“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.”
Ludwig Wittgenstein
Després de la trilogia d’Aimar Pérez Galí Sudando el discurso (2015), The Touching community (2015) i Èpica (2017), el ballarí i coreògraf emprèn un nou viatge amb ALBA (2023). Del llatí albus, l’alba fa referència a la primera llum del dia abans que surti el sol. És un començament, una aurora, una albada, un crepuscle i el color que la representa és el blanc. El blanc que remet al vestit que els sacerdots utilitzen i porten damunt de l’hàbit per celebrar els oficis -en especial el del baptisme- que representa el començament d’un nou camí. En la poesia, l’alba es coneix com un subgènere literari dels trobadors en què es relata el malestar dels amants que, després de passar la nit junts, s’han de separar quan arriba aquest instant del dia perquè temen ésser descoberts com a infidels. Els primers rajos de llum que són visibles abans de la sortida del sol fan d’aquest moment un moment especial en què tot s’il·lumina, tot recomença, sense renunciar mai, però, a les conseqüències del passat i sense desprendre’s, tampoc, de les intuïcions de l’avenir.
ALBA és un poemari de llum amb les seves ombres on, amb l’art de la combinatòria -com en el llibre Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau-, tot és possible. I on la intersecció de llenguatges artístics hi és ben present. Però no només la intersecció com a espai que es comparteix, sinó com a una operació entre els conjunts de regles i patrons que combinen, a la vegada, lletres, sons i moviments. L’inici i el final d’ALBA s’inspiren en un palíndrom circular del compositor minimalista Tom Johnson, que va, que ve, endavant, endarrere, que es capi cueja amb la música que té com a comesa despertar els ballarins que estan adormits en la penombra de la nit, en el passat que deixa de ser passat per ser present, un present vestit amb la força del càlcul i de la precisió motora. El cant dels ocells matiners, com a paisatge sonor que pinta l’escena, acompanya aquesta albada corporal delicada com no podia ser d’una altra manera. Després, quan tot recomença, s’esdevenen els primers passos, les primeres paraules, els primers pensaments que, tímidament, emergeixen d’una coreografia que es gronxa en la frontissa de les caplletres de la voluntat de la fusió de les arts. ALBA és una aventura a la qual ens hi acompanyen diferents personatges -artistes, músics i escriptors-, alguns d’ells són ben definits i evidents, d’altres, se’ns presenten més amagats, discrets en el seu aparèixer -com, per exemple, Isaac Albéniz o Claude Debussy i el record de les seves melodies seductores i sinuoses- però tots ells ajuden a l’espectador a transitar pel formalisme que marca la personalitat d’ALBA. Perquè ALBA és una obra que descansa al bell mig de la quietud i del moviment, que s’aferra a una sextina de Brossa -dedicada al pare del dodecafonisme vienès Arnold Schöberg-, que imita Johann Sebastian Bach amb una música fugada feta des de l’hic et nunc, que s’alimenta dels versos lèsbics del poemari Terra de Mai de Maria Mercè Marçal per desplegar camins coreogràfics que uneixen matemàtica i llengua amb el joc permutatiu i els rearranjaments de la veu de Maria Arnal, que poua de la inspiració poètica que infon música i presència a l’espai, que desplega, amb les seves espurnes d’enginy, múltiples escenaris que pertanyen, per a uns instants, als dels millors dels mons possibles. ALBA és una tapís teixit per escales pentatòniques, modes frigis en re menor i melodies minimalistes que malden per trobar el nord dels cossos que no poden perdre’s perquè saben quin és el seu rumb després del terratrèmol de l’existència. Tot es bescanvia, tot es combina amb patrons que condueixen a l’auto-semblança, concepte bàsic de la geometria fractal, i a l’auto-diferència, tautologia dels que hi ballen repetint-se a la manera rizomàtica de Deleuze.
