El punt de partida d’Il Cimento dell’Armonia i dell’Inventione va ser l’exquisida gravació de Les quatre estacions de la virtuosa violinista i col·laboradora habitual de Rosas Amandine Beyer i el seu conjunt Gli Incogniti. La composició d’Antonio Vivaldi és una de les peces musicals més conegudes, emblemàtiques i reproduïdes del món; un veritable _hit_ del repertori barroc. A més, és extremadament precisa i complexa; un ric entramat de línies i capes estretament entrellaçades. És precisament aquesta multidimensionalitat de Les quatre estacions la que ha inspirat Anne Teresa De Keersmaeker i Radouan Mriziga, que es van embarcar en el procés de creació de la seva última col·laboració desentranyant acuradament la composició, juntament amb Beyer i els quatre ballarins. Una part important d’aquest projecte consisteix a examinar quin és exactament l’origen de l’èxit immens de Les quatre estacions; endinsar-se en els detalls de la música, obrir-la i desmuntar-la, nivell a nivell, fil a fil.
El títol d’aquesta nova obra coreogràfica fa referència a la publicació original de la qual formava part Le quattro stagioni. Il Cimento dell’Armonia e dell’Inventione, Op 8 es va publicar per primera vegada a Amsterdam el 1725. A més de La primavera, L’estate, L’autunno i L’inverno, la col·lecció inclou vuit concerts addicionals compostos per Antonio Vivaldi. El títol es tradueix comunament com a «prova», «assaig» o «contesa» «entre l’harmonia i la invenció». La relació dialèctica que sembla que s’estableix des del principi entre la tècnica compositiva clàssica i la creativitat o la imaginació és força misteriosa. Tot i que Les quatre estacions és avui un «objecte» molt conegut, la manera com es va presentar originalment sembla encarnar una sensació de «tensió», així com un espai per a la reflexió i el qüestionament. En aquest sentit, el títol ja dona cabuda a la confluència de diferents veus i línies de recerca. Ressona provocativament amb les estratègies que exploren De Keersmaeker i Mriziga per formular un contrapunt coreogràfic a la música de Vivaldi.
[Les quatre estacions]
Anne Teresa De Keersmaeker i Radouan Mriziga, que ja havien treballat plegats a 3ird5@W9rk, un espectacle a l’aire lliure creat especialment per al jardí de la Maison des Arts de Brussel·les el 2020, comparteixen un gran interès per l’observació de la naturalesa, la geometria i l’abstracció. 3ird5@W9rk també posava en relleu la seva preocupació pel medi ambient. La fascinant música de Vivaldi ofereix una nova perspectiva des de la qual abordar aquests temes. Contemplar les quatre estacions de la naturalesa a partir d’aquesta composició musical no solament inspira a fer noves exploracions dels patrons, els moviments i les estructures presents en la vida vegetal i animal, les configuracions celestes i la cosmologia com a possibles punts de partida per a la coreografia, sinó que també planteja preguntes urgents sobre els efectes del canvi climàtic. Encara reconeixem el cant dels ocells? Encara tenim quatre estacions? Com ens relacionem avui amb la naturalesa? Fins a quin punt és sostenible aquesta relació? A més, Vivaldi va compondre Les quatre estacions fa tres-cents anys al Mediterrani, una regió situada en la intersecció de diferents continents. Per això, també convida a reflexionar sobre la circulació de la cultura, el coneixement, el poder i les històries que aquesta regió representa.
Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi són conegudes en primer lloc com una oda impressionant a (les forces de) la naturalesa. Vivaldi va fer un ús magistral de la capacitat d’imitació del violí per donar vida a la naturalesa. El cant dels ocells, el lladruc d’un gos, el murmuri dels rierols i les branques dels arbres, les brises subtils i les ràfegues de vent, els trons, la calor abrasadora i el gel que s’esquerda es representen d’una manera increïblement evocadora. Amb molta profunditat i detall, el compositor crea una sèrie d’imatges de gran riquesa textural per a cadascuna de les quatre estacions.
