Tony Manero – I think we could be a dynamite team together.
Stephanie Mangano – How old are you?
Tony Manero – I’m 20. I’m 19 at the moment, but I’ll be 20 very shortly.
Stephanie Mangano – I think there’s a world of difference between us.
Tony Manero i Stephanie Mangano a Saturday Night Fever
Hi ha un món entre el ball de Tony Manero (Saturday Night Fever, 1977) i el de Pere Faura (Barcelona, 1980). Un món que la pel·lícula va emmarcar i simplificar, i que Pere Faura s’ha encarregat d’explotar. Els moviments clau són els mateixos i també les ganes encomanadisses de ballar, però Faura és com l’encantador de serps, que fa sonar i belluga la seva flauta (o la mànega o el comandament de vídeo… segons sigui l’ocasió) per fer-nos sortir de l’espai de comoditat i encarar-nos a una veritat certament inestable. Ho fa sense perdre el somriure de la cara i, el que encara és més difícil, fent que les serps -o sigui, nosaltres- somriguin mentre les treu del seu amagatall.
Stephanie Mangano està assajant, sola, davant d’un mirall, quan Tony Manero se li acosta per demanar-li de formar un equip de ball i guanyar el concurs organitzat per la discoteca 2001 Odyssey, de Brooklyn (avui convertida en 3001: Odyssey, per continuar amb aquests mons de futuribles brillants). D’aquesta escena a la sala d’assaig se’n pot desprendre tot l’argument posterior de la pel·lícula, i també totes les implicacions que Pere Faura porta anys treballant: al voltant del fet de ballar, enquadrant les imatges que crea aquest cos en moure’s i observant les maneres com realitat i ficció poden dialogar i arribar a compartir un mateix espai de ball.
Tornem a Tony Manero i Stephanie Mangano. Quan ell se li acosta i comencen a parlar sobre el concurs, ella no deixa de mirar-se al mirall en cap moment, assajant els seus passets. Poques feines encaren al treballador a la seva pròpia imatge com ho fa la dansa, amb un mirall sempre present per mantenir la vigilància contra un mateix. Els ballarins actuen molts cops com a miralls d’un coreògraf o com a miralls entre sí, tots idèntics i a l’uníson. Els miralls sempre estan presents, són el lloc on descobrir l’ideal d’un mateix -o el seu error-. En aquesta escena de Saturday Night Fever el ball solipsista de Mangano es troba amb l’estratègia de seducció de Manero i la tensió sexual que es crea entre els dos, i tot plegat amb l’objectiu de guanyar un concurs de ball. Així els seus cossos es posen al servei de la productivitat, pel desig d’un espai laboral transcendent i la fantasia d’un èxit econòmic a tocar dels dits de la mà. De fet, Saturday Night Fever no és una pel·lícula sobre el món de les discoteques, sinó sobre uns joves que no tenen futur, d’una generació que no sap com enfrontar-se a la realitat construïda per uns adults grisos i sense horitzó.
Mentrestant sonen veus impostades, violins celestials, un ritme electrònic repetitiu, cors agudíssims… la música de Bee Gees que fa de banda sonora a la pel·lícula és pura purpurina sobre un món que ha perdut els valors; ni les qualitats tradicionals dels pares ni les dels hippies alternatius han pogut contestar a les imposicions econòmiques de la primera crisi del petroli, la que marca el final de l’era daurada del capitalisme. En aquest atzucac real, la imaginació comença a emmirallar-se en les imatges de vinil i els mites plastificats.
Faura mateix ha mantingut un idil·li amb tot aquest panteó d’imatges electròniques. El cinema ha estat un company de ball en moltes de les seves obres, des de Panoramas, video and dance (2004), la peça amb la que iniciava a la relació entre el cos real i el cos projectat, i després amb This is a picture of a person I don’t know (2006), on usava les imatges com a font de nostàlgia. Aquí recreava l’escena d’A Chorus Line de Michael Bennet (1975) on es van seleccionant els ballarins per a l’espectacle com fitxes reemplaçables del sistema del show business, i on ell, encarnant-los un darrere l’altre, cedia el seu propi cos a la lluita dels caiguts. D’aquesta obra i a partir de la recopilació d’imatges del públic en primer pla, en va crear una peça de vídeo titulada Watching you (2007).
Al mirall s’hi uneix la mirada amb el mostrar-se, en un sol pla brillant. Al seu torn, el cinema és com un mirall digital, perquè encara que no hi sortim directament nosaltres, ens identifiquem amb els personatges que hi surten com si fóssim nosaltres mateixos. Pels que, com Faura, hem crescut alimentats amb els musicals dels 70 i 80, aquest món de somnis volàtils i de glamur que desapareix en prémer el botó de l’aparell, també ens reconeixem en aquests mites naïfs de suor palpitant, ja sigui el de John Travolta sota les llums de discoteca o el de Demi Moore a la barra d’un bar.
