“I often dream about the Dolphin Hotel.
In these dreams, I’m there, implicated in some kind of ongoing circumstance. (…)
The hotel envelops me. I can feel its pulse, its heat. In dreams, I am part of the hotel.”
Dance, Dance, Dance (Haruki Murakami)
El Col·lectiu Hotel Escènic està format per quatre ballarines i un ballarí, totes elles amigues i companyes de viatge des que van estudiar juntes a l’Institut del Teatre – promoció del 2005. Companyes en la proximitat i en la distància, ja que tot i creuar-se sovint, cadascuna ha anat ballant per camins diferents, guiades per interessos i oportunitats particulars i buscant-se sovint les garrofes fora de casa. Mentre Lorena Nogal, per exemple, ha alimentat la poètica i acompanyat la carrera estel·lar de Marcos Morau des dels inicis de La Veronal, la Laia Duran ha anat saltant de companyia en companyia, i ha treballat per Marina Mascarell, The Forsythe Company, o els ballets de ciutats com Mainz, Lucerna o Genève, entre altres.
Unides, també, per edat i per la voluntat de construir-se una residència al Born figurat de la frase feta per seguir explorant les possibilitats del seu bagatge un cop deixin de rodar el món, l’any 2018 van decidir crear aquest Hotel Escènic. L’hotel, diuen, és un espai de trobada, sense murs ni finestres, on poder habitar de manera fugissera l’imaginari d’altres artistes. L’habitació, al seu torn, és utilitzada com a metàfora espacial per poder col·locar les seves maletes costat per costat de les de cada nou hoste a qui cedeixen les claus – i on el color de mobles, cortines i maons es va descobrint sobre la marxa i de forma cooperativa. Entre totes ho fan tot.
Un ressò interessant en la idea d’hotel és el que l’apropa a llocs de pas com aeroports i estacions de tren – i, amb ells, a la categoria de no-lloc descrita per l’antropòleg Marc Augé. Si un lloc és aquell espai relacional, carregat de passat i d’identitat, diu Augé, el no-lloc és aquell espai dissenyat per a ser lloc de pas, sense fricció, on paradoxalment tothom es pot sentir més fàcilment a casa perquè tothom hi és aliè en igual mesura. Que la realitat, farcida de prejudicis racials als controls duaners i de desigualtats socioeconòmiques que fan que les portes giratòries d’un cinc estrelles pesin més o menys en funció de qui les empenyi no desvirtua la potència d’aquesta idea en un sentit més ample. En el cas de l’hotel que ens ocupa: reblar el clau sobre el potencial valor de la trobada efímera i sempre distant, per més a prop que estiguin intèrprets i coreògrafa dins l’ascensor que puja a l’habitació de torn. Si Roger Copeland parlava dels happenings i els collage de Merce Cunningham com l’art que celebrava el polvo d’una nit (en contraposició a l’amor etern entre Tristan i Isolda de les obres d’art totals de Wagner), els affaires d’aquest hotel tendeixen més cap a la major. Com deia l’anunci: “What happens in Vegas, stays in Vegas.”
Ara bé: els fonaments d’aquest Hotel particular el diferencien d’un no-lloc a l’ús. Els no-llocs d’Augé són espais dissenyats com a màquines que substitueixen o fan més eficients la interacció humana. Però aquí la humanitat i la relació entre els intèrprets – la seva història i univers poètic i físic compartit, però sobretot la seva amistat i tot el que el que això implica a nivell de dinàmiques, intuïcions, frases que no cal acabar, connivències, acompanyaments, cura, amor – són el ciment, part de la massa mare, sempre present en forma de rastre quan entrem a sala.
Més encara: aquest ciment es posa sempre en mans de creadores desconegudes per les integrants del col·lectiu, en pro, precisament, d’una rica i fructífera ineficiència. Enlloc de formar-se com a companyia i escollir una direcció que jugui a favor d’allò que ja són – una fórmula que permetria traçar un paral·lel més clar amb la domòtica que regeix la recepció hotelera d’un no-lloc convencional – es configuren com a col·lectiu ansiós de seguir sent col·locat en situacions creatives inesperades, incòmodes, vigoritzants.
Aquest no és, per tant, un hotel qualsevol. És, si de cas, un hotel que no hauria d’existir, construït a contracorrent en un sistema d’indústries cultural poc sostenibles que segueix afavorint el treball de projecte en projecte – i condemnant a moltes intèrprets a una vida nòmada, d’audició en audició. Poques són les companyies – amb la paradigmàtica excepció de la de Wuppertal, que tot i tot segueix buscant la justificació de la seva existència més enllà del nom de Pina Bausch anys després de la seva mort – on el valor de la relació entre intèrprets, el pòsit assentat sobre un sol sòl o un sol teixit durant anys formi part inicial de tota proposta.
A la novel·la Dance, Dance, Dance (el títol és tant fortuïtament adient que fa por) l’escriptor japonès Haruki Murakami fa girar bona part de l’acció al voltant del Dolphin Hotel. Un altre tipus de no-lloc, un edifici fascinant que no encaixa en el seu entorn i on ficció i realitat, somni, record, i projecció es barregen per al delit de les lectores. L’hotel i qui hi transita són i no són a la vegada – i és en aquesta porositat, en aquest moure’s metafísic, on tot balla i on es desenvolupa la història.
Igual que el Dolphin, i en paraules de Murakami, l’Hotel Col·lectiu Escènic es pot definir tant com a lloc com com a circumstància, un “state of being disfressat d’hotel”.
Jordi Ribot Thunnissen
PS: Considerar un punt d’entrada per accedir a la pàgina en blanc implica deixar-ne altres de banda. En aquest cas, hagués pogut abordar el tema que plana sobre aquesta Habitació 11 en majúscules (la HONTE, la vergonya) i teixir per aquest fenomen tan essencialment humà una ‘rebequeta’ conceptual i d’entretemps per qui se la volgués posar abans, durant o després de l’espectacle.
Agafar Levinas, per exemple, que proposava que en la vergonya irromp la consciència d’estar irremeiablement enganxat a un mateix. La vergonya com el fracàs de l’ego en la voluntat de fugir de si, o de poder amagar als altres la pròpia nuesa. Una idea inspirada pel mite fundacional d’occident del jardí d’Adam i Eva i que, explorada particularment des del cos i des de la dansa (objecte i llenguatge que carreguen segles de condemna moral i vergonya imposada en part pel mateix mite), donaria, segurament, molt de si.
Però la paraula Hotel, i el valor d’aquest model de producció artística en el context que vivim, han resultat massa llaminers.
AUGÉ, Marc, Non-places: introduction to an anthropology of supermodernity, Le Seuil, 1992,
BAUMAN, Zigmund, Postmodernity and its Discontents. New York University Press, 1997.
–. Culture in a Liquid Modern World. Polity, 2011
COPELAND, Roger, Merce Cunningham – The modernization of Modern Dance. Routeledge, 1999.
LEVINAS, Emmanuel, On Escape (De l’évasion, 1935). New title, 2003
MURAKAMI, Haruki. Dance, dance, dance. Vintage Press, 1994.
