Filosòficament, el moviment i el so es poden entendre com dues cares d’una mateixa moneda: ambdós són manifestacions de l’ésser en el temps i l’espai, íntimament relacionats amb la corporalitat i la percepció. La dansa contemporània, en aquest sentit, actua com un camp d’experimentació on aquestes connexions es despleguen, es qüestionen i es reimaginen.
Heràclit, amb la seva concepció del canvi constant (panta rhei), pot servir-nos per entendre que el moviment i el so són manifestacions dinàmiques del flux de la realitat. Si recuperem la imatge del riu, el moviment de les aigües i el so de les mateixes, sempre ens farà veure i sentir un riu diferent, encara que sigui el mateix. Des d’aquesta perspectiva metafísica, el moviment i el so poden ser vistos com manifestacions de l’energia en formes diferents. El moviment representa el desplaçament i la transformació física, mentre que el so és una vibració propagada per l’espai
En la dansa, la relació entre moviment i so no és fixa ni predeterminada ja que la llibertat d’experimentació permet que aquests dos elements es fusionin, es contrastin o es desenvolupin de manera independent, reflectint la diversitat i l’heterogeneïtat pròpies. La relació entre moviment i so en dansa es pot sostenir des de diversos punts de vista, atenent a disciplines com l’estètica, la fenomenologia, la metafísica i la filosofia del llenguatge. L’analogia entre el moviment i el so és profunda i multidimensional, i es pot entendre des de diverses perspectives, ja que en moltes coreografies, el moviment i el so no només coexisteixen sinó que es desenvolupen mútuament. El so pot guiar el moviment o, inversament, el moviment pot inspirar o generar el so (per exemple, amb els sons del cos o l’ús d’objectes o instruments en escena). Aquesta sincronia pot ser evident en coreografies on el moviment segueix el ritme, el tempo o la dinàmica del so, però també es pot adelitar amb la desincronització per crear tensió o contrast.
Per altra banda, el so pot tenir una funció narrativa o conceptual que complementa el significat dels moviments. Això és freqüent en la dansa, en la qual sovint s’exploren temes abstractes o emocionals. Per exemple, un so dissonant pot subratllar moviments trencats o angulars, mentre que un so suau i fluid pot amplificar moviments circulars o suaus. Tanmateix, l’ús de tecnologia permet que el moviment dels ballarins generi so en temps real mitjançant sensors o altres dispositius, la qual cosa crea una relació directa i interactiva entre el moviment i el so, desdibuixant els límits entre coreògraf, compositor i intèrpret. Aquesta pràctica és força habitual en obres experimentals on es busquen formes innovadores per vincular el cos i el so.
Els dissenys sonors (que poden incloure música, sorolls ambientals, paisatge sonor o silenci) ajuden a definir l’atmosfera i influencien com els moviments són percebuts pel públic.El silenci, en particular, pot amplificar els sons generats pel cos o pel moviment, destacant el caràcter físic i immediat de la dansa.En algunes peces, el moviment en si mateix és ja una font de so: els passos dels ballarins, les respiracions o el fregament de la roba es converteixen en part del disseny sonor, que destaca la dimensió acústica del moviment i, a la vegada, l’espai escènic.
Tenim noms destacats dins de la dansa com el de Pina Bausch qui, en les seves obres, el moviment i la música sovint creen un diàleg carregat d’emoció i subratllen la condició humana. En el cas de Merce Cunningham, que va explorar la independència entre el moviment i el so, l’associació moviment-so es va treballar amb compositors com John Cage per desenvolupar estructures on els elements s’interrelacionen de forma aleatòria o en Ohad Naharin (Gaga), que utilitza música per inspirar moviments orgànics i atorga prioritat a l’exploració sensorial més que a la música com a directriu.
Des d’una lectura fenomenològica, tant el moviment com el so són efímers; existeixen en el temps com a esdeveniments que esdevenen i desapareixen. Això els vincula, com creia Henri Bergson, a una concepció del temps com a fenomen central, on la “durada” es concep com una experiència del temps viscut. En la dansa contemporània, moviment i so s’entrellacen en aquesta durada, creant un flux d’experiències que transcendeix la linealitat temporal. Qui també camina en aquesta línia és Maurice Merleau-Ponty, que ens ofereix una base per explorar el moviment i el so com a fenòmens viscuts i experimentats des del cos, car el moviment no és només un desplaçament físic, sinó una expressió de la intencionalitat del cos vers l’espai. El so, al seu torn, és percebut no només com una vibració física, sinó com una qualitat experiencial que afecta i transforma la percepció del cos en l’espai. En aquest sentit, moviment i so es comprenen com dues modalitats d’expressió de la presència corporal, entrellaçades en l’experiència sensorial.
Si pensem, per exemple, en la filosofia de Ludwig Wittgenstein el moviment i el so poden ser considerats com a formes de llenguatge, on cada element aporta significat mitjançant unes regles pròpies elaborades per una “gramàtica cultural” o “artística”. En la dansa, la combinació de so i moviment pot ser vista com una sintaxi no verbal que comunica emocions, idees i estats existencials més enllà de les paraules i que hom reconeix depenent del context on es dona per l’aire de família que comparteixen l’un amb l’altre. Si anem una mica més enllà, segons l’hermeneuta Hans-Georg Gadamer, l’obra d’art és una experiència dialògica on l’intèrpret i l’observador co-creen significat. En la dansa, moviment i so esdevenen codis que el públic percep com a unitat o com a tensió potenciant que aquesta simbiosi entre moviment i so es pugui entendre com una “fusió d’horitzons” que va més enllà del caràcter individual de cadascun per produir un significat nou i singular.
Apoyatura: So, moviment i emoció. Un paisatge coreogràfic en evolució
A l’obra Apoyatura d’Óscar Bueno, la relació entre moviment i so s’estableix a partir d’una concepció profunda d’interdependència i suport mutu entre ambdós elements. El títol mateix, Apoyatura, remet a un concepte musical —una nota que es recolza breument en una altra abans de resoldre’s—, però que també adquireix connotacions simbòliques en la dansa i el so com a expressions interconnectades.
El moviment i el so, el cos del ballarí i el piano, no es perceben com a entitats separades sinó com a elements que parlen constantment. Això crea un diàleg en què cada un aporta significat, però també depèn de l’altre per completar-se. Així com una “apoyatura” en música és transitòria però essencial per a la resolució harmònica, el moviment i el so es configuren en aquesta obra com tensions que es resolen en l’experiència comuna del temps i l’espai. El ballarí toca el piano però balla amb el piano utilitzant parts del seu cos que no és habitual que toquin les seves tecles o caixa.
Bueno explora la idea de la temporalitat inherent en el moviment i el so, considerant-los efímers, esdeveniments que només existeixen en l’instant. En aquest sentit, el concepte d’ “apoyatura” simbolitza la fugacitat i la necessitat de trobar-se en el moment precís. La coreografia i el disseny sonor sovint semblen “buscar-se” i “trobar-se”, creant moments de sincronització o contrast que subratllen aquesta correspondència temporal.
El cos no només és un vehicle de moviment sinó també una font sonora on els gestos físics poden generar sons directes (percussió corporal, friccions, respiracions) o influir en com el so és percebut en l’espai. En la seva coreografia es posa de manifest el potencial del cos com a instrument musical, destacant com el moviment transforma l’espai sonor i, alhora, com el so guia o inspira el moviment.
Tanmateix, Apoyatura juga amb la percepció de l’espai com a un lloc on el moviment i el so es troben subratllant una conveniència que va més enllà de la jerarquia tradicional entre música i dansa, situant-los en una dimensió col·laborativa i horitzontal ja que s’explora com l’espai mateix esdevé part d’aquest diàleg, ampliant la noció de suport a l’escenari i a l’entorn. En un nivell més simbòlic, l’obra convida a reflexionar sobre la interdependència no només entre so i moviment, sinó també entre els éssers humans i el paisatge. L’”apoyatura” esdevé una metàfora de la necessitat del suport mutu que es porta a terme en una comunitat o en una societat.