L’ars combinatoria de la música, el moviment, les paraules i els jocs de llum d’ALBA proposa al públic una immersió en la bellesa i el joc, en la calma i el gaudi. Els seus moviments erigeixen una dansa preciosa i abstracta, que viu i es deu a la forma, on els cossos dels ballarins es donen a la naturalitat dels gestos calculats i on el xiuxiueig de les veus que d’ells ressona s’evapora en un escenari senzill que, amb la base d’un quadrat, s’hi construeix, en diferents moments, un triangle que explora la permutació espacial. El resultat respon a un procés d’aprenentatge -per part dels ballarins i el pianista- d’un virtuosisme formal que va de la foscor a la llum, del no-res a l’ésser, de la carença a la plenitud. Tots hi participen amb una finalitat: suavitzar la música, amorosir els poemes i entendrir el cos per fer quelcom delicat i precís, perquè només cal maldar per un cos tou, amable i generós, com ho és ALBA. I per això, en definitiva, ALBA és un clar exemple d’ars combinatoria, que ens pot recordar Ramon Llull i la seva combinació mecànica de cercles i diagrames per representar conceptes bàsics i que es podia expressar en un llenguatge universal on les veritats fonamentals i els seus raonaments corresponents hi encaixaven perfectament; que ens recorda, també, Gottfried Wilhelm Leibniz i el sistema deductiu amb el qual volia derivar, inventar i expressar conceptes complexos mitjançant uns símbols algèbrics i unes regles amb les quals fonamentar una ciència universal en un llenguatge formalitzat -que procedís a la manera de la lògica i la matemàtica- gràcies al qual poguessin ésser expressats tots els conceptes, per damunt de la parcialitat i les diferències dels altres llenguatges.
Magda Polo Pujadas
AIMAR PÉREZ GALÍ estrena ‘Alba’ al Mercat de les Flors del 8 a l’11 de febrer de 2024
BIBLIOGRAFIA:
Brossa, Joan (1987). Viatge per la sextina (1976-1986). Barcelona: Quaderns Crema.
Johnson, Tom (1996). Self-Similar Melodies. Nova York: Two Eighteen Press.
Queneau, Raymond (1961). Cent mille milliards de poèmes. París: Gallimard.
Queneau, Raymond (2006). Ejercicios de estilo. Madrid: Cátedra.
Leibniz, Gottfried Wilhelm Freiherr von (1992). Disertación sobre el arte combinatorio. Santiago e Chile: Ediciones Universidad Catolica de Chile.
Llull, Raimon (2022 ). Art demostrativa. Regles introductòries a la pràctica de l´Art demostrativa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Marçal, Maria Mercè (2020). Diré tu cuerpo. Barcelona: Ultramarinos Editorial.
Marçal, Maria Mercè (1982). Terra de Mai. Barcelona: papers Erosius.
Mestres Quadreny (2000). Pensar i fer música. Barcelona: Editorial Pòrtic.
Mestres Quadreny (2010). Tot muda de color al so de la flauta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Rondeau, Corinne (2013). Lucinda Childs: Temps / Danse. París: Centre national de la danse.
VV. AA. (2016). Oulipo. Ejercicios de literatura potencial. Buenos Aires: Caja negra Editora
Wittgenstein, Ludwig ( 2012). Tractatus Logico-philosophicus. Madrid: Alianza Editorial.
Wittgenstein, Ludwig ( 2021). Investigaciones filosóficas. Valencia: Editorial Trotta.
ENLLAÇOS:
https://www.aimarperezgali.com/
VÍDEOS:
L’Ars Magna de Ramon Llull:
Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau:
Entrevistes a Aimar Pérez Galí:
Reescribir la historia de la epidèmia per Aimar Pérez Galí:
Sudando el discurso d’Aimar Pérez Galí:
The Touching community d’Aimar Pérez Galí:
Èpica d’Aimar Pérez Galí:
El preludi d’ALBA d’Aimar Pérez Galí:
