Marina Mascarell és la directora artística del Dansk Danseteater, la Companyia Nacional de Dansa de Dinamarca. Nascuda a Oliva, fa anys que va començar el seu camí, cada cop més al nord, empesa per la força de la seva constància, el caràcter reflexiu i una mirada oberta al món.
Vius a Copenhagen des de fa tres anys, on dirigeixes la companyia Dansk Danseteater. Abans vivies a La Haia i vas ser coreògrafa resident al Korzo Theatre durant deu anys. Una cosa que tenen en comú les dues ciutats, a més d’estar al nord d’Europa, és que són molt aquàtiques: l’aigua està molt present al seu paisatge. Sospito que no les has triat per això, sinó que ha estat pura casualitat, perquè, de fet, les teves peces són molt terrestres.
Sí, és cert, sempre estic envoltada l’aigua, però el meu imaginari continua sent terrestre. Parteixo del cos com a matèria i d’una relació molt física amb el terra, i m’interessa explorar maneres d’ocupar l’espai amb el cos, pressionar-lo, transformar-lo… de la mateixa manera que l’espai transforma el cos que acull. L’aigua -i el mar- és un horitzó que crea sensació d’amplitud, d’obertura mental, que dona una personalitat específica a la ciutat i modifica el comportament. Però, definitivament, quan creo necessite tocar terra: necessite densitat, resistència, volum. Estic envoltada d’aigua, però tot parteix de la terra.
La temporada 2015-2016, o sigui, fa 10 anys, vam poder veure Mongrel al Mercat de les Flors ballada per la GöteborgsOperans Danskompani. Ara tornem a tenir-la al mateix escenari, però aquest cop amb la teva companyia actual. Com ha estat la traducció?
És el primer treball que vaig compartir com a directora artística i crec que era ideal per començar a conèixer-nos; era millor fer-ho així, amb una recreació, que no des d’una creació nova, que normalment té molt de pes i molta pressió, perquè l’estructura ja estava donada, però podíem jugar amb el contingut. I clar, cada vegada que una peça passa a uns cossos nous, canvia, inevitablement. L’essència és la mateixa però cada cos du la seva història, la seva manera d’organitzar el moviment, la seva energia… i tot això transforma la peça des de dins. Els ballarins de la Dansk DT tenen una fisicalitat molt genuïna i han aportat una nova densitat i major precisió.
Per a mi, reprendre una obra no és reproduir-la sinó tornar-la a escoltar i transformar-la des de l’ara; tornar a preguntar-li què necessita, què pot ser avui. I això depèn del que està passant en aquest moment: al món i a les persones amb les qui treballo. I encara a l’assaig d’avui, després d’haver-la presentat per diferents teatres de Dinamarca i Noruega, continuo fent canvis. L’obra es transforma cada dia, perquè nosaltres ens transformem cada dia.
I què diu ara, que no digués abans?
Mongrel sempre ha parlat de la comunitat com a força: una força que pot ser protectora, però també pot ser opressiva i violenta amb tot allò que considera outsider; de com el grup castiga el diferent, el que no encaixa. Quan la vaig crear, aquesta reflexió estava més vinculada a experiències personals i a una observació sobre els comportaments socials. En el context actual, el contingut ressona d’una manera molt més dura i directa. Vivim l’auge de l’extrema dreta, l’ICE als Estats Units, la violència cap a persones migrants, les postures anti-trans, la normalització de discursos feixistes… El que abans podria semblar una metàfora sobre dinàmiques socials, ara és una imatge literal del present.
També la meva experiència vivint a Escandinàvia m’ha fet entendre molt més profundament la llei de Jante que va estar en el punt de partida de l’obra -aquesta idea de no creure’s especial, de no desmarcar-se del col·lectiu-, i que actua com una violència silenciosa.
La llei de Jante, que prové de la literatura escandinava i no és una llei real, es nota en tot l’ambient artístic?
És clar, inevitablement influeix en com es percep la visió artística, l’autoria o, fins i tot, el risc artístic: genera cautela davant la intensitat o expressions radicals, i afecta en com les institucions defineixen l’èxit i en la manera que el públic rep propostes confrontadores. Per a mi aquesta tensió és interessant, perquè sento que la meva missió és qüestionar allò establert. A més, jo he crescut en una cultura de fer-ho tot a lo grande, a València tot acabe en una traca, ha ha ha!
Jo crec que ells no s’imaginen d’on vinc, saps? En la cultura mediterrània juguem entre la vida i la mort, ens agrada col·locar-nos al límit de la intensitat. A nivell artístic, m’apassiona l’excés i tendeixo naturalment a una expressivitat desbordada. Però visquent i treballant a Dinamarca també he après a gaudir de la contenció, del gest subtil. I no ho sento com una contradicció, sinó com un espai de tensió creativa, un lloc on dues maneres d’estar al món es troben i es transformen mútuament.
Clar, ells em transformen més que jo a ells, perquè jo soc una i ells cinc milions i mig. De vegades em fa riure. Mira: fa just tres setmanes vam presentar una obra de Marco Layera, el director de La Resentida, d’una intensitat brutal d’inici a fi. I el públic deia: “Wow, this is so undanish!” (No és gens danès!). Jo mai he dit: “Això no gens català!”.
Boody Moon és la teva peça més recent i es presenta com un cant a la vida. On trobes aquesta energia?
No parlo d’un cant a una vida amable, sinó a una vida que travessa el cos i que no es pot controlar. Vida i mort no són oposats, conviuen en el mateix cos en una tensió constant entre impuls i límit. I és precisament eixa tensió la que genera energia. Quan mires de prop la foscor apareix una afirmació encara més forta de vida, com si l’excés i tota aquesta intensitat fora en realitat una energia vital plena de fragilitat.
Així que l’energia ve d’aí, d’una necessitat molt física, molt visceral, de celebrar que estem vius. I també és una mena de radiografia del present, amb aquest ritme frenètic que ens porta en una direcció -com a mínim- qüestionable.
Aquest excés és la connexió amb el pensament de George Bataille, l’excés com a condició de vida.
El meu interès per Bataille ve sobretot de la seva manera d’entendre la vida com una experiència intensa de límit i de transformació. No separa cos de pensament ni desig de destrucció, tot travessat per una mateixa energia excessiva. I a Bloody Moon hi ha un cos excessiu, que es desborda, que es transforma, fins i tot quan això implica desaparició. També m’interessa la seva concepció de l’erotisme que no és només sensualitat o sexualitat, sinó és una experiència de transgressió i de dissolució de les fronteres de l’individu. Quan el cos deixa de ser una entitat tancada, el jo es posa en risc i la identitat es fissura; és una obertura que conté plaer, vertigen, atracció i por; perquè el desig no és només expansió, també és risc.
El camí a seguir sempre apunta cap al nord?
Per ara, sí. La meva vida i el meu treball m’han portat cap al nord d’Europa i aquest desplaçament no ha estat només un canvi de lloc, també ha estat també un canvi de percepció. Però no és una direcció definitiva, és més d’anada i tornada. Quan vaig marxar estava una mica dolguda perquè sentia que no tenia espai per desenvolupar-me a casa. Els últims anys he fet les paus i em sento profundament del sud, i m’agrada sentir-me així. I de fet, des que visc a Dinamarca m’agrada més el meu passat. Com més al nord estic, més del sud em sento.
Diria que visc una mena de bilingüisme o fins i tot quadrilingüisme cultural i emocional. Aquesta tensió entre el que porto i el que he après és una de les coses que més alimenta el meu treball. M’emociona profundament quan estic amb cultures que no conec, és una de les meves passions. I si mires el grup de ballarins que tenim a la companyia, veuràs que tots són molt diferents i singulars, amb backgrounds ben distants, i m’emociona profundament compartir el dia a dia amb tots ells.
Inevitablement, quan vius a altres llocs del món interioritzes les seves maneres. Però sobretot, les reconeixes. Jo reconec els codis, els ritmes, les formes de relació d’on visc ara i també de la nostra cultura, que quan ets a dintre no ho pots veure-ho tan clarament.
L’exposició a una altra cultura et penetra, entra al cos gairebé sense adonar-te’n. Jo he après molt de les cultures de tots els llocs on he viscut i treballar: Nova York, Holanda, Taiwán i ara Dinamarca… de totes et podria dir alguna cosa que m’he emportat amb mi. I tot això ha enriquit profundament la meva vida artística i personal. Però hi ha una part de mi que continua sent profundament del sud. Crec que ara estic al final de l’anada. Tot el que he après al Nord dialoga constantment amb el que porto del sud i la meva identitat creativa existeix juntament amb aquesta tensió entre els dos, entre diferents maneres de sentir i habitar el món. Jo tinc una missió de vuit anys aquí i després voldria tornar; m’agrada pensar que després de Dinamarca tornaré al sud.
Bàrbara Raubert
Web oficial de la companyia:
Web personal de Marina Mascarell:
Enllaços:
Vídeos:
Entrevista a Marina Mascarell al Nederlands Dans Theater:
Marina Mascarell (2015). Mongrel:
Marina Mascarel. (2017). Three Times Rebel:
Marina Mascarell / Danish Dance Theatre (2025). Bloody Moon:
Lectures:
Fragments de crítiques de Mongrel
Sobre hibridació cultural:
La llei de Jante:
Aksel Sandemose (1933). A Fugitive Crosses His Tracks
Bataille, Georges (2023). El erotismo.
Barcelona: Tusquets Editores, 2023.
Bataille, Georges (1987). La parte maldita: ensayo de economía general.
Barcelona: Icaria Editorial.
Erin Manning — Relationscapes: Movement, Art, Philosophy
