pot fer un tema amb Tokischa, agraeixo molt al Mercat que, en aquesta trajectòria com a artista resident, m’hagi permès fer un featuring amb l’Ingri, i no haver de fer totes les peces jo sola. A Supermedium tenim vuit ballarines i en aquest cas fem una invocació de la ballarina de classe treballadora. Una ballarina que arriba a escena i ha de fer el seu ritual: arribar, escalfar, preparar els llums… Moltes vegades ens toca fer moltes coses. El nostre ritual d’invocació no té a veure amb pocions màgiques, sinó amb posar-se a pencar.
NM: Enguany tanques el període com a artista resident del Mercat de les Flors, que vas iniciar el 2023. Deies en una conversa amb la Bàrbara Raubert que estar en residència en un gran equipament té de bo que desprecaritza, però que al mateix temps no sempre permet la tranquil·litat i la llibertat de crear “en la penombra”. Què pesa més, per a tu, en aquesta balança?
NG: Jo busco equilibrar la balança. Està molt bé tenir exposició, però m’he d’ocupar de buscar els meus espais, ja que l’exposició és difícil: més expectativa, més pressió, has de donar més explicacions. Tampoc no he d’anar d’incògnit; al món de la dansa no ens coneix ningú, realment. Ara bé, gràcies a aquests suports, em sento més sòlida com a artista, més estable, i això és molt positiu. Trobar estabilitat com a coreògrafa és molt difícil.
NM: D’aquesta inestabilitat i de problemes de classe, en parles també a través d’un mem al primer Quadern d’Artista publicat pel Mercat de les Flors, que ressegueix el procés i les investigacions de Cyberexorcisme. A més de coreografiar, interpretar, investigar, tens pensat continuar escrivint sobre dansa?
NG: De moment, puc dir que continuaré escrivint, perquè m’han encarregat un volum per a la col·lecció Paragrafies, que edita el Mercat de les Flors amb l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra. Està previst que el llibre es publiqui a finals del 2024 o inicis del 2025. Si després d’això continuaré escrivint sobre dansa o no, no ho sé.
Nil Martín
BIBLIOGRAFIA
Gómez Gabriel, Nuria (2021). Espectropolíticas: imagen y hauntología en las prácticas artísticas contemporáneas [Universitat Pompeu Fabra]. En TDX (Tesis Doctorals en Xarxa).
http://www.tdx.cat/handle/10803/671013
Blanga Gubbay, Daniel (2018). The Movement as Living Non-Body. Movement Research Performance Journal, 51, 120-129.
https://www.academia.edu/42774221/The_Movement_as_Living_Non-Body
Conde-Salazar, Jaime (2018). La danza del futuro. Continta Me Tienes.
Federici, Silvia (2018). Caliban i la bruixa: Dones, cos i acumulació primitiva (M. Pera Cucurell (trad.)). Virus.
https://www.viruseditorial.net/paginas/pdf.php?pdf=caliban-i-la-bruixa.pdf
Brusadin, Bani, i Martín, Nil (2022). Context is content: when distribution expands the performative. Digital Leap.
Guiu, Núria (2023). Cyberexorcisme [Quadern d’artista número 1]. Mercat de les Flors.
Raubert, Bàrbara (2023). Artistes associats i residents: Núria Guiu. En Qui balla muta. Temporada 2023/2024 (p. 80). Mercat de les Flors.
https://mercatflors.cat/wp-content/uploads/2023/07/MDLF_GUIA_WEB_CAT_Baixa.pdf
Fratini, Roberto, i Guiu, Núria (2021). Redes de deseo (Entrevista de Roberto Fratini a Núria Guiu). El Blog del Mercat.
https://mercatflors.cat/blog/redes-de-deseo-entrevista-de-roberto-fratini-a-nuria-guiu/
Casasses, Enric (2014). Dimonis. Verdaguer Edicions.
VÍDEOS D’INTERÈS
ENLLAÇOS D’INTERÈS
Fitxa Tengo un problema contemporáneo, de Bea Fernández i Carmelo Salazar
https://www.lacaldera.info/es/actividades/tengo-un-problema-contemporaneo