De la mateixa manera, Óscar Bueno construeix una relació filosòfica i estètica entre moviment i so basada en la idea d’interdependència i tensió-resolució. Mitjançant aquesta obra, qüestiona les divisions tradicionals entre disciplines artístiques i ofereix una experiència on so i moviment esdevenen parts indissolubles d’un mateix procés creatiu i significatiu.
Rokatei: Un viatge poètic pels contorns de l’efimeritat de la natura
En Rokatei, Park Keito crea una obra que ens condueix més enllà de la simple coexistència de moviment i so. A través d’una filosofia oriental que combina tradició i innovació, moviment i so esdevenen elements indissolubles d’una experiència artística que connecta el cos humà amb la natura, l’espai i el temps. Aquesta obra exemplifica com la dansa contemporània pot integrar elements culturals profundament arrelats en una proposta universal i atemporal.
Takahide Nishiwaki és un poeta japonès conegut pels seus poemes tanka, una forma tradicional de poesia japonesa. Les seves composicions destaquen per impressions breus i reflexions sobre l’efimeritat de l’existència humana i la connexió amb la natura. Aquests poemes han inspirat diverses obres artístiques, com la peça escènica “Rokatei (La cabana de les sis cançons), on s’exploren paisatges diversos i la transformació d’espais a través del so, el moviment i la paraula. Aquesta peça, creada amb el segell de Park Keito, utilitza els poemes de Nishiwaki com a base per construir un dispositiu escènic que reflexiona sobre el pas del temps i el cicle de la vida. En ella, la relació entre moviment i so s’entén des d’una perspectiva que integra tradició i contemporaneïtat, establint un diàleg entre l’expressió corporal, l’espai sonor i la simbologia cultural on s’aprofundeix en la connexió entre cos, so i natura, inspirant-se en conceptes filosòfics i artístics d’origen nipó.
El títol de l’obra, Rokatei, fa referència a un espai vinculat a la contemplació. En aquest escenari el moviment i el so interactuen, irremeiablement, evocant elements naturals. Els sons que sentim, principalment vocals, sons ambientals, paisatges sonors i composicions contemporànies, són un reflex d’aquesta connexió amb el paisatge natural. El moviment dels intèrprets ressona amb aquests sons, creant una sensació d’unitat amb l’entorn.
A més a més, Rokatei utilitza el concepte japonès de ma, que es refereix a l’espai o pausa entre elements. Aquesta idea s’aplica tant al moviment com al so, creant moments de silenci i quietud que són tan significatius com els moments d’acció. Per aquest motiu, en la peça, els intèrprets es mouen amb precisió i lentitud, permetent que el so (o el silenci) ompli els intervals entre els gestos generant una relació meditativa i contemplativa entre els dos elements. Park Keito explora com el moviment genera so i com el so guia el moviment.
Minimalisme i simbolisme són dues dimensions que es poden reconèixer clarament en la coreografiaperquè es reflecteixen els principis estètics del wabi-sabi (la bellesa de la imperfecció i la transitorietat). Els sons, que oscil·len entre allò tradicional i allò modern, reforcen aquesta idea, connectant passat i present. Per exemple, el so d’un tambor tradicional pot anar seguit d’un so electrònic, suggerint una continuïtat entre allò antic i allò contemporani, de la mateixa manera, els moviments dels ballarins amplifiquen aquesta tensió, car adopten tant gestos tradicionals com formes modernes.
L’espai Rokatei no és només un lloc on el moviment i el so coexisteixen, sinó que es converteix en un personatge en si mateix. El text i la il·luminació interactuen amb el so i el moviment per crear una experiència immersiva i una concepció holística que posa damunt de la taula una perspectiva oriental de la unitat entre totes les coses: cos, so, espai i temps.
