“Il ne reste plus, dans le cas présent, qu’à décider si s’occuper du phénomène poétique, manifesté par le volume, la couleur et le rythme, est un fait d’unité ou un geste d’éparpillement. Si architecture, sculpture, peinture, c’est-à-dire volume, dessin et couleur, sont disparates ou synchrones. Synchrones et symphoniques”.
Le Corbusier, 1929
El tempo indica la velocitat d’interpretació en una peça musical. Per a Toni Mira, el ritme és clau a l’hora de ballar, i en aquesta peça que ha titulat justament Tempo es mostra la seva musicalitat accentuada amb algunes de les sonoritats que més l’han acompanyat en escena, com el jazz.
Per què, el jazz?
A mi m’agrada tota la música. De fet, ha estat la música la que m’ha portat a ser coreògraf. El meu primer espectacle, Strangers in the night (1989) el vaig parir tornant d’un càsting a Cornellà, un dia que no funcionaven els autobusos i vaig anar fins a Gràcia a peu. Al meu walkman escoltava un casset de Tom Waits que m’acabaven de regalar, i vaig començar a imaginar les escenes que faria amb aquella música. Llavors em vaig comprar tots els discos de Tom Waits i vaig fer l’espectacle, que va guanyar el II Certamen coreogràfic de Madrid.
La música és la meva font d’inspiració, però va ser gràcies a les crítiques que vaig ser conscient que el jazz era tan important en les meves peces. A nivell emocional el jazz em dona moltes coses, però no és el mateix un bebop o un swing. M’agrada el jazz perquè té una part molt estructurada a nivell harmònic i una altra part d’improvisació. Tempo també té aquestes dues parts.
Jo sempre he escoltat molta música, però fins als 18 o 20 anys només era la música que cantava, la mort de Franco em va enganxar tocant Lluís Llach a la guitarra. Ara l’he recuperada i des de la COVID toco gairebé cada dia. M’agrada tot el de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés, després els cantautors catalans, Pau Riba era el meu preferit, i també tota la música anglosaxona, des de Pink Floyd a Creedence Clearwater Revival. El jazz va arribar amb la dansa contemporània.
Hauria de saber qui em va regalar aquell casset de Tom Waits… és important perquè va marcar l’inici d’una etapa. Hi ha hagut vàries persones que al llarg de la meva vida m’han influït així, per casualitat. Per exemple, vaig començar classes de dansa després de trobar una amiga del Masnou que en feia i que em va dir que s’ho passava tan bé. En aquell moment jo estava a tercer d’arquitectura, volia ser arquitecte, però em va cridar l’atenció i vaig acostar-me a l’escola El Timbal, on l’Anton Font em va becar les seves classes de pantomima. Així és com em vaig ficar en el món de l’espectacle.
Suposo que devia tenir alguna cosa a dintre meu i que només necessitava una espurna per encendre’s. Des de petitet feia dibuixos de cases i amb l’Exin Castillos construïa apartaments, però també m’agradava molt ballar. De jove, cada cap de setmana anava a la discoteca Scuc’s, la que ara està en runes al costat del càmping del Masnou, i mentre els amics estaven a la barra, jo ballava, em passava la nit davant l’altaveu tocant una guitarra imaginària, rascant-me el melic i amb els cabells a la cara, fins que tancaven. Moltes noies em recorden així i m’han dit que si no lligaven amb era mi perquè, com que ballava, es pensaven que era gai. O sigui que certament puc dir que sempre he estat ballarí, ballarí de discoteca.
Llavors, la dansa va fer que deixessis l’arquitectura?
Més que la dansa, el teatre. Feia classes de dansa contemporània i de claqué, però em dedicava sobretot a la pantomima i el teatre. L’Anton Font estava fent una companyia amb el Joan Segalés i el Joan Faneca de Vol-ras, i amb el Joan Gràcia del Tricicle, i va veure que jo em movia bé prou bé per ser un noi -llavors encara era menys habitual que ara-, i amb aquesta companyia semiprofessional vam entrar al projecte “La Caixa a les escoles”, que ens va dur a fer 70, 80 o fins a 90 bolos l’any! Ja no arribava a les classes de la Universitat i vaig prendre la decisió de deixar totes dues coses: la companyia de teatre i l’arquitectura. Llavors vaig posar-me a estudiar dansa de veritat i vaig anar a l’Institut del Teatre, i el 1984 vaig entrar al BCB (Ballet contemporani de Barcelona).
El 1987 crees Nats Nus, la companyia que vas dirigir al costat de Clàudia Moreso, i amb la que has estat vinculat durant tres dècades, fins que es dissol l’any 2010. Com veus el treball de Nats Nus a la distància?
Quan acabo de fer un espectacle sempre penso que l’hauria pogut fer millor, però si miro enrere, em sento orgullós del paper que va tenir Nats Nus dins la petita història de la dansa contemporània. Crec que vam ser els primers en utilitzar la projecció de vídeo a Pòpulus (1997), quan celebràvem els 10 anys de companyia. Llavors vaig voler treballar amb un realitzador, però no m’entenia perquè una cosa és fer una pel·lícula i una altra és fer una pel·lícula per posar en escena. Per això em vaig posar a estudiar edició, i també vaig aprendre d’il·luminació, que són dos aspectes que m’han interessat molt de l’escena.
I amb Nats Nus també vam ser els primers en treballar amb nens. De l’espectacle Caixes (1998) vam arribar a fer gairebé 1000 bolos! Això va ser gràcies a la filla de la Núria Font, que va venir a veure l’estrena de Que dius que què? al Mercat de les Flors i va repetir les quatre funcions perquè li havien encantat les cadiretes que hi posàvem! Amb la Clàudia acabàvem de ser pares i ella va proposar que féssim el primer espectacle per a nens sense anar a Walt Disney, sinó que fos un espectacle de dansa contemporània. En realitat no calia canviar res, els nostres espectacles eren molt musicals i visualment suggeridors. El mateix espectacle de les cadiretes, quan vam estrenar-lo a Alemanya em va venir un filòsof convençut tenia un referent filosòfic que jo desconeixia i, la mateixa escena de les cadiretes, un nen va entendre que no és que fossin petites, sinó que els ballarins eren gegants del món de Gulliver! Les havia comprat a Vinçon. Primer en vaig comprar 10 perquè em van agradar i les vaig deixar als ballarins per improvisar, van sortir moltes coses. Llavors vaig tornar a Vinçon i vaig comprar totes les que quedaven. Hi havia un senyor que se les estava mirant, i vaig dir-li: “Perdoni, les acabo de comprar totes”. N’hi havia 70! I les tinc en una caixa, encara. Això per dir-te que, com a creador, soc d’aquells que busca el fons després de la forma. Hi ha moltes coses que m’agraden i només després em pregunto el per què, i acaben apareixent moltes lectures.
Sents que has canviat com a coreògraf ara de quan estaves a Nats Nus?
Jo crec que no, crec que sempre he estat el mateix coreògraf, fins i tot d’abans de Nats Nus. La primera coreografia que vaig fer amb el BCB, el 1985, s’assembla molt a aquesta del 2024. Els creadors, en el fons, sempre fem una mica el mateix, i jo no he parat de donar voltes a l’espai i al ritme, a les persones i a les cadires.
Tot i que vas deixar l’arquitectura, a les teves peces es nota el saber fer d’arquitecte que sempre sap com col·locar una cadira al lloc precís de l’escena.
M’encanten els elements quotidians, els objectes que em fan tocar de peus a terra i fan que el ballarí sigui més persona. Sempre he intentat parlar de relacions humanes i de coses concretes de i només cal una cadira perquè la figura del ballarí passi a ser la figura d’una persona asseguda. Ara que ho dius, crec que en tots els meus espectacles hi ha una cadira o un sofà o una taula.
També pot tenir a veure amb la por, perquè jo vaig començar a ballar tard, i tenir una cadira a mà em donava seguretat. El meu coneixement corporal potser sigui menor que el d’altres coreògrafs, però tinc el coneixement que em va donar el claqué, que és el ritme, i el coneixement que em va donar l’arquitectura, que és l’espai. I aquests dos elements sí que els domino. Per això escric una partitura rítmica precisa per a cada peça i, a nivell espacial, empleno els teatres amb gomets per marcar les posicions exactes dels ballarins. En una de les peces n’hi havia 121! L’arquitectura no es troba només en els objectes de les meves obres: jo dibuixo totes les meves coreografies en planta i així marco diagonals, hexàgons, mesures… M’apassiona la geometria i les figures simètriques.
Una figura que es repeteix a Tempo i en altres de les teves peces és el moviment en cascada. Fa l’efecte d’una cronofotografia, aquestes instantànies amb les que s’intentava analitzar el moviment abans que existissin pel·lícules.
Per a mi és una qüestió musical, els cànons i les parades.
El claqué també és música i dansa alhora.
El claqué, com a tècnica, sobretot té a veure amb la gravetat, i la física és un altre tema que m’encanta. Sovint cauen les coses als meus espectacles, i en vaig fer un que es deia Newton (1990), on queien pomes i queia la gent. I quan vaig a un teatre porto sempre el metro. No sabria dir si és una mania o una eina de treball.
La física, l’espai, el tempo, ballar… agafes les coses que t’agraden i les poses a moure i es nota que gaudeixes, és una alegria que també es troba en els ballarins amb els que treballes.
Perquè vull que la gent gaudeixi. Jo penso molt en el públic quan treballo.
Els ballarins de Tempo són molt joves. Com et relaciones amb la diferència d’edat que us separa?
Vaig fer una audició amb 120 ballarins i finalment en vaig triar 7 que són radicalment oposats entre ells, però com que jo he estat al darrere, a nivell rítmic hi ha moments que són companyia perquè van clavats, i després hi ha solos que són particulars de cadascun d’ells i no els podria fer ningú altre.
Volia que fossin joves perquè, malgrat la diferència d’anys, m’hi sento molt proper, tot i que quan jo tenia la seva edat no ballava així, ni tenia tota la informació que tenen ara, que amb 18 anys ja han passat pel clàssic, contemporani, hip hop, Feldenkrais, ioga i tècniques amb noms que ni sé. La meva intenció era aportar les dues coses que conec bé, l’espai i el temps, i deixar que la resta la posessin ells, per això la coreografia és col·lectiva. Ha sigut com pintar els meus quadres amb colors nous, amb colors que desconec.
A la peça també hi ha moltes abraçades.
Sí, de fet, hi ha moltes abraçades coreogràfiques en les meves peces, fins i tot vaig titular una escena de Momentari així: “Abraçades”. A mi m’agrada molt abraçar la gent, i a aquests ballarins també, potser els vaig triar per això, sense saber-ho.
I tu, encara conserves les ganes de ballar?
Sí! També és cert que ara ballo amb hèrnies, el genoll així, les espatlles aixà… Però encara en tinc moltes ganes. I voldria fer un últim solo, si m’ho permet el cos. Realment tinc ganes de tornar a prendre classes per veure fins on puc arribar. Sé que hi ha una part que no es pot recuperar però que potser es compensa amb la presència i amb la mirada. M’agradaria comprovar-ho.
Si aconsegueixo fer aquest solo, calculo que s’estrenarà i el ballaré quan tingui entre 68 i 70 anys. També si m’ho permet això que tinc al cap. És un cavernoma i ja m’ha provocat dos vessaments cerebrals.
Tens por?
Suposo que sí, sobretot pels meus fills, vull veure tot el què han de fer. Penso en gent com la meva germana, que va morir amb 33 anys, o el meu mestre Gilberto Ruiz Lang, als 58… I la mort acollona. Però ara estic bé, acabo de fer un espectacle i encara vull fer moltes coses, les tinc previstes. Però ja n’he fet moltes i he sigut feliç, he fet el que em donava la gana! El segon vessament va ser fa poques setmanes, al mig d’una autopista i pensava que m’hi quedava o que, si m’operaven, potser sortiria amb mig cos paralitzat. Aquests dies he plorat molt, com un nen. Però, saps què? Que me quiten lo bailao!
Bàrbara Raubert
TONI MIRA torna a presentar ‘Tempo’, al Mercat de les Flors, el 3, 4, 11 i 12 de gener de 2025
Otzet, M. (ed) (1994). Dansa: noves tendències de la coreografia catalana. Diputació de Barcelona
Willy Boesiger, O. Stonrov, Max Bill (1999). Le Corbusier – Complete Works. Basilea: Birkhäuser
Strangers in the night (1989):
Nats Nus: Ful (2001):
Nats Nus: Momentari (2008):
Toni Mira i Claire Ducreux: En Attendant L’Inattendu (2011):
Re enactement Toni Mira – Mies van der Rohe (2020):
TV3 – Ànima – TONI MIRA (2013):
Retrat coreogràfic NATS NUS, per Núria Olivé (2016):
UNA HORA ABANS · Sessió d’introducció a l’espectacle Tempo, de Toni Mira (2023):
