«De petit, vaig tenir la sort d’avorrir-me. […] El tedi de les tardes de la infantesa eren un viatge on el temps em pertanyia, un espai on fabricava grans somnis, un món sense principi ni final […]».
L’ennui des après-midi sans fin de Gaël Faye
Aprofundint en els seus records d’infantesa, Sylvère Lamotte ha connectat l’avorriment amb la sensació d’espera durant les llargues tardes de diumenge, amb les creps a la crepera, quan l’excitació donava pas a una sensació de desànim, que allargassava el temps. En aquest lapse que semblava interminable, va recórrer a la dansa per convertir el cos en una eina mal·leable i inesgotable per a les desviacions poètiques.
Voyage au bout de l’ennui (‘viatge al fons de l’avorriment’) està concebut com una invitació a embarcar-se en un viatge cap a una terra d’imaginació i de somni, no del tot aliena a la infantesa. El coreògraf parla de l’avorriment amb un grup de sis ballarins, tot i que en el nostre inconscient col·lectiu avorrir-se s’equipara més aviat a la soledat. Per a un ballarí, embarcar-se en un viatge cap a l’avorriment pot semblar antinatural, perquè ballar és sobretot passar a l’acció.
Això planteja una sèrie de preguntes: en una immobilitat aparent, quins moviments es poden fer? Quins moviments reals produeix l’avorriment? Què és un cos de no-acció, de no-voluntat? És possible avorrir-se sol enmig d’una multitud? L’avorriment pot ser un impuls col·lectiu més que una constatació? Doncs veniu i avorrim-nos!
Aquesta nova obra neix del desig d’explorar la noció d’avorriment per mitjà del cos. L’avorriment en grup, l’avorriment com a forma d’espera, com a forma d’allargassar el temps. Sylvère Lamotte ja va abordar aquesta noció de temps llarg, de suspensió, d’apnea, dins de la dansa, en la seva primera peça, Ruines. Una peça molt física en què la lentitud i la poètica dels cossos qüestionaven la mirada de l’espectador.
Aquest cop, el coreògraf porta la reflexió un pas més enllà i proposa una odissea col·lectiva de l’avorriment. La noció d’avorriment s’aborda per mitjà de la fisicalitat i la poètica dels cossos, amb l’objectiu de recordar-nos que avorrir-se, sol o acompanyat, és una oportunitat. És el temps humà necessari per a la imaginació i la producció artística.
Amb aquesta peça, el coreògraf s’adreça sobretot a les generacions més joves, però tant si es tenen 7 com 77 anys, aquest viatge està concebut per a la nostra ànima infantil. Tots hem viscut aquest temps allargassat, aquesta sensació de buit. Aquí és on arrela l’angoixa del temps perdut, i fins i tot la culpa de la immobilitat aparent, però també l’alegria del que és nou, del que és desconegut. Davant de la por que produeix l’avorriment en el nostre inconscient col·lectiu, els ballarins deambulen per aquesta cresta, amb les angoixes a una banda i el judici a l’altra, dirigint-se cap a la imaginació que obre aquest «fora del temps». Un fora del temps que és també el lloc on sorgeixen les associacions que formen una idea. És en aquest temps perdut on busquem ballar col·lectivament, enllaçant avorriment i creació.
En aquesta relació íntima que tinc amb l’avorriment i més concretament amb el temps que s’estanca i s’allarga, sempre he pensat en el que és col·lectiu com en un espai de ressonància salvador. No per fugir de l’avorriment o per «superar-lo», sinó per prolongar-lo i amplificar-lo.
En aquest ventall de possibilitats, podem plantejar-nos compartir-lo. Qui no recorda un moment de solitud enmig d’un grup, captivat, meravellat? Aquí, el grup amplifica el meu estat de consciència, i fugir no ha estat mai tan fàcil com anar a contracorrent. Vull que aquesta oda a l’avorriment sigui profundament lúdica, on els cossos participin en un joc de construcció per escapar i continuar aquesta odissea.
Ballar l’avorriment no és el mateix que ballar el no-res. A la manera d’un equilibrista, significa ballar una certa experiència del temps, una manera de fer ressonar el temps perdut. Equival a buscar estats de suspensió i vagabunderia. Els ballarins en escena són com els gats i la seva manera fascinant i secreta d’omplir els seus dies. Com l’Alícia de Lewis Caroll en el seu moment d’avorriment, segueixen els seus instints cap a un món imaginari.
Sis ballarins, quatre homes i dues dones, estan a l’escenari. En el transcurs d’aquest viatge, tota la seva virtuositat i el seu onirisme es despleguen. En la seva manera d’entendre la dansa de contacte, especialment a través de la figura del porté, Sylvère Lamotte continua la seva recerca sobre el poder poètic del cos. Hi ha moltes metàfores verticals de l’avorriment; per exemple, es diu que caiem en l’avorriment. Aquesta verticalitat és el mitjà, en el nostre cos, de tractar l’avorriment i simbolitzar-lo. Els cossos són com els altres suports per buscar estats de suspensió col·lectius o solitaris.
En aquest joc de construcció i entrellaçament dels cossos, l’arquitectura d’aquest grup de ballarins ens deixa entreveure els monstres i les quimeres d’aquests paisatges llunyans, imaginats. La recerca escènica es basa en el caràcter fantàstic d’un moviment ballat. Ballar no per entretenir-nos sinó com a art de l’evasió, de la suspensió. El treball de recerca retorna els ballarins als seus cossos infantils i els connecta. La noció de desviació es troba al centre del procés. Desviar un gest del seu propòsit original.
En aquest cas, ens hem basat en un banc de gestos quotidians, però també en mons digitals on la dansa és omnipresent. Crear un vincle lúdic entre aquests moviments i la imaginació dels ballarins. La desviació d’objectes també es fa per mitjà d’una escenografia simple i quotidiana que ens endinsa en la situació òbvia de sis cossos esperant al voltant d’una taula. Esperant què? No ho sabem. Estovalles, plats, bols esdevenen objectes que s’han de desviar per prolongar l’imaginari dels cossos.
Per primera vegada el procés creatiu va començar amb un període de treball conjunt al voltant de la taula abans de passar al laboratori d’experimentació a l’estudi. Pensar un espectacle en termes d’itinerància imaginativa indueix a una certa narrativa que es posa en escena per ser transformada.
Cie Lamento