Cos real i projecció; streeper i client. La seducció des de tots dos costats i el vídeo com la clau per passar d’un a l’altre, accedir al subconscient col·lectiu i construir un personatge individual. Amb la peça Striptease (2008) conferència-performance on comparava de manera irònica el fet teatral amb l’art de despullar-se, deia: “He llegit molt sobre el tema i n’he vist molts (de streepteases). I tot i que no duren més de 2 o 3 minuts, els llibres que en parlen són llarguíssims”. Faura utilitza les paraules, les imatges i els gestos de la mateixa manera irònica i com elements sintàctics intercanviables, per generar metàfores, construccions narratives i oxímorons que s’anul·len ells mateixos. “Cuanto más sencillo, mejor”, deia un dels titulars de diari inclosos al vídeo Bailar imposibles (2011), creat amb Iñaki Álvarez. Aquesta manera de fer desenfadada però que no aparta els ulls ni un segon del seu objectiu o del seu interlocutor, és pròpia de Pere Faura.
Es va formar en música -a l’escola Diaula i al Conservatori-, en dansa -a l’Institut del Teatre i a Àrea- i en comunicació audiovisual -a la Universitat Autònoma-, abans de traslladar-se a Amsterdam, a la SNDO (School for New Dance Development), on va acabar els estudis i va engegar la seva carrera professional. L’any 2011 tornava a Barcelona, i encara avui manté la il·lusió, com qui veu la mateixa pel·lícula per enèsima vegada i sembla que fos la primera. En aquests anys ha anat articulant un corpus organitzat a través de la creació d’espectacles, la direcció de tallers oberts i una feina de mobilització del sector a través de la plataforma G.R.U.A. (quin gran mestre de cerimònies quan presenta la Caravana de Tràilers!). Només tres anys després estrenava al Mercat de les Flors Sin baile no hay paraíso (2014), la primera peça de gran format on explica la una particular història de la dansa, i seguidament inicia la trilogia dolça que l’ha dut a trobar-se, un cop més, cara a cara amb Tony Manero.
La primera part d’aquesta trilogia, Sweet Fever (2016) es va poder veure a la darrera edició del Festival Temporada Alta, concretament a l’antic convent de la Mercè. Està construïda amb mitja dotzena de ballarins professionals i el doble de voluntaris que ballen la mateixa coreografia de Saturday Night Fever sense parar, durant l’hora que dura l’espectacle. És una frase coreogràfica usurpada i en diàleg constant amb les imatges projectades -usurpades també- de diferents sistemes de producció de realitat: des dels obrers sortint de la fàbrica de cinematògrafs dels germans Lumière, de l’any 1895, a desfilades militars, danses de tribus africanes, una fàbrica (fàbrica!) de pollets, gimnastes durant les Olimpíades de Berlín de 1936, balls de gent gran, discoteques actuals… Realitats que xoquen amb els cossos reals i la repetició minimalista del seu moviment en directe, transformant diversió en obligació i l’obligació d’uns, en la distracció d’uns altres.
En certa manera també va d’això Sweet Tirany, la segona part de la trilogia que ara s’estrena. Després vindrà Sweet Precarity. De la febre a la tirania i finalment a la precarietat. Tot junt, pot ser la bomba.
Bàrbara Raubert
Webs:
web Pere Faura
Col·lectiu G.R.U.A.
web discoteca 3001: Odyssey
http://www.3001odyssey.com/#landing
web SNDO
http://www.ahk.nl/en/atd/dance-programmes/sndo/
web Institut del Teatre
http://www.institutdelteatre.cat/
————————————————————————————————————————-
Vídeos:
Pere Faura, Watching you (2007)
http://perefaura.com/perform/watching_you.es.html
Saturday Night Fever Soundtrack (Bee Gees i altres)
https://www.youtube.com/watch?v=iuI_X-StglE
A Chorus Line (1975), escena de l’audició
https://www.youtube.com/watch?v=fdLtsDpzpwA
Saturday Night Fever (1977), escena del gimnàs
https://www.youtube.com/watch?v=LWfZdssvVjY
Pere Faura, Bailar Imposibles (2011)
http://www.perefaura.com/perform/bailar_imposibles.es.html
Pere Faura, Sin Baile no Hay Paraíso (2014)
Treballadors sortint de la fàbrica Lumière (1895)
https://www.youtube.com/watch?v=EXhtq01E6JI
Mark Leckey, Fiorucci Made Me Hardcore (1999)
————————————————————————————————————————-
Lectures:
Roland Barthes: Mitologías. Biblioteca Nueva, 2012.
John Berger: Modos de ver. Gustavo Gili, 2000.
Sherril Dodds: Dance on Screen: Genres and Media from Hollywood to Experimental Art. Palgrave, UK, 2001.
Shantel Ehrenberg: Reflections on reflections: mirror use in a university dance training environment dins Theatre, Dance and Performance Training. Volum 1, 2010 – núm. 2. URL <www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/19443927.2010.505001>
Rafel Miret i Carles Balagué: Películas clave del cine musical. Ediciones Robinbook, 2009.
José Antonio Sánchez i Jaime Conde Salazar: Cuerpos sobre blanco. Ediciones de la Universidad Castilla La Mancha. Cuenca, 2003.
Peter Shapiro: La historia secreta del Disco. Sexualidad e integración racial en la pista de baile. Traducción de Agostina Marchi. Ed. Caja Negra, 2014.
