Un dels aspectes que més m’atrau dels espectacles que provenen del món del circ és la seva aparent simplicitat. En llegir-ne les descripcions, per exemple, sovint em trobo que comencen plantejant un problema més físic que conceptual. En el cas de QOROQ, el Kolektiv Lapso Cirk el descriu com un espectacle que parteix d’un escenari minimalista i d’un material orgànic i sostenible (la fusta), posats a actuar a través de les accions de dues persones. De forma col·laborativa i buscant l’equilibri i el risc entre les parts, persones i material exploren múltiples possibilitats de joc i, en fer-ho, omplen l’escenari, el paisatge, l’espectacle, aquell món.
El nucli o l’espurna que dona lloc a la peça s’ocupa o es preocupa per tant més d’una acció que d’una pregunta existencial, social o filosòfica (que no vol dir que no hi ressonin, vegi’s de nou el programa de mà). Però en termes generals i sense pretendre dictar sentència, la meva impressió és que en espectacles com QOROQ – més encara que en molts espectacles de dansa – no és la idea la que es passa a través del cos sinó que és el cos qui ens duu, si de cas i a través de l’acció, a la idea.
A diverses entrevistes publicades a la xarxa els integrants de Lapso (David Díez i Tomas Václavek) donen fe d’aquesta actitud tan humil com poderosa envers el seu métier: centrats en el valor de la seva entesa, fraguada a través del temps, ressalten també el seu interès pels materials amb els que treballen, per l’exploració de les possibilitats que brinden – i no expliquen en canvi gaire cosa de cap a quin referent apunten els signes que composen o la dramatúrgia que n’emergeix. Repeteixo: aquests referents possibles també hi són, sens dubte, i podem assumir que la peça també s’ha organitzat en relació a aquests, però de les paraules dels seus autors transcendeix la sensació que a QOROQ es nega el privilegi a aquesta funció lingüística per ballar en canvi sobre un altre fil, mai millor dit: la construcció d’un dibuix escènic que genera un abisme tant aparentment buit de significat literal com ple de possibilitat sensacional, d’afectes, de vivència. Doble vertigen. M’encanta.
En primer lloc, m’encanta pel rol particular que ocupa en aquest plantejament el cos de l’acròbata. Tornant al programa de mà, a QOROQ ens parlen de ‘persones’, que no ‘intèrprets’ i menys encara ‘personatges’, posant a ratlla precisament la tendència a narrar el que veiem com una metàfora o com la representació de quelcom. La veu del subjecte-artista és deixada immediatament de banda, no sembla a primera vista que en David i en Tomas tinguin res a dir: Aquí hem vingut a veure persones de carn i ossos que fan coses.
Aquesta focalització en la realitat material de qui fa, de qui actua, subratlla quelcom que al meu entendre ve de fàbrica en l’ofici del circ: posar el cos al centre és una qüestió de supervivència, la concentració psicofísica és essencial per poder dur a terme l’acrobàcia, per atrevir-se a prendre el risc que suposa el salt o la filigrana. I aquesta concentració impregna l’acció i omple l’espai en què es duu a terme, es fa presència, atrapa i sosté la mirada del públic, la tensa. Però tot i el valor i el respecte que mereix, el Kolektiv Lapso Cirk tampoc sembla que posi l’accent en el mèrit d’aquest fet: Si seguim desgranant el programa de mà, observem com la manera en què parlen de la fusta amb la que treballen desplaça a aquestes dues ‘persones’ del centre.
Fent seva una crítica més ampla a l’antropocentrisme que cada cop sona amb més força en tots els àmbits, les persones que fan coses a QOROQ es relacionen amb els materials amb els que treballen des d’una mentalitat i posició molt més respectuosa i igualitària – com a part de l’equip, de la col·laboració. Així i per exemple, en una de les entrevistes ja mencionades en Tomas i en David parlen de com des d’una fascinació inicial per una màquina que fa volar pols que s’havien trobat al Museu de la Ciència, i a través de l’elecció de la fusta com a companya de viatge per aquest procés de creació (que els unia amb OVVIO, la seva peça anterior), per coherència dramatúrgica la pols es va acabar convertint en serradura. I oh sorpresa, resulta que en aquest material porós i lleuger van trobar una tovor que els recollia al caure de manera particular, que els protegia i els permetia assumir un risc més elevat en la seva aventura poètica. A QOROQ aquella concentració psicofísica essencial per a la pròpia supervivència es veu així sostinguda no només per la confiança mútua entre els que actuen sinó també per la confiança que dipositen en el material – que, a sobre, és orgànic, part de natura. Que bonic, que humil, que poderós. M’encanta.