A primera vista, el gest de Vivaldi és senzill. La composició té una estructura clara. Consta de quatre concerts independents, cada un dels quals representa una estació. Junts formen una obra de quaranta minuts. Cada concert es divideix al seu torn en tres moviments independents. La «novetat» a la qual al·ludeix el títol de la publicació original no solament es refereix al format ampliat (amb concerts més llargs i interconnectats), sinó també al fet que cada concert va acompanyat d’un sonet, dividit en tres seccions, cadascuna de les quals representa una escena o un quadre evocador de l’estació en qüestió. Hi ha cert debat sobre si els poemes es van escriure abans o després de la música, però és clar que la música i la informació extramusical que l’acompanya estan íntimament entrellaçades. La música sembla seguir gairebé al peu de la lletra les imatges i les paraules dels sonets. Els poemes, que es creu que van ser escrits pel mateix Vivaldi, són il·lustratius i concrets. S’inspiren en la vida agrícola, la literatura, la pintura i la mitologia, i descriuen animals, elements de la naturalesa i el clima, així com escenes de caça, baralles de borratxos, balls i patinatge sobre gel, per exemple. Vivaldi, que també componia òperes, es va inspirar en l’observació de la naturalesa, però també la va teatralitzar. A banda d’aquests poemes, que es creu que van ser escrits pel mateix Vivaldi, la notació musical està esquitxada d’indicacions addicionals: breus llegendes descriptives que orienten els músics sobre com plasmar una imatge, un so, un paisatge, una escena. Així, la composició inclou diferents tipus i nivells de pistes per escoltar, llegir, interpretar i executar la música.
Crida l’atenció l’aspecte intertextual de la composició. L’anàlisi musical amb Amandine Beyer va revelar la importància de la qualitat narrativa de l’obra: tots quatre concerts s’uneixen per explicar una història. Vivaldi no solament dona vida als paisatges que descriu, la música també encarna els trets característics de les persones que habiten aquests paisatges, les seves emocions i els seus estats d’ànim, que van des de l’alegria i el plaer fins a la por, l’esgotament, l’ansietat i l’horror. La música oscil·la entre el que és festiu i el que és pensatiu, la llum i la foscor, l’energia i la languidesa. L’anàlisi va posar de manifest que moltes parts estan compostes en to menor, cosa que genera més tensió i suspens del que es podria esperar. Mentre que La primavera i La tardor són agradables, la naturalesa es representa com una entitat amenaçadora a L’estiu i L’hivern. Les quatre estacions retraten diferents relacions entre els éssers humans i la naturalesa, des de distants o indiferents, fins a preocupats i aclaparats.
[Simple/complex]
En el món que crea Vivaldi, l’home és sovint un observador de la naturalesa, moltes vegades desconnectat (adormit, somiant, borratxo), solitari i situat a l’exterior. Avui dia, quan l’impacte del canvi climàtic és cada cop més gran, quin tipus de gest (col·lectiu) és necessari? De quina manera aquesta fabulosa oda a la naturalesa, composta fa més de tres-cents anys, parla de la urgència de la situació a què ens enfrontem avui? Com es pot abordar aquesta composició de manera que es traslladi al present i estableixi un diàleg significatiu amb la situació actual?
D’una banda, la familiaritat d’aquesta música crea de seguida un terreny comú. És bonica, accessible i forma part de la nostra memòria col·lectiva. És acollidora i permet que moltes persones s’uneixin a la conversa i a l’espai de la representació. D’altra banda, la superposició de diferents nivells en la composició de Vivaldi permet molts punts d’entrada diferents al material. També obre la possibilitat d’afegir-hi noves capes; d’obrir espais entre les capes existents per revelar històries, gestos, ritmes, patrons i estructures que tendeixen a romandre ocults; i d’inserir una cosa completament diferent, crear noves ressonàncies i deixar que sorgeixin altres lectures.
Anne Teresa De Keersmaeker i Radouan Mriziga no pretenen crear un manifest ni oferir un discurs complex. El tractament directe que Vivaldi fa de les estacions permet als coreògrafs accedir al material d’una manera semblant i començar centrant-se en elements senzills: la calor, el fred, el sol, els ocells, els cavalls, els arbres. Els coreògrafs s’inspiren en l’estructura clara de la composició musical, en les imatges i històries evocades pel text, i en la relació estreta entre les notes i les paraules, així com en les representacions detallades dels diversos paisatges i estats d’ànim que encarna la música, i en els ràpids canvis de temperatura i temperament. A més, el vocabulari de la dansa es basa en una gamma àmplia de pintures i imatges que representen paisatges, animals de granja, feines agrícoles, pràctiques estacionals, festivitats, rituals i mitologia de l’Europa occidental, així com del Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Els coreògrafs també pretenen posar en relleu el paper que la música i la dansa han fet històricament com a mitjà per unir les persones, com a acte de reflexió, dol i celebració col·lectius. A Il Cimento dell’Armonia i dell’Inventione, veiem com els quatre ballarins es mouen seguint uns patrons complexos de línies rectes i corbes, i a través de diferents registres de moviment. Els gestos viatgen, circulen, es comparteixen i es transmeten entre ells, i es transformen de diverses maneres. Els impressionants salts, remolins i girs dels ballarins també ressonen amb els moviments i els salts ràpids, les línies, els cercles i les espirals de l’arc del violí.
