La història d’Hors Champ//Fuera de Campo està lligada intrínsecament a la d’Olga Mesa, ballarina, coreògrafa i artista visual, figura clau des de la dècada de 1990 de la dansa contemporània espanyola i referent de les poètiques de la performance. La singularitat de la seva recerca coreogràfica, a partir del viver d’avantguarda que fou la companyia Bocanada, fundada amb Blanca Clavo i La Ribot cap a finals dels anys vuitanta, l’ha dut a afirmar, amb audàcia sempre nova, el rol de la intimitat en la representació i els estatuts irregulars o anticonvencionals del cos com a signe; a repensar la idea d’escriptura coreogràfica i a afegir a la història dels conceptes la noció de coreograma. Moguda per un profund anhel de transversalitat, ha encarnat protocols inèdits i extraordinàriament poètics de col·laboració o complicitat amb altres artistes, integrant al camp de la creació coreogràfica els universos del cinema, la literatura i les arts plàstiques. En la seva extraordinària solitud, en la seva extraordinària sobrietat de mitjans, ha signat fites com la trilogia Res non Verba (1996-1999), que incloïa EstO No eS Mi CuerpO, re-presentat amb les mutacions genètiques del cas en aquesta constel·lació, Daisy Planet (2000) i Suite au dernier mot (au fond tout est surface) (2003), o com el més recent Solo a ciegas (con lágrimas azules) (2008).
Hors Champ//Fuera de Campo es va fundar a Estrasburg l’any 2005, quan Olga Mesa va optar per residir i treballar a França. A partir de l’any 2012, va establir una aliança a llarg termini, sentimental i artística, amb Francisco Ruiz de Infante.
Francisco Ruiz de Infante, artista visual i multimèdia de llarga trajectòria internacional, és també coordinador del departament Arts Fora de Format / Arts del Temps de l’Haute École des Arts du Rhin (també a Estrasburg). En la seva obra fa malabars combinant l’«alta tecnologia» i el «bricolatge d’urgència», intentant reconstruir el funcionament de la memòria quan nodreix el present, amb els errors d’informació, les redundàncies i les acceleracions que sorgeixen de l’inconscient. Fidel al principi que la captació de la imatge ja és en si un acte de projecció, ha contribuït amb cada videoinstal·lació i cada treball fílmic (com el recent Campos eventuales, 2018-2020) a treure l’entrellat de les potències gestuals de l’univers de la imatge tècnica i a configurar works in progress que són alhora paisatges de runes i arqueologies de la mirada present. L’uneix a Olga Mesa un projecte de desarticulació humana de les màgies inherents a la captació-edició d’imatges. Un projecte també de re(con)ducció de l’ull mecànic cap al territori múltiple del cos orgànic.
En l’obra proteïforme d’ambdós, que es metamorfosa fent lliurement un mestissatge de formats com l’espectacle, la performance, la instal·lació, el film, el llibre, la cibercoreografia, el laboratori… és predominant la noció de «recorregut multilineal» i de «saber oblic». Així doncs, tracen múltiples camins, túnels, sèries temàtiques, seqüències creuades, anamorfosis i docuficcions poètiques, proposant viatges iniciàtics per establir diàlegs, sovint paradoxals, amb l’espectador.
Les seves obres han estat produïdes i mostrades en diversos contextos internacionals, en particular a Europa, Àfrica i l’Amèrica del Sud.
Hi ha unions que tanquen cercles i d’altres que obren mons; el duo Olga Mesa i Francisco Ruiz de Infante forma part de les segones: Hors Champ és una empresa conjunta d’imatges desenfocades que vibren amb la imprecisió de la vida latent, que conviden a un viatge relliscós en què realitat i ficció efectuen balls vertiginosos. Treballa per organitzar fragments, crear frecs i contigüitats entre segments inconnexos de memòria i profecia poètica; i per compartir aquests processos o «presagis del desig» amb el públic. En els seus dispositius emergeixen constructes espirals de preguntes, miratges i cossos que van contínuament de la reflexió (o del reflex) al somni (o al signe). Descontextualitzant i reconnectant intuïcions poètiques i sabers culturals ens absorbeixen en un deliri més lúcid que la vigília, en què l’«aquí» i l’«ara» han estat desestabilitzats.
Aquesta constel·lació, impulsada per la voluntat de representar la naturalesa polièdrica d’una de les trajectòries creatives més originals de les darreres dècades, no pretén ser un resum ni una antologia; no pretén visibilitzar cap «llegat». De fet, la recerca de Mesa i Ruiz de Infante sobre les concrecions imprevisibles i aures inesperades del cos en l’era de la seva reproductibilitat digital és d’insuperable actualitat. Aquesta recerca ens recorda en tot moment que les tecnologies han acabat formant un cinquè regne de la realitat (després del mineral, del vegetal, de l’animal i de l’«objectual»), i que la materialitat dels recursos tecnològics és un misteri ineludible, precisament perquè és el menys especial, el més espacial dels seus efectes. La tecnologia és la res extensa que, per definició, anhela fer-se més lleugera, dissimular-se, desaparèixer en una interfície cada cop més manejable: l’espai de la digitalitzat i virtualitat està sembrat d’esquers, lluentors, pulsacions. Rere aquests batecs dels aparells s’estén un cos immens i obscur que torna a ser nostre en la mesura en què ja no ens pertany, perquè és matèria de desigs i fantasmes.
Aquesta constel·lació és, sobretot, una mostra de l’extraordinària continuïtat poètica i del misteriós sincronisme d’un projecte poètic que, durant dècades, ha rebutjat coincidir amb la seva cronologia oficial, fent-se alhora present i fantasmal en tot moment. EstO No eS Mi cuerpO és molt més que un reenactment o un revival. Els actes i tentacles de Carmen//Shakespeare són més metamorfosis que progressions. Les constel·lacions són només la part que brilla d’una temporalitat convulsa i a estones catastròfica: l’estel més brillant no és necessàriament el més proper; els buits i forats no són necessàriament inhabitats; no tot el que es veu existeix; no tot el que existeix es veu; la pau de la nit desborda turbulències i atraccions; cap dibuix no es pot considerar complet i definitiu; la brúixola, tal com suggereix el seu nom, està efectivament embruixada. Sota les constel·lacions no hi ha terra ferma ni aigües territorials: només hi ha la deriva i els seus significats.
