“És inútil discutir que la filosofia coixeja”
Maurice Merleau-Ponty, Elogi de la filosofia. Editorial Laia 2006
Les rialles de Constanza Brnčić són molt particulars i sonores, i esclaten cada dues o tres frases que diu. Amb la mateixa facilitat i segons del que es parli, les llàgrimes li cristal·litzen els ulls. També sap escoltar el silenci, jugar amb els sorolls i alçar la veu amb gravetat quan ha de defensar en allò que creu. En part, li ve de família: el seu pare és el compositor de música electroacústica Gabriel Brnčić i, la seva mare, la coreògrafa Teresa Monsegur. Es va formar a Barcelona i Nova York, i després de ballar amb Raravis, la companyia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz, del 1996 al 2009, i altres artistes, el 2001 va crear el seu propi projecte creatiu.
El va anomenar La Sospechosa, potser perquè sabia que en alguns llocs li seria difícil passar desapercebuda: una residència artística a l’hospital de Bellvitge els anys 2006 i 2007 va ser l’inici d’una mirada de la dansa des del context social que va continuar en altres projectes, com Crisàlide In C3 el 2015, on posava a ballarun grup d’uns vuitanta adolescents d’Hospitalet de Llobregat, o el projecte PI(E)CE amb el dramaturg Albert Tola, que s’ha desenvolupat durant deu anys al Teatre Tantarantana amb persones del Raval i Poble Sec d’entre 14 i 85 anys, el darrer cop la temporada passada. Mentrestant, ha treballat a bastament el format solo, però sempre molt ben acompanyada. A Peça sense mi té al seu costat Beatriz González Magadán, a més de Carolina Campos, Tristán Pérez-Martín i Alfredo Costa Monteiro i, malgrat el títol, la veritat és que la veiem tota l’estona i en tota la seva profunditat interpretativa i de pensament.
En una entrevista a la ràdio, fa uns anys, li van demanar de portar un objecte que s’estimés. I ella va dur una pedra.
Era un còdol d’un lloc de Menorca al costat del mar on totes les pedres, de les més petites a unes de més de dos metres, tenien un cercle buit al centre o al costat, un cercle perfecte. M’hi vaig quedar moltes hores mirant a veure si n’hi havia cap que no tingués el foradet, i totes el tenien! Sempre m’han agradat les pedres, el seu pes, la seva manera d’estar… em flipa la seva solidesa i que es deixin modular per la intempèrie, pel vent, pel mar… aquesta relació amb el temps en una escala temporal tan diferent a la nostra. I, quan estic molt estressada, penso que voldria ser una pedra.
Els teus pares van haver d’emigrar de Buenos Aires i venir a Barcelona quan tu a penes tenies quinze dies. A Peça sense mi parles de gent que ha d’abandonar casa seva i que no pot endur-se res, té a veure amb la història de la teva família?
Sí, evidentment, hi ha una part que és biogràfica, però també es pot entendre d’una manera més àmplia perquè tothom ha de canviar de lloc en algun moment, ni que sigui a nivell simbòlic. Les persones que pensen que no canvien mai, tenen un problema seriós perquè realment és part de la condició humana el fet d’estar tota l’estona en transformació.
Els meus pares es van haver d’exiliar, és veritat, però abans d’ells, els seus avis venien de Croàcia per part de pare, i d’Espanya i de França per part de mare. Ningú no té una història neta de violència. Potser t’ha tocat a tu patir la violència però en un altre moment va ser algú dels teus avantpassats qui va exercir-la sobre altres persones. Aquesta és una reflexió important per a mi, sempre, però més ara, quan veus la gent aturada a les fronteres, el retorn del feixisme, la xenofòbia…
La peça també té una part de ciència ficció que recorda a Úrsula K. Le Guin, amb una barreja de por i surrealisme molt especial. En un moment, parles de ballarines que tremolen, què fa tremolar una ballarina?
El pànic escènic, el pànic a la mirada de l’altre, l’exposició. També anar al límit amb el cos, trencar- se. Encara que hi ha moltes tendències de dansa que treballen des de la cura, l’art sempre estira els límits d’allò possible, perquè si no, no es pot transformar.
A la peça hi ha una crítica implícita al món de la dansa, a la tirania sobre com ha de ser el cos que està en escena, i també hi ha la imatge del teatre que s’ensorra. Just l’altre dia, durant l’assaig, estàvem en l’escena de les ballarines que tremolen i, de cop, va sonar l’alarma d’emergència, aquella prova que van fer en tots els mòbils i que ens va recordar que sí, que tot es pot ensorrar de cop! Tu estàs allà, portant el cos al límit, i el teatre pot ensorrar-se, pot venir una pandèmia… i el que fins aquell moment era tan important, com fer el teu espectacle, deixa de ser-ho. Al meu pare li van posar un avís de bomba al teatre, a Buenos Aires, abans que marxéssim.
Sembla que tu no tinguis por de res, portes tota la vida a l’escenari, donant classes, creant imparablement i, per si fos poc, acabes de presentar el teu doctorat en filosofia a partir del pensament de Maurice Merleau-Ponty.
Totes les coses que he fet s’alimenten les unes a les altres. La tesi també està a la peça, encara que a la tesi no hi ha la peça. A la tesi plantejo que una relació és un esdeveniment, que no és fix. I que allò altre, la diferència, apareix en el punt de relació, que és un esdeveniment. Això mateix està moltes de les ontologies de la física actual, i també és molt interessant en relació a l’expressió, que no va des d’una interioritat cap a un exterior, sinó que s’esdevé en aquest punt de trobada i de relació que pot ser múltiple i és molt fràgil. L’expressió no és quelcom que es faci sinó quelcom que apareix. Aquesta és la meva lectura de la filosofia de Merleau-Ponty. I d’aquí ve Peça sense mi, que és ‘sense mi’ en el sentit que no hi ha una interioritat i una exterioritat sinó que hi ha una relació, tot és extern i s’esdevé en la relació, com un punt exterior i que és imminent, no hi ha transcendència. Tot això sembla molt abstracte i és difícil de parlar- ne, però després la peça aterra en coses molt concretes i molt quotidianes que ajuden a entendre-ho des de la materialitat, des del quotidià, des de l’existència.
Ets professora de composició i d’improvisació a l’Institut del Teatre. Serien les dues cares de la mateixa moneda?
Podríem dir que la composició queda escrita −no necessàriament amb llapis i paper−, mentre que la improvisació és una escriptura en el moment. Dit això, també és cert que, en improvisar, composes i generes una lectura d’allò que escrius en el temps i l’espai; de la mateixa manera que, quan composes cal una actitud d’escolta, recerca i percepció, com la que requereix una improvisació. El que passa és que la improvisació té un component de vertigen perquè destil·la súper ràpid, que la composició no té.
Però en els darrers temps he volgut treballar la composició i la seva escriptura, i no m’ha sorgit en forma de partitura numèrica ni formal, sinó una mena de prosa literària, com de diari personal. M’interessa explorar la relació d’aquesta escriptura amb el moviment, en les dues direccions.
M’has fet pensar en una peça de fa uns anys, En un paper en blanc, que vas fer quan estaves embarassada i et mostraves tota nua, amb papers i escrits, però aquí la nuesa ve des d’un lloc ben diferent, oi?
He treballat amb molts textos de les meves escriptores preferides, com Ágota Kristóf, Ursula K. Le Guin, Alejandra Pizarnik, també l’Agnès Varda i la Susan Sontag, alguns d’ells encara hi són, altres han anat caient. I hi havia un àudio de l’Àgota Kristóf que em sobrepassava. Parlava del seu exili des d’Hongria, travessant els Pirineus amb el seu bebè i en un assaig, no sé per què, mentre el sentia vaig tenir l’impuls de treure’m tota la roba, no podia suportar-la, tampoc no trobava la posició… i va quedar així.
La música d’Igor Stravinsky t’acompanya des de fa temps, oi?
Sí, Stravinsky és meravellós, i també és una icona de la música per a dansa, per això funciona com una cita. L’Ocell de foc és una música que he sentit tant! Li agradava molt a la meva mare i jo aquests darrers anys m’hi he obsessionat, no podia parar d’escoltar-la. L’Alfredo Costa-Monteiro n’ha fet una versió a partir de les meves parts preferides que és una música nova. Per altra banda, podem pensar que l’ocell de foc s’incendia igual que els ballarins, que en cada funció s’incendien, i després… moren. Ha, ha, ha.
A Peça sense mi parles de termodinàmica i de cossos que s’escalfen.
És una idea que extrec d’un llibre de difusió científica de Carlo Rovelli que tracta sobre el temps i on explica com l’experiència de la temporalitat té a veure amb l’escalfor. En realitat, els físics diuen que no existeix el temps, que l’únic que marca la nostra experiència és el moviment el qual, per fricció, genera calor i és així com tenim una experiència de canvi. Aquí faig una analogia molt simple amb la dansa perquè, clar, els ballarins ens movem i sentim calor. Però l’escalfor també ve de la companyia, d’abraçar… Jo relaciono l’escalfor amb allò humà.
Bàrbara Raubert
Constanza Brnčić presenta una ‘Peça sense mi’ del 13 al 15 d’octubre de 2023 al Mercat de les Flors
Web de la companyia:
Lectures:
Carlo Rovelli (2018). El orden del tiempo. Anagrama. Colección Argumentos. Barcelona
Ágota Kristóf (2015). La analfabeta. Relato autobiográfico. Alfa Decay. Barcelona
Úrsula K. Le guin (2021). Los desposeídos. Editorial Minotauro. Barcelona.
Alejandra Pizarnik (2017). En esta noche, en este mundo. Literatura Random House. Barcelona.
Agnès Varda (1994). Varda par Agnès. Éditions des Cahiers du Cinéma, Paris.
Susan Sontag (2008). El amante del volcán. Random House Mondadori, Madrid..
Maurice Merleau-Ponty (1970) Elogio de la filosofia. El lenguaje indirecto y las voces del silencio. Ediciones Nueva Visión, Buenos Aires.
Vídeos:
Mur Murs, d’Agnès Varda (1981)
Links d’interés:
Sobre l’Alfredo Costa-Monteiro