En segon lloc, m’encanta perquè en tot aquest plantejament hi ressona també un posicionament de classe. Em pregunto: Es podria dir que el llenguatge provinent del circ, en tot allò escènic, és el que opera des d’una mentalitat més propera a la solidaritat clàssica de classe treballadora? Com en les mines industrials, al circ el que més importa és sortir-ne viu, assumir un risc, fer quelcom i buscar la manera de fer-ho de forma segura, vetllant per la seguretat d’un mateix i la de l’altre en un mateix gest. No és això antiliberalisme en estat pur? O, com a mínim, apologia d’un liberalisme social i utòpic que Europa ha abandonat com a model ja fa temps…
Sigui com sigui, l’esperit revolucionari del circ coneix encara un altre vessant, un de més arrelat en el seu passat de fira deambulant i on la dansa – en aquest punt sí – s’hi agermana: la seva aferrissada renúncia a la productivitat. Hi ha quelcom profundament antisistema en posar el cos en risc (aquesta màquina tant important per produir riquesa i després repartir-la de forma desigual al si del capitalisme) per despertar tan sols un ‘oooh!’ o un ‘aaaah!’, per excitar una sensació, per fer fulgurar un instant compartit amb l’audiència.
Leo Espluga (el filòsof més punky i més sexy – deixeu-m’ho dir – del nostre panorama contemporani) mencionava de passada i no fa gaire al pòdcast Filosofia Millenial de Ràdio Estel a Pierre Bourdieu, i ens recordava que el francès s’havia adonat en un cert moment de la diferència classista que separa art d’artesania. Segons aquesta lectura, en tota obra o objecte fet per l’ésser humà valorem més o bé la seva forma o bé la seva funció, i Espluga subratllava com en allò que entenem com a ‘art’ les classes socials més altes han tendit històricament a privilegiar la forma (que és un argument a favor de la idea que l’art no serveix, en sentit utilitari, per a res) per sobre de la funció (el valor del moble que se sosté, d’allò que pot ser bell o no però que sobretot està ‘ben fet’).
En els equilibris d’en David i d’en Tomas (i el del músic i compositor Sasha Agranov, important no oblidar-lo) sobre un piló de serradura m’atreveixo a dir que s’hi uneix el millor d’ambdós mons. QOROQ és artesania defensada a foc, un espectacle construït de l’horitzontal cap a la vertical i de baix cap a dalt, del cos cap a la fantasia i del valor de la funció cap a la ‘inutitilitat’ anticapitalista de la forma. Llançat en l’aire en un espectacle que no produeix més objecte que l’instant que es gasta en l’acció de produir-lo, el treball dels Kolektiv Lapso Cirk ens recorda al tipus d’inutilitat que Nuccio Ordine defensava com a essencial per a la humanitat.
Cossos i fusta, accions i serradures, matèria orgànica i fràgil al servei de ben poca cosa. Les superfícies no són mai innocents, deia David Shulman parlant de les màscares rituals, i l’obra d’art és, en l’extrema superficialitat amb la que ha arribat als nostres dies a Occident, més subjecte que objecte, més que mai un esdeveniment relacional més que un producte. En evitar la grandiloqüència poètica i la referència al propi virtuosisme en la descripció del que fan, els Kolektiv Lapso Cirk posen la simplicitat dramatúrgica i fenomenològica del fet mateix al centre. A QOROQ, ens diuen els seus ‘autors’, l’equilibri més important és aquell que no s’arriba a veure – i que per tant només es percep amb altres sentits quan se’ls brinda l’oportunitat d’activar-se. Una aparent buidor conceptual que engoleix i activa les neurones però que també encén el delit i fa venir mal de panxa. M’encanta, m’atrau, em fascina.
Jordi Ribot Thunnissen
KOLECTIV LAPSO CIRK presenta ‘Qoroq’ el 9 i 10 de novembre de 2024 al Mercat de les Flors
Bibliografia i linkografia:
Barthes, Roland (1989). Sade, Fourier, Loyola. California UP.
Bleeker, Maaike (2023). Doing Dramaturgy, thinking through practice. Palgrave Macmillan.
Bourdieu, Pierre (1979). La distinción: criterio y bases sociales del gusto. Taurus.
Commissió Europea. Economia Circular
Deleuze, Gilles (1990). The Logic of Sense. Columbia UP.
Espluga, Leo (2024). Podcast Filosofia Millenial: “Són el mateix artista i obra?” (30 setembre 2024)
Gasol, Daniel (2021). Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura. Raig Verd.
George, Susan.(1999) “A Short History of Neoliberalism”
Jackson, Laurel (2020). TED-Talk: “A Tale of planetary stewardship”
Ordine, Nuccio (2014). La utilitat de l’inútil. Quaderns Crema
Piketty, Thomas (2020). Capital and Ideology. Harvard UP.
Entrevistes i material relacionat a la companyia:
Entrevista El Canal Salt amb Kolektiv Lapso Cirk
Descripció QOROQ per la Fira Tàrrega 2024
Blog de la companyia (i del procés de creació de QOROQ)
Tres exemples de peces amb estratègies poètiques similars a la de QOROQ:
Panama Pictures – Tipping Point
