En la nostra línia de mantenir una política de suport continuat al talent, des del Mercat de les Flors creem vincles estables amb artistes associats i companyies residents, coreògrafs als quals acompanyem i donem suport durant el seu procés creatiu. La ballarina i coreògrafa Roser López Espinosa (Granollers, 1980), formada a Amsterdam, és una de les artistes residents al Mercat durant el període 2018-20. El seu treball coreogràfic es basa en una forta fisicalitat, amb una gran passió per la precisió, la delicadesa, elements acrobàtics i el detall. Ha treballat amb creadors com Àngels Margarit, Cesc Gelabert, Pere Faura o Iago Pericot. Ha rebut diversos premis i és regularment present a escenaris internacionals amb peces com Lowland, Novembre o Hand to hand. La temporada 2017-18 vam poder veure L’estol per a la Producció Nacional de Dansa. És coreògrafa invitada per companyies internacionals com Conny Jansen Danst (Holanda) i Skanes Dansteater (Suècia)
Parlem amb ella…
Què significa per a tu ser artista resident?
És una relació que va més enllà del projecte que presentaré aquesta temporada, a més llarg termini, i que em permet treballar a una gran casa de la dansa i de tenir-ne el suport, el seguiment i la continuïtat, un espai de cura.
També ets artista associada a La Caldera.
La Caldera és on treballo i assajo diàriament, on tinc el magatzem i el taller, i totes les meves peces de creació s’han gestat o assajat en algun moment als seus estudis. No és una relació comparable, diria que són relacions complementàries. Fa 10 anys que La Caldera em dona suport, des que vaig arribar d’Holanda, i sis que en formo part como a artista associada.
Què tens previst fer sota aquest paraigua d’artista resident?
Soc artista resident per a la temporada 2018 i fins a la 2020 i, de moment, estrenaré una peça de grup. Per més endavant hi ha altres projectes sobre la taula, però prefereixo no explicar-ne res encara.
Com t’has plantejat aquesta peça?
Volia continuar treballant alguna de les eines que havia fet servir abans, com els entramats físics i de cossos, junt amb la idea d’afinació. Afinar té molt a veure amb l’orquestració musical, però també significa posar-se d’acord entre les persones (i l’acord ve de la paraula corda i de l’harmonització de les cordes, que ens retorna a la música). He volgut investigar la manera com ens posem d’acord, com se sintonitzen diferents cossos.
M’emociona quan les orquestres afinen abans de començar un concert, que és el moment sublim de l’orquestra. M’interessa la idea de trama, de nus i d’embolic, i de com arribar a un equilibri que també inclogui el desordre -que no és més que un dels ordres possibles-. És com l’artesania, que a partir de materials qualsevols, un cop trenats, es formen objectes exquisits.
Com l’orfebreria?
No només. El refinament (que és com afinar dues vegades) o la sofisticació pot venir d’elements molt humils, només depèn de com els fas servir. Sovint es tracta de trobar el to compartit.
Coneixes els altres artistes residents o associats?
Alguns més que d’altres. Amb Guy Nader i Maria Campos hi he treballat molt; amb el Pere vaig ballar una peça quan estàvem junts a Holanda; amb l’Albert Quesada vam compartir Lab de Cèl·lula. I també amb la Marina, que l’estic coneixent i em sembla molt interessant el que fa.
La temporada passada vas firmar L’estol, una de les peces de la Producció Nacional de Dansa. Com va anar?
Va ser el primer cop que vaig poder treballar una peça de gran format a Catalunya i, el més important, fer-ne una llarga gira després de l’estrena: 21 bolos d’octubre a febrer, que van permetre veure-la créixer en molt poc temps, va ser preciós. Perquè cada peça necessita el seu temps per incorporar-se, de manera matèrica, en la musculatura, els ossos, les vísceres… Quan els ballarins es fan seu el material, la coreografia s’assenta amb ressonàncies pròpies.