L’enfocament que De Keersmaeker i Mriziga han adoptat per analitzar Les quatre estacions de Vivaldi ha estat desafiar-ne l’aparent familiaritat i fer-ne una dissecció detallada. Les imatges, els patrons, els elements i els ritmes s’examinen, s’aïllen, es capgiren i s’obren. Després d’aquest gest inicial de desconstrucció, els coreògrafs es van proposar re(con)figurar i reconstituir els diferents blocs de construcció per arribar a altres enfocaments i lectures possibles d’aquesta famosa obra.
Inspirant-se en la multidimensionalitat de la composició musical, van introduir un gest radical. Els coreògrafs van decidir trencar el desenvolupament lineal de les quatre estacions i explorar durant un temps trajectòries separades i paral·leles; crear un espai perquè sorgissin una multiplicitat de veus i de punts d’intersecció i tensió; desenvolupar capes diferents i contrastades, juntes i separades.
Per a Anne Teresa De Keersmaeker, la música ha estat sempre el punt de partida d’una obra coreogràfica. L’analitza minuciosament i n’extreu informació que inspira el contingut i la forma d’una peça, el vocabulari de moviments, així com les estructures temporals i espacials. La seva manera d’abordar la música de Vivaldi no és diferent. Radouan Mriziga treballa de manera molt diferent amb la música. En resposta als coneixements adquirits sobre Les quatre estacions el ritme, la narrativa, el significat, el context original i les ressonàncies contemporànies, Mriziga va decidir eliminar del tot la música durant part del procés creatiu i va començar a crear un vocabulari de dansa en silenci. «Per ara, hem creat dos espais. És gairebé com la idea de l’espai positiu i negatiu. Ara, unirem aquests espais. Si pensem en la coreografia com un reflex de la música, és gairebé com si reféssim la composició. Primer la desmuntem i després l’hem de tornar a muntar. Aquesta és una altra part de la feina: donar-li forma, com un artesà crearia un objecte.» (Radouan Mriziga)
Han arribat al punt que estan començant a ajuntar de nou les capes, a entrellaçar les pistes dispars per formar una sola obra coreogràfica. A poc a poc, les diferents línies comencen a ressonar, a creuar-se, a entrellaçar-se i a contaminar-se mútuament. La música inspira tots dos coreògrafs a explorar el potencial d’una gamma diversa de gestos abstractes i concrets. Alhora, els seus diferents enfocaments de la música i la coreografia donen lloc a una superposició i una interacció de diversos camps de tensió, en contrapunt amb la claredat de l’estructura i l’aparent accessibilitat de Les quatre estacions. A més, els artistes s’han inspirat en un poema encarregat recentment per Asmaa Jama, que contrasta fortament amb els sonets d’Antonio Vivaldi, escrits fa tres-cents anys, que reflecteixen els escenaris bucòlics populars de la seva època. En canvi, l’obra poderosa d’Asmaa Jama parla de la dolorosa destrucció del medi ambient que caracteritza la nostra època. Pinta un panorama catastròfic del rumb que estem prenent. Tots dos conjunts de poemes i el canvi tectònic entre ells constitueixen capes addicionals en el teixit densament texturat que conforma la coreografia.
Il Cimento dell’Armonia e dell’Inventione vol explorar els gestos de reflexió social, espiritual i política, necessaris i urgents en aquest temps de crisis múltiples i entrecreuades. Múltiples fils es van unint a poc a poc per formar un llenguatge coreogràfic únic. La peça pretén tornar al nucli, a l’estructura de la famosa composició de Vivaldi i a les nombroses associacions i emocions que evoca, oferint alhora un contrapunt coreogràfic. Al mateix temps, la dansa subratlla que, en Les quatre estacions, hi pot haver un aspecte contemplatiu, en la seva familiaritat i en la familiaritat de la naturalesa.