N.A.N: artifici i organicitat en l’ exploració del so i el cos
L’obra N.A.N Now Ask Nothing – Nothing Ask Now d’Anna Fontanet és una peça que treballa la relació entre moviment i so des d’una perspectiva introspectiva, amb un enfocament en el buit, la repetició i la desconstrucció de les expectatives narratives. Aquesta obra, com moltes de les creacions de Fontanet, és fruit d’una investigació sobre com el cos i el so poden coexistir en una tensió que provoca reflexió i una experiència sensorial única.
El títol mateix reflecteix una paradoxa: “Now Ask Nothing – Nothing Ask Now” ens constata un present que és simple i complex a la vegada. Aquesta idea es materialitza en l’obra a través de moments de silenci i immobilitat, on el moviment sembla esperar el so i viceversa. Així, el silenci no és un buit sonor, sinó una presència activa que dona sentit al moviment, destacant-ne la fragilitat i la intenció. I en aquest context, el so es presenta de manera discontínua, trencant qualsevol expectativa de sincronia contínua amb el moviment.
Tant el moviment com el so són utilitzats en forma de fragments que es repeteixen i es transformen creant una experiència hipnòtica que emfatitza la construcció i deconstrucció del sentit. Els moviments reiteratius de la interpretació, sovint desconnectats de qualsevol intenció narrativa,
dialoguen amb la llum i la veu que programa la màquina de manera aleatòria.
Un dels eixos de l’obra és la independència aparent entre moviment i so. El so no sempre “acompanya” el moviment, i el moviment no “sembla necessitar” el so per justificar-se. Aquesta independència crea una tensió que obliga l’espectador a buscar connexions més subtils o emocionals. Podem reconèixer en aquest plantejament tradicions provinents de l’àmbit musicològic com el de Pauline Oliveros o del Contact Improvisation com el de Nancy Stark Smith.
N.A.N també juga amb la percepció del temps, creant una sensació d’estancament o d’expansió. Aquesta manipulació temporal es construeix a partir de l’alternança entre accions ràpides, quasi mecàniques, i moviments lents, gairebé meditatius, que es relacionen amb sons que poden ser gairebé imperceptibles o, pel contrari, sobtadament invasius.Aquest tractament temporal convida el públic a estar present en el moment present, sense esperar una narrativa o estructura lineal.
Dins d’aquest marc conceptual, el”no-res” és central en la coreografia perquè s’expressa tant a través de la manca d’un vincle explícit entre moviment i so com en la utilització d’un espai escènic nu o mínim, on el cos i el so són els elements principals. El no-res, però, no és un punt de partida nihilista, sinó un camp obert per a l’exploració, on el moviment i el so emergeixen com fenòmens que no necessiten justificar-se, simplement “són”.
Amb aquesta proposta -on l’ara (now) és el camp de treball; preguntar (ask) és el mètode per traçar la trajectòria i el no-res (nothing) és l’origen i el destí que conformen el territori coreogràfic- Fontanet desafia el públic a interactuar amb la peça no des de la comprensió intel·lectual, sinó des de la percepció i l’experiència sensorial. L’audiència és partícip d’una investigació en què moviment i so funcionen com a eines per qüestionar la necessitat d’una estructura.
Magda Polo Pujadas
ENLLAÇOS:
Audiovisual aesthetics of sound and movement in contemporary dance
Veroli, Patrizia i Vinay Gianfranco. Music-Dance: Sound and Motion in Contemporary Discourse, Routledge: NY, 2018.
Brandstetter, Gabriele. Senses of Movement: Kinesthetics and Synesthetics in Contemporary Dance Practices, Routledge: India, 2014.
Autors Diversos. Sound & Image. Routledge: NY, 2020.
Apoyatura:
Rokatei:
N.A.N Now Ask Nothing – Nothing Ask Now:
